Iúlia Léjneva té 27 anys i és la nova musa dels directors historicistes. Minkowski, Biondi, Jacobs i Antonini se la disputen. Especialista en música barroca i posseïdora d’una veu lleugera, virtuosa i de tècnica impecable, avui serà a l’església del Carme de Peralada, amb el pianista Mikhaïl Antonenko, per oferir un recital amb àries de Vivaldi, Händel, Bach, Porpora i Rossini.

Com va començar a cantar?

Va ser una cosa molt natural, fins i tot abans d’anar a l’escola. Sempre cantava, improvisava, forma part de la meva relació amb el món. Ja de ben petita m’agradava la música clàssica i quan vaig anar a l’escola vaig començar a cantar. Els meus pares m’hi van encoratjar molt, són geofísics i tenen un gran respecte per la música. La meva mare cantava i tocava un instrument tradicional rus, però el seu pare no la va deixar estudiar música. Ella em va fer estudiar piano. Quan ets petit el que t’envolta crea la teva personalitat. La memòria ve d’allà, i ha de ser de la millor qualitat. Jo me’n sento molt feliç.

A Sakhalín - una illa del Pacífic nord, a l’est de Sibèria - , on va néixer i viure la infantesa, hi ha interès per la música clàssica?

Hi ha algunes escoles de música professionals, un centre d’arts infantil, però amb el fred que hi fa estem molt tancats als pisos. Jo en tenia una molt a prop de casa i amb uns professors meravellosos. La professora de piano em posava una bola petita a la mà perquè aprengués a arrodonir els dits. Encara ara toco només amb la punta dels dits.

Però va marxar a Moscou.

Sí, als 7 anys. Va ser molt dur. A Sakhalín tenia els meus amics. A Moscou estava molt estressada i no coneixia ningú. Quan preguntava per què havíem hagut de marxar-ne, els pares em deien que volien el millor per a mi, per a la meva educació, i que tota la cultura de Rússia era allà. Al final l’escola va resultar meravellosa; de tant en tant encara els visito. El segon any ja cantava amb les nenes de sisè amb un repertori molt difícil, a cappella ; per a mi va ser un gran salt.

Diuen que als 11 anys va escoltar un disc de Cecilia Bartoli i va saber que volia cantar. Alguns crítics ara l’hi comparen.

Sempre he estat fascinada per Cecilia Bartoli, és increïble el que ha aconseguit, però mai he somniat fer una cosa semblant. Per a mi era un somni, i m’afalaga això que dius. Però tenim un passat totalment diferent. I encara que totes dues estem fascinades per la música barroca, tenim veus molt diferents. Ella és una mezzosoprano increïble i jo soc soprano, no ens podem comparar.

Quan va pensar que podria ser cantant professional?

A Moscou vaig descobrir la meva veu. Tenia 11 anys i la meva veu canviava. Vaig estudiar cant i als 16 anys vaig conèixer Marylea van Daalen, una mecenes que dona suport als estudiants d’art. Ella em va introduir a l’Acadèmia Internacional de Veu de Cardiff. Als 18 anys me’n vaig anar a Gal·les. Allà venien molts cantants a impartir-nos classes magistrals, com Ileana Cotrubas, Brian Bonin, Kiri Te Kanawa... Em promocionava. I vaig debutar al Royal Albert Hall i em va contractar Decca. Després van venir a buscar-me de teatres, del Festival de Salzburg... Era com viure en un somni.

A part de cantar bé, què més necessita aprendre una cantant?

Ielena Obraztsova em va ensenyar a pensar com a cantant i a cantar pensant. Recordo els sentiments que m’ennuegaven quan havia d’afrontar una obra nova, com sonava la meva veu el primer cop que vaig cantar amb Il Giardino Armonico. Va ser extraordinari. Amb algunes orquestres tremolo d’emoció només sentint-les, i aleshores he de cantar amb ells! Amb Giovanni Antonini i Marc Minkowski vaig aprendre a fer improvisacions, perquè la música barroca és molt oberta, pots fer el que vulguis i té possibilitats infinites.

Quins són els compositors que més li agrada interpretar?

Canto el que més m’agrada. Per a la meva veu, la música barroca és perfecta. Porpora és com un exercici fantàstic per tot el ventall de dificultats i la increïble imaginació; Vivaldi és la virtuositat, el pensament instrumental de la veu; Händel, que encara necessito explorar més, és el dramatisme, el poder emocional, amb ell pots arribar a l’infinit. Cantant-los guanyo en experiència, en colors, i amb l’edat millores. I també hi ha molts compositors que no conec i això em fascina, sobretot quan no n’hi ha gravacions i has d’utilitzar la imaginació per saber com han de sonar. És un privilegi tenir aquesta veu àgil i lleugera, i l’aprofito.

Què diria als joves perquè s’interessin per la música clàssica?

Uff, pregunta-m’ho d’aquí trenta anys, ara soc massa jove per respondre’t. Jo necessito la música clàssica per viure. Quan canto molt després necessito silenci, i Bach, que m’omple i és terapèutic per a la meva ànima. Quan era jove anava a concerts i en sortir-ne estava molt cansada, el so m’envoltava i el ritme se m’encomanava. Als concerts a vegades tanco els ulls i sento l’olor de l’herba, del que sigui, em transporta i no fa cap mal. A vegades la gent té por de les religions per l’impacte que poden tenir en el teu ésser. La música, en canvi, no té cap contraindicació.