ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Britten's forever

14/11/2017 |

 

El Cor Vivaldi estrena temporada a l’Auditori del Conservatori del Liceu amb un concert íntegrament dedicat al compositor britànic Benjamin Britten, amb una barreja d’originals i arranjaments per a cor de veus blanques.

Cor Vivaldi

Cor Vivaldi

L’habilitat de Britten per escriure obres de gran riquesa musical i a la vegada adequades a les possibilitats expressives i tècniques de les veus blanques el fan especialment apreciat en l’àmbit de les corals infantils. No és doncs d’estranyar que la seva música freqüenti les temporades del Cor Vivaldi. A més, aquest concert monogràfic no podria arribar en millor moment: el títol Britten és per sempre ens recorda que hi ha certs artistes que hem de tenir sempre ben presents, i no només pel valor estrictament estètic de les seves obres. Benjamin Britten considerava que “tota persona seriosa, especialment tot artista, ha d’estar submergit en política”, i la seva obra és un testimoni d’aquest compromís amb els esdeveniments del seu temps. Una obra en la que defensa obertament valors com el pacifisme i critica amb duresa la hipocresia d’institucions com l’Església o l’Estat, que consenteixen la violència en nom d’una suposada pau (avui n’hi diuen estabilitat) per la qual estan disposades a pagar qualsevol preu (o, més exactament, a que els ciutadans el paguin).

El programa del concert estava construït al voltant de tres obres relativament curtes (entre 10 i 18 minuts) però de forta càrrega política, precedides pel Jubilate Deo i una selecció del recull de cançons Friday afternoons. Aquestes últimes són peces senzilles, majoritàriament a l’unissò, que van servir per oferir oportunitats de lluïment com a solistes a diverses integrants del cor. La primera obra rellevant fou la Missa Brevis, en la que Britten musica amb una concisió exemplar l’ordinari de la missa llevat del credo – una omissió significativa i conseqüent amb les creences del mateix compositor (“no crec en la Divinitat de Crist, però penso que els seus ensenyaments són vàlids i que cal seguir-ne l’exemple”). En aquesta peça, escrita originalment per al cor de nois de la catedral de Westminster, Britten utilitza la ironia per posicionar-se, qüestionant amb la música la pau que demana el text, tal com farà de nou i a més gran escala al War Requiem, tot just tres anys més tard.

Les dues darreres obres del programa pertanyen a la categoria de les que ens parlen d’actes de violència. Des de les partitures explícitament antifeixistes dels anys 30 fins al pacifisme universal que expressen les obres de maduresa, la condemna de la violència té una presència constant en la música de Britten, tant per la temàtica com per la imatgeria que hi desenvolupa. The Golden Vanity és una opereta basada en una balada tradicional, que narra com un jove grumet salva, ell tot sol, el seu vaixell de l’atac dels turcs i després és traït pel seu capità, que el deixa morir ofegat per tal de no complir amb la promesa de casar-lo amb la seva filla. En el cas de The Ballad of Little Musgrave and Lady Barnard, la violència hi és doblement representada: en primer lloc en la història del Petit Musgrave i la seva amant Lady Barnard, que acaben morts a mans del marit d’aquesta; en segon lloc, en l’origen mateix de la partitura, escrita l’any 1943 per als músics que es trobaven presos al camp d’Oflag VII-B a Baviera, on va ser introduïda microfilmada de contraban. Òscar Boada, director del Cor Vivaldi, va presentar cada una de les peces del programa amb un to didàctic i desenfadat, però arribats a aquest punt va sorgir la indignació que tants portem dins nostre aquests dies, i amb un discurs emotiu i contundent va dedicar la interpretació de la peça “als nostres presos polítics”.

El Cor Vivaldi és una de les millors formacions de veus blanques del país, com va quedar palès en aquest concert en el que, a més, van fer mostra d’una admirable disciplina durant els canvis escènics que requerien les obres. L’afinació de les cantaires és impecable i l’intens treball realitzat als assajos els permet afrontar amb èxit unes partitures on la complexitat no rau tant en les parts individuals, sinó sobretot en el seu encaix. Aquest és especialment el cas de la Missa Brevis, que inclou complicades harmonies i fins i tot una sèrie dodecafònica repartida entre diferents veus, tot perfectament resolt per les cantaires, que van estar acompanyades per David Malet a l’orgue. La selecció del recull Friday Afternoons va permetre apreciar el talent individual de varies integrants del cor, que van demostrar un gran aplom en el sempre compromès paper de solista, fora de la seguretat que proporciona el grup. Especialment memorable va ser la segona de les cançons, Cuckoo, per l’interessant efecte estereofònic aconseguit amb la separació de les dues cantaires, una d’elles situada a l’escenari i l’altra a la meitat del pati de butaques.

El concert va acabar amb la interpretació de l’òpera The Golden Vanity. El mateix Britten demana a la partitura una posada en escena amb pocs mitjans: amb vestuari però sense decorats i només amb uns pocs elements escènics. La proposta del Cor Vivaldi, amb direcció escènica de Margarita Cabero, vestuari de Concepció Galindo i escenografia de Ricard Mullerat va complir aquest desig de forma atractiva i efectiva. La mateixa tela servia per recrear el mar i els uniformes dels anglesos, mentre que els pirates lluïen unes divertides panxes. Un màstil amb la bandera de la calavera i les tíbies a una banda i una proa amb la Union Jack a l’altra indicaven les posicions de cada bàndol, i un parell de canons de fabricació pròpia completaven l’attrezzo per la funció. Els moviments senzills i clars comptaven amb l’ajuda de les il·lustracions de Cristina Losantos i les animacions de Pere Puig que es van projectar a la pantalla. És una llàstima que no incorporessin subtítols, ja que malgrat l’excel·lent dicció anglesa de les cantaires (fins aquest extrem arriba el minuciós treball de les obres!) sempre és complicat entendre un text cantat, especialment quan hi ha moltes veus.

Òscar Boada va dirigir totes les obres, la majoria d’elles acompanyant el cor des del piano. Podríem parlar de les seves virtuts com a director o pianista, però són encara més rellevants les seves habilitats com a comunicador. Amb un sentit de l’humor lleugerament britànic, Boada va presentar cada una de les obres amb explicacions amenes i entenedores que oferien al públic el context històric i musical necessari per apreciar-ne el sentit. De fet, veient la seva capacitat pedagògica s’entén que sigui capaç d’engrescar aquest meravellós grup d’infants que és el Cor Vivaldi amb projectes musicals tan laboriosos i complicats, i és inevitable preguntar-se per què no hi ha més músics que s’atreveixin a trencar l’absurd ritual per adreçar-se al públic i compartir la seva visió de l’obra. Cada cop es parla més – i amb raó – de la necessitat de modernitzar el caduc format del concert clàssic. Hi ha moltes maneres de fer-ho, però la més senzilla i que està a l’abast de tothom és aquesta: interaccionar amb el públic i fer-lo còmplice de la interpretació de l’obra. I només així es pot aconseguir que per a la majoria del públic l’experiència musical transcendeixi el simple entreteniment, tal com hauria de ser l’objectiu de tot art.

Elio Ronco i Bonvehí
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de