Cerca de notícies

Enquesta

5 raons per sentir L'incoronazione al Liceu

28/11/2017 |

 

El proper divendres 1 de desembre s’estrena al Gran Teatre del Liceu L’incoronazione di Poppea, coincidint amb la celebració del 450è aniversari de Monteverdi. Jean-Christophe Spinosi i l’Ensemble Matheus l’ofereixen en versió concert també en una segona sessió diumenge 3. Núvol us dóna 5 raons per anar-la a veure!

El Liceu ha escollit la darrera de les òperes de Claudio Monteverdi per celebrar el 450è aniversari del compositor, que té lloc aquest 2017. L’obra de l’artista de Cremona (la Llombardia), nascut el 1567, és la primera de la història del gènere en introduir una sinopsi amb elements històrics, si bé fins al moment s’havien escrit totes les òperes sobre mitologia. Monteverdi representa l’evolució de la música renaixentista a la barroca, des de L’Orfeo, estrenat a Màntua el 1607, passant per Il combattimento di Tancredi e Clorinda, estrenada a Venècia el 1624, fins a L’incoronazione, estrenada a les festivitats de Carnaval de 1642-43 de Venècia, de la qual es conserven dues versions, ja que Monteverdi no va tenir temps d’acabar-la.

El 1590, el compositor havia començar a treballar a la cort de Màntua com a corista i violinista i, cap a 1602, havia esdevingut mestre de capella. Malgrat que la seva producció dramàtico-musical és prou extensa (una vintena d’òperes) fins a quaranta anys va treballar principalment en madrigals. En conjunt, els primers vuit llibres mostren un desenvolupament de la música polifònica renaixentista a l’estil monòdic típic de la música barroca. El pas de la monodia, amb el seu èmfasi en clares línies melòdiques, text intel·ligible i una música plàcida d’acompanyament, a la composició de les òperes va ser un pas lògic, especialment per a un músic inclinat a la dramatització i que estimava, a més, els efectes sumptuosos. El 1613, era nomenat director de la Basílica de Sant Marc de Venècia i durant els seus darrers anys, en què la seva salut era delicada, va escriure Il ritorno d’Ulisse in patria (1641) i L’incoronazione, que és tinguda com el punt culminant de la seva creació. Conté escenes tràgiques i còmiques, fet novedós en l’òpera, un retrat més realista dels personatges i melodies més càlides. Necessitava una orquestra més petita, amb un paper menys prominent del cor. Aquest treball va tenir una influència considerable en el desenvolupament posterior de la música eclesiàstica. Monteverdi morí a Venècia el 1643.

 

2.Spinosi i l’Ensemble Matheus

Jean-Christophe Spinosi és un dels referents de la música antiga, gènere que en els darrers anys ha sofert un impuls important, omplint les millors sales de concerts. Natural de França, el 1991 fundà el Matheus Quartet a Brest, evolucionant posteriorment a l’Ensemble Matheus, una orquestra que l’ha acomanyat per tot el món. Des de 2007, ha dirigit cada temporada noves produccions d’òpera amb l’ensemble al Théâtre du Châtelet i actua regularment al Théâtre des Champs-Elysées, el Theater an der Wien o la Wiener Staatsoper.

La formació té prou flexibilitat com per ser ensemble i orquestra simfònica, excel·lint en diferents repertoris, des del Barroc fins a la música contemporània, encara que és cert que llueix especialment en repertori antic. A més, és molt actiu en la seva activitat educativa destinada als joves.

Té com a hostes habituals Cecilia Bartoli, Philippe Jaroussky, Natalie Dessay, Sandrine Piau o Marie-Nicole Lemieux. Al Liceu aniran acompanyats de Veronica Cagnemi (Fortuna/Dursilla), Maite Beaumont (Virtut/Ottavia/Damisel·la de l’emperadriu), Emilie Rose Bry (Amor/Valetto/Pallade), Filippo Mineccia (Ottone), Francisco Fernández Rueda (Lucano), Krystian Adam (Arnalta), Cyril Auvity (Mercuri Littore), amb papers protagonistes com Sabina Puértolas com a Poppea, David DQ Lee com a Nerone i Luigi de Donato com a Sèneca.

 

3.La primera gran òpera de la història

Si bé els estudiosos consideren la perduda Dafne, de Jacopo Peri, composta el 1598 en el si del cercle de literats i humanistes de Florència la primera òpera de la història de la tradició occidental, la que ha restat com a primera de les que es mantenen en repertori és L’Orfeo, de Monteverdi, compost a Màntua el 1607. Ambdues obres són de temàtica mitològica i s’interpretaven únicament a les corts italianes. Però aviat, vers 1637, sorgí la iniciativa de crear “temporades” líriques pels volts de Carnaval. És en aquest context, a Venècia, que nasqué la primera òpera de temàtica no mitològica, L’incoronazione di Poppea, de Monteverdi.

En realitat, es basa en Els anals de Tàcit, el llibre VI de la història de Suetoni Els dotze Cèsars, Història romana de Cassius Dio i Octavia, una peça anònima, obres a partir de les quals Francesco Busenello va escriure el llibret per a Monteverdi. A l’inici de l’òpera, les deeses Fortuna i Virtut es disputen qui té major poder sobre els humans, però irromp Cupido afirmant la seva supremacia: “Els dic a les virtuts què han de fer, i governo la fortuna dels homes”. Després d’aquest pròleg, al primer acte apareix Poppea, la seductora i ambiciosa, protegida per Amor, que vol ser nomenada emperadriu de Roma en casar-se amb Neró. Ho aconseguirà, encara que això suposi l’exili d’Ottavia, Ottone i el suïcidi forçat de Sèneca.
Malgrat que no es conservi el manuscrit original, resten dues còpies de l’època (les anomenades de “Nàpols” i “Venècia”). Després de l’estrena el Carnaval de 1542-43 a Venècia, es té registre d’una reposició a Nàpols el 1651, però no serà fins 1905 a París, que Vincent d’Indy recuperarà L’incoronazione protagonitzant, el 1913, la primera representació dramàtica al Théâtre des Arts. Fins als anys seixanta, la seva interpretació serà erràtica –encara que Richard Strauss en fa referència a l’acte III, a l’escena de la lliçó de música de la seva òpera de 1935 Die schweigsame Frau (La dona silenciosa)-, però des d’aleshores formarà part del gran repertori. Ara, a la celebració del 450è aniversari del naixement de Monteverdi, el Liceu el recupera després d’haver-s’hi estrenat el 2009.

 

4.Moments musicals sublims

L’incoronazione di Poppea ha estat valorada per la seva originalitat, les seves enginyoses melodies i una harmonia profunda i ben teixida, que ajudaren a redefinir els límits de la música teatral, amb un treball intens de les inflexions de la veu que situaren Monteverdi com el líder musical del seu temps. Tanmateix, cal remarcar que l’obra no va ser acabada pel compositor, i els estudiosos debaten l’autoria d’alguns fragments, que es podrien atribuir a Benedetto Ferrari i Francesco Cavalli.

L’òpera està conformada per tots els elements a l’abast de l’expressió vocal (aria, arioso, arietta, ensemble i recitatiu), encara que els límits entre aquestes formes musicals resulten ser porosos. Els elements es teixeixen sempre al servei del drama, mantenint una unitat tonal i formal. Mentre que les escenes de Neró i Poppea són generalment líriques, cantades fonamentalment en arioso i ària, Ottavia canta només en recitatiu dramàtic. La música de Sèneca és rodona i convincent, mentre que la d’Ottone vacil·lant i de registre restringit. Amb tot plegat, Monteverdi s’assegurà que la seva obra fos memorable musicalment i dramàtica.

Els moments més àlgids de la partitura són el lament d’Ottavia de l’acte I (“Disprezzata regina”), una pàgina molt expressiva i dramàtica que segueix la impostació tradicional de l’escena del lament: desolació, dolorosa descripció de la sort femenina, maledicció contra l’home tradicional, acusació i confrontament amb la divinitat i súbit penediment i recaiguda a la depressió. Així com

l’acomiadament de Sèneca abans de la seva forçada mort (“Amici è giunta l’ora”), convertida en un madrigal, que ens recorda que el personatge té tendència a cantar en ritme ternari, responent a tornades retòriques amb versi sciolti (com el vocatiu “amici”) que acaben donant la benvinguda a la mort.

La mort del filòsof ens condueix a un cèlebre duo entre Neró i Lucano, que s’emborratxen d’alegria. Una escena que Ringer descriu com, probablement, la més brillant de tota l’òpera, amb una florida i sincronitzada coloratura amb els dos homes creant una emocionant i virtuosa música que interpel·la l’espectador a compartir la seva joia. Però el moment més bell –i més versionat- de tots és el duo final entre Neró i Poppea, tot i la dubtosa autoria. A “Pur ti miro, pur ti godo” (“Et miro, et gaudeixo”), el paper de Poppea el sol interpretar una soprano o una mezzo, mentre que el de Neró l’interpreten tant mezzos, tenors, contratenors, contralts com, antigament, castrati. La seva aparent simplicitat amaga un entramat harmònic molt ric que concentra un amor extàtic entre Poppea i Neró.

 

5.Sèneca i Neró a l’escenari

Un dels al·licients de l’obra és la presència de les figures de Sèneca i Neró, el mestre i el deixeble, el filòsof i el tirà, el savi i el boig. En efecte, Luci Anneu Sèca, el filòsof, polític i dramatug romà, va ser preceptor del jove Neró i, de fet, els primers vuit anys de govern de l’emperador, marcats per la presència del mestre, van ser francament positius per a Roma, com recordaria Trajà. Però a partir de l’any 59, amb la mort d’Agrippina, la mare de Neró, la sort de Sèneca va canviar i va haver de retirar-se discretament al camp, on va dur una vida d’acord amb els preceptes estoics, marcada per la frugalitat i dedicada a la reflexió i l’escriptura. Tot i axí, no va poder defugir la paranoia de l’emperador i va ser acusat de conspiració i condemnat a mort l’any 65, cosa que en el codi moral de l’aristocràcia romana significava el suïcidi, com a forma d’evitar la humiliació. Naturalment, el geni artístic de Monteverdi no podia admetre com a causa de la condemna i mort de Sèneca una questió tan pedrestre com la política, de manera que va optar per la motivació amorosa.

Aina Vega i Rofes
Núvol