Cerca de notícies

Enquesta

Carles Magraner:”El veritable significat del Grial és la cerca personal”

8/8/2017 |

 

Aina Vega: He de confessar que la vostra proposta em sembla especialment estimulant. D’on sorgeix l’interès pel mite del Grial?

Carles Magraner: La idea de fer un concert al voltant del mite del Grial –podem nomenar-lo així com a variant lingüística de Greal- ve de lluny. Els que visquem a València tenim una continuada presència d’aquest Sant Calze el qual les tradicions aragoneses i valencianes identifiquen com el Sant Grial. Són diversos els llocs on se situà el calze en la seua arribada a Hispània fins que el 1134 es fa referència a ell en San Juan de la Peña. D’allí Martí l’Humà el traslladà a l’Alfajería de Saragossa quedant custodiat per la Corona d’Aragó fins que el 1424 Alfons el Magnànim el va traslladar a València i el diposità al Palau Reial. Des de 1437 està a la Seu Valenciana. Cal també remarcar que entre els regals sumptuaris de Jean de Berry a Joan I, conservem un antic relicari en forma de pinta que antany contenia un cabell de la Verge. Oferit al rei aragonés el 1394 passaria definitivament a la catedral de València. No podia menys que pensar musicar aquesta apassionat història. Tasca difícil però de segur enriquidora i que veurà el seu resultat al FeMAP i en una propera gravació discogràfica que farem al mes de setembre a Santa Maria de Requena.

AV: M’imagino que per a preparar el programa ha anat a les fonts literàries. Què els ha inspirat més de Chrétien de Troyes?

CM: Així és. Sobretot és el que ens queda del mite. I per això he hagut d’anar a les fonts principals que tenim de Chrétien de Troyes, Wolfram von Eschenbach, Robert de Boron i Hélinand de Froidmont. Respecte al que em pregunta de Chrétien de Troyes, el que més em va inspirar va ser pensar que era el primer que feia una menció literària al Grial. El protagonista en la novel·la de Chrétien, Perceval, és un xic gal·lès d’il·lustre llinatge, que ha viscut aïllat del món. Perceval és mostrat com un personatge heroic que realitza els seus passos rituals iniciàtics d’una manera espectacularment veloç. Encara que el seu naixement no siga extraordinari, no participen en la seua gestació els déus, com ocorre en els relats de les vides d’altres herois mítics o històrics les lliçons de cavalleria que li donarà Gornemant de Goort, un mestre experimentat, supleixen les deficiències teòriques del xic i emplenen així la seua etapa d’aprenentatge. Tot aquest tema porta a diverses interpretacions celtes i cristianes de la presència del Grial. Uns l’entenen com objecte màgic de la civilització precristiana, altres com el Calze de Crist. Pensem també en la Mare de Déu la que apareix, en murals romànics del segle XII, pintats en els absis d’esglésies del Pirineu català, sostenint el misteriós grial o copa de llum, que l’acompanya sempre. Aqueixa copa eucarística s’assembla molt, en efecte, al plat profund que descriu Chrétien en Perceval. Un fresc, datat en 1123, que decorava l’absis de Sant Clement de Taüll, mostra Maria sostenint un plat. Quaranta anys més tard, el 1164, no lluny de la vall de Boí, on es troba Taüll, i en la mateixa tradició pictòrica, a l’ermita de Sant Román dels Bons (en Encamp, Andorra), la Verge, en igual postura sosté ja no aqueix plat o llibrell, sinó el que és clarament un calze. Com defensa Riquer, intervenint tan poc temps entre les dues dates s’infereix que tots dos recipients, si bé de forma tan diferent, serien denominats d’igual manera al llarg de tot el segle XII: graal, “grial”. Riquer conclou apostant perquè Chrétien escriu just en l’època en què la píxide evolucionava des de la seua forma més antiga –semblant al plat o l’escudella, tal com reflecteixen aquests frescs– fins a l’actual, semblant al calze.

AV: Els cavallers de la Taula Rodona, la cort del Rei Artur…màgia, acció i creença. Coneix l’etimologia de Perceval (Parsival, Perlesvals, Parsi-Fal)?

CM: És molt interessant tot el que s’escriu i es fa al voltant d’aquesta llegenda. L’etimologia de Perceval és rica en els seues deficions com bé diu vosté i ja la trobem fins i tot en tres versions principals de l’obra literària quasi coetànies a les de Chrétien de Troyes i Robert de Boron, i que reprenen amb major força i coherència el tema de Perceval i el Grial són el Peredur galés, el Perlesvaus francés i el germà Parzival. I és clar que jo sóc músic i no un especialista en la matèria. No obstant i com en altres molts treballs de Capella de Ministrers he tingut la sort de comptar amb grans coneixedors del tema com Amadeu Serra o Rafael Beltran (de qui recomane el seu article ‘Los orígenes del Grial en las leyendas artúricas’) que tan sàviament m’han assessorat. I com no he rellegit entre altres, obres de Joseph Goering ´La Verge i el Grial’ que tant m’ha inspirat per la capitulació del programa.

AV: Wolfram von Eschenbach apareix en el programa. El coneixem per haver continuat el relat inacabat de de Troyes, però potser la seva faceta com a compositor ha restat més amagada i pot resultar tota una revelació per als oients. Quines qualitats té la seva música?

CM: La cançó escollida és ‘Di maget trurec’ i no té música, com cap de les d’Eschenbach. El que no vol dir que no foren cantades o declamades en el seu temps. Això ens ha portat a fer un treball habitual en els repertoris que abordem de l’Edat Mitjana i és agafar el text del Codex Manesse i proposar-li a la cantant un treball de reconstrucció; i és que Maria Jonas és ben coneixedora de la llengua i la música al voltant del Minnesänger i com em va comentar en el seu dia ‘a la trobairitz li agrada trobar melodies, ho farem’. No obstant en aquest cas podem trobar la lletra amb una melodia posterior de Titurel el Jove. El Manuscrit de Fernberger-Dietrichstein es basa en els fragments de Titurel, de Wolfram von Eschenbach considerat l’autor del Jüngerer Titurel, obra de gran difusió en l’Edat Mitjana. Encara que en estudis realitzats recentment revelen que, en realitat, va ser Albrecht von Scharfenberg (en activitat en el segle XIII) qui va escriure aquesta obra en l’estil de Wolfram von Eschenbach.

AV: De Berbezilh, de Béthune, de Champagne… autors força desconeguts d’una època en què l’esplendor de les catedrals va il·luminar la foscor de l’Edat Mitjana. Quines sorpreses ens esperen?

CM: És aquest un programa que no s’ha pensat per a sorprendre. Crec personalment que ha sigut una tasca complexa poder musicar una llegenda, des dels seus orígens a principis del mil·leni passat fins al límit temporal que em vaig marcar: l’arribada a València de la relíquia en el segle XV. Un món de comtes, d’amants, de cavallers, de mites com el de Tristany i les dues Isoldes, de creuades, de mags, de morts, de feminitat, d’espiritualitat, religiositat i creences. Vol més sorpreses? Sols aquella que a mi personalment més m’agrada del programa i no en el sentit musical sinó en allò que més transcendeix després de la música: el Siti Perillós. Aquell lloc que es representava com una butaca, a voltes encesa en flames (que valenciana aquesta expressió), amb un dibuix que anava acompanyat en moltes ocasions de diverses llegendes, en llatí o en català. El Siti Perillós es refereix clarament al Seient Perillós, la cadira de la Taula Redona reservada a qui aconseguira asseure’s en ella –a risc de perdre la seua vida, engolit per la terra–, demostrant així estar destinat a trobar el Sant Grial de l’Últim Sopar. Com interpreta el mateix Manuel González Martí en estudiar aquest motiu iconogràfic tant present en la cort d’Alfons el Magnànim, el rei va poder assimilar la cerca del Grial amb la conquesta de Nàpols, la gran obsessió de bona part de la seua vida, i el Siti Perillós amb la seua determinació d’aconseguir aqueix objectiu. També en qüestions amoroses com aquella cançó contrafeta que tanca el concert, un poema de lloança a Lucrècia d’Alagno, l’amant italiana del rei Magnànim en el qual Carvajales posa a Lucrècia en el ‘Lloc Perillós’, al·ludint amb claredat a elements iconogràfics associats a la cadira, que apareixen en la divisa règia, com els de les flames: Lucrècia es troba en un lloc perillós a causa de la seua proximitat a Alfons V, per la qual cosa la seua lloada castedat comporta un major valor. La castedat és una virtut essencial. “No ha virtut que en ella no sia”, diu Tirant en la seua invenció, referint-se al calze i a la pinta (de Ginebra- també a aquella de la Verge que nomenava abans), i per tant a la castedat i a la bellesa, òbviament de Carmesina.

AV: El mite del Graal ha travessat la cultura europea des de l’Edat Mitjana fins culminar en el Parsifal de Wagner, un “festival escènic sacre”. Ha estat present aquesta darrera creació wagneriana en la conceptualització del seu projecte?

CM: No. Al contrari. He intentat suprimir tota influència que pogués haver-hi en nosaltres de la versió wagneriana, ja que tampoc és este concert una història narrada de la llegenda de Parsifal. Com li he comentat abans, és més aviat una successió d’obres al voltant de la llegenda del Grial en els primers 400 anys del mil·lenni. Des de l’origen de la llegenda fins a l’arribada del Sant Calze (suposat el vertader) a València. Així doncs hi trobem moments dramàtics però també cançons d’amor, de croada, de lloança, d’espiritualitat… en certa manera és una recopilació de tot el que de música hi coneixem que parle d’alguna temàtica vinculada al Grial. I és clar que hi trobem elements que també inspiraren l’obra wagneriana com per exemple símbols del misticisme cristià. Wagner utilitza en quasi tots els seus arguments dramàtics situacions i motius tràgics que succeeixen al mateix temps en la seua pròpia vida, com la mort del seu pare o el dubte sobre la identitat personal. Crec personalment que aquesta sí que és una essència compartida. El veritable significat del que és el Grial com a cerca personal.

AV: M’entusiasma que interpretin obres de Hildegard von Bingen. Què han descobert de l’Ordo Virtutum?

CM: El cor de les virtuts, escrit per santa Hildegard von Bingen en el segle XII, és el més antic drama sacre cantat i representa la lluita de les virtuts, que ajuden a l’ànima en el seu viatge cap a la felicitat eterna. Estava clar que el joc entre la virtut que representa el Grial i aquesta virtut espiritual que ens mostra Hildegard havia d’estar present en el programa, més a més pensant en la coetaneitat de l’autora i de Wolfram von Eschenbach amb el seu compartit misticisme germànic.

AV: La Capella de Ministrers es caracteritza per la recuperació del patrimoni hispànic. Hi ha alguna joia que li hagi fet especial il·lusió de desenterrar?

CM: Al llarg dels 30 anys de Capella de Ministrers, moltes. En aquest programa en concret m’alegra fer obres que ningú mai ha enregistrat abans. Acudir de nou als manuscrits i transcriure música i text, esperant no sols desenterrar la seua essència sinó comunicar-la al públic assistent al concert. Esperem que tot i que és un repertori prou desconegut puga transmetre la intenció que en ell hem dipositat.

AV: Com invitaria al públic del FeMAP a sentir aquest concert?

CM: El públic en general coneix el Grial per novel·les i pel·lícules d’èxit massiu, des de El código da Vinci a Indiana Jones. Però El Grial era ja un tema llegendari del qual es van explicar històries en els segles centrals de l’Edat Mitjana. Les gents van sentir parlar d’ell i van haver de figurar-se la seua forma fins que Chrétien de Troyes ho va convertir, a la fi del segle XII, en el centre d’una història per a ser llegida i protagonitzada per un cavaller inconscient: Perceval. Objecte preciós, misteriós, en forma de plat i simbolisme cristià, com la llança sagnant, que recorda la clavada en el costat de Jesús, misteri de la redempció i la vida eterna, era no menys un objecte místic que un vestigi sagrat. Els amors de Lancelot i la regna Ginebra impedeixen que el primer cavaller del rei siga digne d’aconseguir la meta. Boores, Perceval i Galaad s’aproximaran al castell del Grial, però només el tercer d’ells, el fill de Lancelot, ho aconseguirà i serà digne d’ocupar el lloc reservat per al cavaller simpar: el siti perillós o seient ardent en la Taula Redona. Cap al final de l’Edat Mitjana, quan els turcs amenacen Constantinoble sembla que l’ideal de les croades s’esvaeix com un somni i del Grial quede una memòria vaga, però el motiu retorna amb força. Tirant lo Blanch encarna l’ideal de la croada per a salvar Constantinoble mentre Alfons el Magnànim exhibeix amb orgull el siti perillós com a divisa cavalleresca que enalteix les seues gestes: ‘Virtut apurar no’m fretura sola’. Són molts els motius que us contaria per anar a escoltar aquest concert, sobretot el de gaudir des del coneixement del nostre passat mitjançant la recreació musical.

Aina Vega i Rofes
Núvol