ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Batecs d'un jove cor

3/8/2017 |

 

Aquests darrers dies em desprenc d’una part de mi mateix. De forma inevitable, però necessària, tot complint i entonant l’acord del temps a l’hora escrita; ni massa tard ni massa d’hora, però esgotat. Acaben els meus dies al Cor Jove de l’Orfeó Català. Cadascun dels batecs cavernosos dins del meu pit esdevenen, però, una constant incapaç de discernir allò passat d’aquest present que ja se situa en un altre paradigma. Com aquell jugador de La Masia (tot i que ara sembli una formulació utòpica) que finalment trepitja el Camp Nou amb el primer equip al cap de vint anys d’escola. Encara que esdevingui un simple pas evolutiu dins la continuïtat d’una institució, s’assoleix una meta immensa que obliga a un mateix a fer retrospectiva de tots aquests anys viscuts a la casa dels cants.

El Cor Jove de l'Orfeó Català

El Cor Jove de l’Orfeó Català

És el record del bombeig accelerat dels dilluns i dimecres a la nit, escapant dels sorollosos carrers d’una metròpoli atapeïda a la fi d’un dia laboral. Creuant les portes d’un indret aïllat del món terrenal; les mateixes que em van veure entrar per primera vegada amb cinc anys l’estiu del ’97. De nen a home. I més que un home, ha estat el Palau de la Música Catalana, l’Orfeó Català, allò que ha fet de mi la persona que sóc ara mateix. Atenent-me als darrers nou anys al Cor Jove que ara deixo enrere, són aquells que m’han forjat com a individu dotat de maduresa i han germinat en mi la força i l’afany d’acabar dedicant-me professionalment a allò que més feliç em fa: la música.

La realitat d’un Cor Jove és realment complexa, més enllà de la posada en escena a les sales de concerts on es mostra en acció davant d’un públic. Fins i tot més enllà dels assaigs rutinaris. Al darrere s’hi amaga una realitat social molt diversa on, persones de distinta sensibilitat, procedència, edat, amb diferents finalitats i objectius, acaben creant el seu propi ecosistema. La representació de la mateixa societat on, paral·lelament a l’activitat musical, un mateix es relaciona de forma diversa, se sent eufòric, s’emociona, es diverteix, plora, s’enamora, discuteix, “posa a parir”, fa el seu grupet… aprèn a viure i a sobreviure, a perdonar, a créixer… Entenem que només podríem sonar com una gran massa coral no només per la professionalitat musical, sinó perquè aquest cor és també el nostre motor orgànic, una important part de la nostra vida que es regeix per les lleis universals més essencials de l’home.

Creuo la porta de sortida de la sala d’assaig tal i com vaig entrar en aquell aleshores, tot entonant el My way i amb una carpeta on m’enduc els records més transcendentals de la meva vida. Sí, crec que junts hem estat un cor lluitador davant les adversitats que han acabat per refundar els pilars del nostre Palau. Tot va començar amb els 4 Coronation Anthems de J. F. Haendel que Harry Christophers ens va dirigir amb la prestigiosa formació barroca-anglesa The Sixteen, i, des d’aleshores (2008-2009), a cada temporada han anat sorgint nous projectes que han fet créixer el cor d’una forma increïble, ens han portat a viatjar lluny, i han fet que ens afrontéssim a tota mena de repertoris; destacant sobretot els grans oratoris amb presència coral – Rèquiem de Fauré, Rèquiem für Mignon de Schumann, Rèquiem de Mozart, Rèquiem de Verdi, Magnificat de Bach, Magnificat de John Rutter, Missa de Glòria de Puccini, Messe de minuit pour Noël i Te Deum de Charpentier, Messies de Haendel… – tot comptant amb les millors orquestres i directors del moment.

Inevitable poder prescindir, d’entre aquesta trencadissa de vitralls del passat, d’aquells petits instants, alhora els més immensos i lluents. Els intensos caps de setmana de treball, quan encara organitzàvem partits de futbol contra el cor Albada, i els darrers anys a Gurb, quan els paons de la granja ens venien a fer una visita mentre preparàvem el repertori. Les solitàries estones al piano, durant les pauses d’assaig, com si aquest fos un element subjectiu més de la sala que observa el seu entorn on la quotidianitat pren forma. Quan un desembre congelat vam oferir la primera prova acústica a l’interior de la Sagrada Família on, tot i les estufes, no sentíem el tacte a les mans amb què agafàvem les partitures degut al fred que penetrava pels finestrals encara descoberts del temple, tot cantant Lo noi de la mare d’Antoni Nicolau i Jacint Verdaguer. L’essència única de cadascun dels concerts de Sant Esteve, aquell esperit de caliu conformat per tots els cors de la casa al moment de culminar amb l’apoteòsic Cant de la Senyera del mestre Lluís Millet. La sensació de calma i tristesa en acabar l’òpera Dido i Aeneas de H. Purcell amb l’exitosa producció que vam oferir al Petit Palau. L’èpica viscuda amb Catalunya 1714, de Salvador Brotons, i cadascuna de les diades efervescents on el Cor Jove s’ha trobat al costat d’un poble que lluita per la seva identitat, conjuntament amb el Cor Jove dels Països Catalans. Un Cor Jove ple de pau, amb la recuperació de l’Himne de les Nacions Unides de Pau Casals i el seu magnificent oratori de Nadal, El pessebre. El commovedor eco de la tradicional americana folk song, Shenandoah, com un riu llunyà d’entre les parets de la immensa basílica de Santa Maria del Mar amb el cor escampat per la nau. L’esperit modernista amb les animoses sardanes d’Enric Morera, davant les vistes al mar, en el marc del seu 150è aniversari al Museu Maricel de Sitges. Sentir-nos part de l’univers d’Albert Guinovart, encomanats d’aquelles nits musicals, fins a extasiar-nos, com un cavall desbocat per les ones. Un Cor Jove de pel·lícula que sempre s’ha debatut entre els dos costats de la força, amb el retorn a la pantalla d’Star Wars i l’especial que es va viure al Palau; amb els fragments més cèlebres de la partitura de John Williams. La immensitat d’un Auditori a vessar, durant la projecció de la primera entrega de El senyor dels anells, amb música de Howard Shore… Impossible no endur-me al record dels tenebrosos passatges de cor d’homes de les mines de Mòria i el Balrog. Així, una mica com el viril “In taberna” del Carmina Burana i l’exultant “Ave formosíssima final de l’obra de Carl Orff. En aquells anys de celebracions finals, eixordar amb el clam del Camp Nou en acabar de cantar l’Himne del Barça enmig de la gespa i sentir-se aclaparat per la immensitat d’un estadi sota els milers de flaixos. Els moments de Champions viscuts als assaigs, com el del “Iniestazo” al 2009 i la “Remuntada” del 2017, paradoxalment assajant en els dos casos la mateixa obra, El mirador, de Josep Vila.

Aquesta darrera, una obra que amb especial amor duc al cor, i que ha marcat el meu inici i el meu final en aquesta etapa tan important de la meva vida. Ha estat també el meu mirador particular, que resumeix els milers de vivències que ara observo satisfet en la llunyania del temps. Així com el fet de preservar les amistats que m’han donat la mà, les persones més importants de la meva vida que m’han fet costat.

No podria tancar aquest escrit sense anomenar la figura imprescindible per tal que aquest cor recorregués un llarg camí. Després de tots aquests anys, un mateix arriba a la conclusió que la figura del director acaba esdevenint com la d’un pare. La pots acceptar, però no qüestionar-la. També pots no acceptar-la i tocar el dos. Potser, tots aquests anys sense l’Esteve Nabona haguessin fet del Cor Jove un cor més banal, amb menys ímpetu. És precisament l’element temperamental d’aquesta relació d’equip aquell que ens ha portat a ser com una família que s’estima, es baralla i es reconcilia. Sempre ha aflorat el sentiment, i hem viscut tota mena d’episodis que em porten a pensar en la magnitud afectiva de tots aquests anys com a cantaire. Potser, mai hagués començat a prendre’m seriosament la meva carrera com a solista si no se m’hagués ofert l’oportunitat de començar a cantar sol davant dels altres, si no se m’haguessin apropat i m’haguessin dit – Ep, Andreu. Vinga prova-ho! Tu pots fer-ho!

Com diu el mestre, potser és cert que una part de cadascun de nosaltres sempre seguirà viva al Cor Jove al pas dels anys, tot i haver partit nosaltres i havent entrat nous cantaires. Quan per darrera vegada he sortit un temps lluny del Palau, em venen al cap aquelles paraules que va dir un jove bruixot després d’acabar el curs escolar a la màgica escola de Hogwarts: “No me’n vaig a casa. No, realment…”

 

Gràcies, Esteve. Gràcies també als grans pianistes imprescindibles del cor, Pau Casan i Josep Buforn, a tot el Cor Jove i a totes les generacions de cantaires amb qui he tingut l’honor i el privilegi de compartir una part d’aquest univers. 

Andreu Martínez Miret.
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet