Una soprano i una pianista han estat contractades per actuar al reservat d’un hotel d’una ciutat qualsevol de l’Europa occidental. És la nit de cap d’any, i els assistents volen celebrar una gran festa sense testimonis, així que les dues intèrprets hi actuen amb els ulls embenats. Però després de les dotze campanades, tot queda en silenci... excepte el duet que amenitza la festa, que descobreix que ha arribat la fi del món i que elles són les dues úniques supervivents.

Aquest és el plantejament argumental de l’espectacle Àries de reservat, subtitulat Una coloratura vienesa al caire de l’abisme postapocalíptic, una producció gironina impulsada per la soprano Elena Martinell i la pianista Glòria Garcés, en coproducció amb Temporada Alta , que avui s’estrena a la sala La Planeta (20.30 h, 16 euros), amb les entrades pràcticament exhaurides. En tot cas, aquesta obra escrita i dirigida per Marc Rosich tornarà a La Planeta durant un cap de setmana del març del 2018, després d’haver-se representat durant dues setmanes, entre el 29 de desembre i el 9 de desembre vinent, a La Seca-Espai Brossa de Barcelona. “En gairebé tot el que faig combino text amb música, ja sigui culta o popular”, explica Rosich, dramaturg i director d’escena molt sol·licitat, al qual van anar a buscar Martinell i Garcés quan els van començar a suggerir que li donessin un caire més teatral al seu recital Heroïnes, plantejat com un recorregut per la història de la música a través de les protagonistes femenines de cançons i àries d’òpera d’autors com ara Verdi, Mozart i Rossini. Rosich va voler anar més enllà i, aprofitant les característiques vocals de Martinell com a soprano de coloratura, va proposar que interpretessin un repertori poc conegut aquí, basat en l’opereta vienesa i en arranjaments de valsos –per exemple, el Danubi blau en una relectura “delirant”–, i cantat íntegrament en alemany per Martinell, de qui Rosich ha aprofitat també tot el seu potencial com a actriu còmica en el monòleg que ha escrit per a ella. “Jo portava a dins tota aquesta música tremenda i decadent, que havia escoltat en antigues gravacions de sopranos alemanyes de les primeres dècades del segle XX, i justament el monòleg parla també de la decadència d’un món que ja mai no tornarà a ser el mateix, com l’Europa actual”, explica Rosich.

L’espai escènic –molt senzill: un teclat elèctric, un divan– i el vestuari de Joana Martí i l’assessorament coreogràfic de Roberto G. Alonso són altres contribucions a un espectacle que combina “comicitat i virtuosisme” i que, a partir de “l’artifici delirant de l’òpera”, va més enllà de la ficció teatral.