El baríton Carlos Álvarez (Màlaga, 1966), amb el seu triomfant Rigoletto al Liceu i Verona encara recent, serà Sharpless a l’òpera Madama Butterfly de Puccini que es representarà al Festival de Peralada els dies 7 i 9 d’agost.

¿Canvia molt la manera de cantar a l’aire lliure?

Acabo de fer Rigoletto a Verona, que possiblement és la situació més hostil, perquè és un espai totalment a l’aire lliure. Peralada, en canvi, ja s’ha convertit en un escenari amb unes condicions de treball que són gairebé com les d’un teatre estàndard. Jo, que soc un descregut, he après que el cant és una qüestió gairebé de fe, però de creure i confiar en el que estàs fent, i el mètode utilitzat en el teatre és el que has de fer servir quan estàs cantant a l’aire lliure.

Quan va patir la lesió a la corda vocal el 2008, ¿va arribar a témer que no tornaria a cantar?

Sí, la por va existir, sobretot quan els metges em van confirmar que no tornaria a cantar mai més. Però com que amb la situació pitjor ja hi comptava, el següent pas només podia ser millorar.

En la recuperació, ¿va notar algun canvi de color en la veu?

Afortunadament, no. Els meus metges, Ginés Martínez Arquer i Rosa Bermúdez, tenien algun dubte sobre com podria ser l’evolució, però no ha canviat res. El timbre i el color s’han mantingut sempre en la seva forma habitual, i no sé quina explicació donar-hi. Entenc que possiblement té a veure amb la manera com es va fer la cirurgia, estirant amb unes pinces molt petites el teixit anòmal que hi havia a la corda. Això va permetre que no tingués cap alteració de la fisiologia i l’anatomia de la corda.

Explicava fa uns dies, a propòsit de Madama Butterfly , que una de les raons que van dur Puccini a canviar la primera versió de l’òpera va ser la pressió dels tenors. ¿Els barítons han tingut mai aquest poder?

No, avui no, però sí en l’època d’esplendor de la sarsuela. Pensa que els compositors componien directament per als cantants de l’època i que moltes vegades els cantants tenien l’oportunitat de contrastar la seva opinió amb la del compositor. Si del tenor se’n diu que és el rei a l’òpera, el baríton era l’emperador a la sarsuela. Així que sí, van tenir aquest poder. Avui és una mica més difícil, sobretot perquè ¿quants de nosaltres tenim la sort de conèixer compositors amb els quals puguem compartir idees i intencions? Jo he tingut aquesta sort amb Miquel Ortega, que és un meravellós compositor de música que pots cantar amb tota la fiabilitat, i a més ell mateix és baríton, de manera que la complicitat és absoluta.

¿Pot ser que aquesta relació entre compositor i cantants es doni més en el teatre musical?

Sí. A més, tingues en compte que el musical és l’evolució natural del repertori líric. La música simfònica està fonamentalment en les bandes sonores de les pel·lícules i el món de la lírica dalt de l’escenari té com a evolució natural el musical.

En els pròxims mesos té Un ballo in maschera al Liceu i Falstaff a Torí, i l’any que ve bastant repertori francès.

Doncs sí. El mes de gener serà francès, amb Carmen i La fille du régiment a Viena. I després hi ha una nova producció de Samson et Dalila. Ser flexible en el repertori és el que m’ha permès evolucionar i créixer i portar ja 28 anys treballant en això.

I al març, Andrea Chénier al Liceu amb direcció d’escena de David McVicar.

Serà la primera vegada amb ell. A mi em sembla que aquesta gent que han fet una gran trajectòria com a directors d’escena sempre tenen alguna cosa a dir. És veritat que ser original a mesura que van passant els anys cada vegada és una mica més difícil, però tinc la sensació que han après molt bé quins són els fonaments d’aquest treball i actuen a favor dels cantants. Han entès que hi ha una determinada mecànica que ha de ser respectada.

En els últims anys sembla que s’ha arribat a una mena de consens entre directors d’escena i cantants.

Sí, però deixa passar el temps i que aparegui un nou director d’escena i ja veuràs... Pensa que si volen tenir un segell personal, buscaran alguna cosa a dir, i normalment això estarà una mica fora de test. En tot cas, jo sempre m’he trobat en la possibilitat de poder buscar el consens. És veritat que mai he hagut de marxar d’una producció perquè el que em proposessin no m’agradés en absolut, i també és cert que hi ha hagut alguna proposta que després ha estat una mica moderada amb el pas dels assajos i demostrant a l’altre que el teu criteri també pot ser vàlid.