»Santos va en la línia de continuïtat de l’avantguarda catalana, després de Miró, Brossa, amb Mestres Quadreny, amb Portabella, Carles Hac Mor… Avui repetim la història dels anys setanta, que ens van fer callar. Sabies que Santos va compondre la música de l’Assemblea de Catalunya? Després se’n va anar als Estats Units, va conèixer John Cage, que el va influir. En tornant a Catalunya va desplegar-se sota el paraigua de la Fundació Miró, com tants d’altres joves artistes.

»Per mi Santos era força física, plena de música i de combat. Compartíem una família estètica i filosòfica. En Santos la música es feia cos i la cultura era feta treball. I això assumint la llibertat màxima. I fent-nos riure i emocionar. El vaig conèixer a París l’any 1982. Actuava al Museu d’Art Modern de París, dins un cicle de música contemporània. Ens en vam assabentar i el vam anar a veure amb en Perejaume, la Maria Josep Balasch i en Joaquim Sala-Sanahuja. Ens va impressionar la quantitat de gent que l’havia anat a veure. El concert es deia Visca el piano!, nom que anys després vam utilitzar de títol per a l’exposició que li vam dedicar el KrTU i la Fundació Miró, l’any 2006. Per a ell el piano era l’objecte de treball, per això en aquell concert de París Santos anava vestit amb una granota de treballador.

ROSA MARIA MALET
Directora de la Fundació Joan Miró de Barcelona
«La Fundació Miró va tenir un paper en la vida de Carles Santos. Jo era molt jove i el director de la fundació era Francesc Vicens, però diria que una de les primeres actuacions que va fer a Barcelona va ser a la Miró amb el Grup Instrumental Català, que Santos dirigia amb Mestres Quadreny. I recordo molt bé que venia a la fundació a assajar amb el piano que teníem. Era el seu lloc d’assaig. Arribava, assajava i se’n tornava. Era un més de la família de la fundació. A més, l’any 2006 vam dedicar-li una exposició, ‘Visca el piano!’ Entremig, Carles Santos havia fet moltes actuacions esporàdiques al nostre centre. Una vegada va fer intervenir uns gossos.

»Però de ben segur que l’actuació més màgica i emotiva fou el concert inaugural que va fer per a la gran exposició del centenari de Joan Miró l’any 1993: ell dirigia els músics des de la terrassa de la fundació mirant cap a Barcelona. Els músics es trobaven distribuïts per tot d’espais emblemàtics de l’edifici de Josep Lluís Sert. Els músics seguien els moviments de Santos a través d’uns monitors de televisió. I a la marquesina hi havia una cantant amb un vestit vermell i una cua molt llarga que anava a parar a la porta d’entrada de la fundació. En aquella ocasió, aquesta acció la va idear conjuntament amb en Xavier Olivé.

»Jo definiria Santos com indefinible. Ho copsava tot, ho analitzava, ho assumia. Per exemple, una vegada em parlava de la fascinació que va començar a sentir per la Setmana Santa de Sevilla: els moviments, les olors, la llum… I cada any hi anava. I d’aquí en va sortir l’espectacle teatral Ricardo i Elena, que eren els noms dels seus pares. En un moment determinat, hi apareixien uns ballarins fent uns moviments sincopats que recordava els costaleros dels passos de Setmana Santa. I després hi ha el factor de Sant Carles de la Ràpita i de Vinaròs, del gaudi dels arrossos i peixos, de navegar, els seus veïns, dels animals que tenia a casa seva… A més de tenir una llibertat total, tenia una altra qualitat: per situació estranya que presentés, mai no era una situació torturada.

PERE PORTABELLA
Cineasta
«És molt fort. Perquè encara que coneixia el desenllaç, en el moment que s’esdevé, el sotrac que et produeix és profund i quedes sorprès de la commoció. És que era una amistat de molts anys, plena de lleialtat i afecte. Demà passaré tot el dia a Vinaròs.

»Ha estat una amistat molt gran, d’una gran sintonia. Mira, jo sóc un cineasta incorrecte i ell era un músic incorrecte. I ell no era només músic, com jo no només he estat cineasta, i tampoc no érem acadèmics, teníem una mirada oberta cap al cinema, la música, l’art, el teatre, la política… Ens van ficar a la presó, a la Model el 1973, formant part dels 113 de l’Assemblea de Catalunya.

»Amb aquesta manera d’entendre l’art i la cultura, teníem Brossa al costat. Érem un trio molt bo. En Brossa, en Santos i jo vam col·laborar en molts films i en molts projectes. Saltàvem els codis de la indústria cultural, ens trobàvem a la perifèria. I en aquesta posició teníem una gran capacitat expansiva, treballant amb tota llibertat.

»Me’l va presentar Joan Brossa mentre filmava la meva primera pel·lícula, No compteu amb els dits. En Brossa em va dir: ‘He conegut un noi de Vinaròs que és molt interessant i crec que podem treballar plegats.’ I a partir de llavors sempre el vaig tenir al costat. Són relacions molt fortes, perquè sempre ens vam situar al límit.

»En Santos havia de presentar l’exposició dedicada a Joan Brossa del Macba. Ara ho hauré de fer jo. Serà important. Passaré quatre curtmetratges i un fragment de la pel·lícula El pont de Varsòvia, on apareix ell dirigint uns músics al carrer. Magnífic.»