ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Enric Granados, la partitura fonda

26/9/2017 |

 

 

 

És possible que quan pensem en la inspiració d’un compositor ens sigui més o menys comú imaginar-nos suggestions immaterials. Muses molt poderoses però incorpòries, que caminen en el no-res. O almenys, si resulta que no és així, que hi ha una inducció palpable, aquest element inspirador és llunyà i no gaire exacte. Com un cos o un bosc difós. Hi ha compositors, però, que tenen una obra rica en concrecions. Una producció plena d’estímuls identificables. Un d’aquests casos és el d’Enric Granados (1867-1916), del qual el Museu de la Música de L’Auditori n’ofereix, des del dia 21, una revisió que desglossa el pinyol de les seves partitures. A Granados, de París a Goya topem amb una composició expansiva, poètica i plàstica.

Enric Granados

El principal repte dels organitzadors ha estat donar un punt de vista just i generós de Granados. S’ha pretès, segons Jaume Ayats, director del museu, “refrescar i veure altres angles del personatge”. Una mirada que superi l’ombra de la seva mort. L’atenció sobre el compositor s’ha vist sovint aprimada per la tràgica mort que va tenir. Recordem que Granados i la seva dona, Amparo Gal, moriren ofegats al ferri francès Sussex, que va ser torpedinat per un submarí alemany, l’UB-29, al Canal de la Mànega. Tornaven de passar uns dies a Londres. Aquest viatge infaust ha eclipsat la transcendència artística de qui va arribar a tocar a la Casa Blanca. En aquest sentit, Joaquim Rabaseda, el comissari, parla de “reivindicar un Granados viu”. La biografia és també una part essencial de l’exposició.

Granados va ser un home modern, reconeixien Ayats i Rabaseda durant la presentació. “Un home del segle XX i no pas del XIX, polièdric i ric”, deia Ayats, “un hipster del seu temps”. Les relacions internacionals que mantenia van permetre aquesta disposició innovadora que queda exemplificada en l’ús del sidecar quan encara era un mitjà de transport infreqüent a Barcelona, la ciutat on va viure la maduresa. La dimensió del músic no és precisament menor. Ha estat examinat per investigadors d’arreu del món (als Estats Units, l’Argentina, el Regne Unit…).

Abordant ja la mostra pròpiament, abans de detallar el que ofereix, cal fer una aturada al títol i saber quin missatge amaga. “Granados, de París a Goya” és un encapçalament que transmet la voluntat d’evitar un recorregut físic i cronològic. Es busca un itinerari en què l’única rellevància dels elements sigui el vincle amb Granados i l’efecte en la seva obra, sense que aquests ajudin a trenar-ho tot perfectament o a donar un sentit absolut.

Set àmbits vertebren l’exposició, que dóna una explicació força completa de la categoria de creador total —poètic i plàstic, dèiem— que va ser de Granados. Per exemple, a la primera part, la que s’acosta a la residència del músic durant dos anys (entre 1887 i 1889) a París, on va encaixar fàcilment gràcies al clima de progrés i modernitat de la Belle Époque, s’exposa un manuscrit de l’Álbum de melodías (o l’Álbum de París), que recull les vibracions que van produir-li estímuls com les visites als grans museus europeus de la ciutat o el gust de viure la construcció de la Torre Eiffel. A la coberta de l’àlbum hi dibuixa diverses escenes de la vida parisenca.

Altres exemples de la partitura fonda de Granados són els àmbits que el compositor coprotagonitza amb Goya i Apel·les Mestres. La literatura serà una productiva font impulsora. A banda dels treballs amb Mestres, es repassen altres peces que empelten lletres i música: una composició simfònica sobre la Divina Comèdia de Dante (amb un fragment del film L’inferno de Berolini) o la música que va posar a Blancaflor d’Adrià Gual, una etapa que queda representada per figurins de l’obra. Són detalls d’aquest discurs que reivindica el que hi ha més enllà (a sota) de la música.

La col·laboració —l’amistat— amb Apel·les Mestres és vastament tractada. Amb detalls de Lilliana, com ara una partitura escrita als marges d’uns versos, o l’escenografia per a Bosc d’arbres morts. De l’univers de Goya —on es refugia després de la mort d’Albéniz, amb qui va arribar a tocar a quatre mans—, Granados n’absorbeix els tapissos lluminosos i el dramatisme bromós dels gravats. Escriu Goyescas (1911) per a piano i, més tard, una òpera inspirada en la pintura de l’aragonès amb lletres de Fernando Periquet. Aquest últim àmbit el copen, sobretot, les pintures d’El pelele i El amor y la muerte. Amb Granados, l’agermanament de les arts és robust.

Pel que fa al muntatge de la mostra, hi ha una pretensió d’alliberar de pesantor als visitants. Per això, no hi ha gairebé textos a les parets i el que s’ha decidit és oferir un llibret a l’inici en què queden explicades breument les parts de l’itinerari. A més, cadascun (99) dels objectes (en un sentit general: facsímils, llibres, plafons, vídeos, etc.) és enumerat i per saber-ne els detalls cal mirar el llibret. Es converteix així una visita més lleugera. Més innovadora és, però, la introducció d’elements olfactius. Hi ha quatre àmbits que inclouen una olor per a recrear l’ambient corresponent al moment vital de Granados que s’aborda. Olor a llimoner quan es recorda la tartana de Vilassar de Mar on va escriure Goyescas o el flaire del perfum Maja, a la zona del pintor.

L’exposició Granados, de París a Goya, es podrà veure a l’Auditori fins al maig de 2018

El fons Granados, digitalitzat

L’exposició ha coincidit amb l’obertura digital del fons Granados. Un arxiu de més de 3.600 documents, dels quals 1.685 són objectes digitals. El fons Granados és el més gran dels que acull el Museu de la Música digitalitzats i pren documentació de l’arxiu familiar, l’Acadèmia Granados i la Biblioteca de Catalunya. És un registre, a més, que incorpora documentació d’abans i després de la mort del compositor donada la seva condició d’arxiu familiar. Els pares i una de les filles de Granados foren part col·laboradora.

Entre el material consultable, a banda de documentació musical, hi ha altres elements interessants com, per exemple, les cartes que va rebre la família quan va confirmar-se la mort del músic i la seva esposa al Sussex. O també un valuós fons sonor amb gravacions de rotlle de pianola on s’escolta el mateix Granados tocant, un retrat de Francesc Miralles o pintures pròpies. Fins i tot, objectes personals com les ulleres o un topazi de Tiffany que van dur ell i la seva dona de Nova York i que, s’imagina, va ser un regal pel seu alt preu. La diversitat dels ingredients de l’arxiu és notòria.

La mostra, que culmina dos anys de celebració de la figura de Granados (el centenari de la mort el 2016 i, enguany, el cent cinquantè aniversari del naixement), arriba a Barcelona havent passat primer per Lleida, ciutat natal del compositor. Segons Ayats, és “l’exposició de la temporada” i considera que “dins de la trajectòria” de la pinacoteca té “un pes important”. S’està treballant, a més, per a fer-la visitable virtualment.

Complementàriament, hi ha previstos diversos concerts que aprofundiran en l’òrbita Granados. Entre aquests recitals, destaquen els programats pel 5 i 8 d’octubre, en què Sergi Belbel i Albert Guinovart interpretaran La nuit d’octobre (Alfred de Musset hi va posar el text).

L’exposició restarà oberta fins al 20 de maig del 2018.

Gerard E. Mur
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de