ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Santos, un clàssic subversiu

5/12/2017 |

 

Mor als 77 anys el compositor i pianista valencià Carles Santos, un dels grans innovadors de l’avantguarda

Ha mort Carles Santos i sento com si el seu piano m’hagués caigut a la punta del dit del peu o com si la tapa m’hagués agafat els dits per sempre. Hi ha artistes que et canvien la vida, i Santos havia vingut, com el personatge de la novel·la de Vázquez Montalbán, a revolucionar l’infern. Va fer moltes coses, i de tota mena. Impossible encasellar-lo. Des de la fanfàrria dels Jocs Olímpics fins a les peces minimalistes i experimentals més suggestives. Després de la mort dels seus amics Carles Hac Mor i Benet Rossell, la desaparició de Santos és un cop baix per a l’esperit insurgent que va intentar canviar les tendències immobilistes o neonoucentistes de la nostra escena. Santos era un rebel i un fronterer; provenia del territori on València i Catalunya formen una comarca única, marinera i també abandonada, lluny dels centres de decisió de les grans capitals mediterrànies. No els sabria dir per què, però, de tota la seva extensa trajectòria i obra com a compositor, em quedo amb Bujaraloz by night, una composició entre romàntica i catatònica en què la metafísica de l’artista es mostra plena, un cigalot enmig dels Monegres. M’agrada perquè, en aquesta peça, l’exhibicionisme o l’esperit d’histrió del pianista no eclipsava el seu gran talent al teclat, la precisió de cada nota, una melodia intensa i repetitiva com els batecs del cor. A Bujaraloz by night, tenim un Santos diferent del que podia alternar la interpretació amb l’striptease d’una noia damunt del piano. No sé per què, però sempre m’havia recordat Charles Mingus, que va subvertir el jazz de la millor època. Santos no es conformava amb la composició ni amb les etiquetes. De fet, la seva formació i experiència l’acostaven a la poesia, la pintura, l’escultura i els espectacles multidisciplinaris. Era inquiet i no es reprimia, i segurament l’hauríem de col·locar en la recta que va des de Joan Miró i Joan Brossa fins als poetes experimentals i rupturistes de la dècada dels setanta, però també tenia l’espectacularitat de Salvador Dalí, el seu tarannà surrealista i iconoclasta, la insolència absoluta.

Romàntic i decididament agressiu, a ningú li pot quadrar que Carles Santos es formés al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Després va emigrar a París, on va aprendre de grans mestres com Jacques Février, Magda Tagliaferro, Marguerite Long i Robert Casadesus, entre 

 

David Castillo
El Punt / Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de