ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

L'elixir de Mario Gas que farà emocionar el Liceu

3/1/2018 |

 

El proper diumenge 7 de geners’estrena al Liceu L’elisird’amore, de Donizetti, en la històrica versió de Mario Gas, amb el Nemorino de Pavol Breslik i l’Adina de la soprano Jessica Pratt. Es podrà gaudir al colisseu de la Rambla fins diumenge 28 en 10 funcions que, de ben segur, ens faran vibrar.

La història de L’elisird’amore és la d’una obra de circumstàncies que esdevé una obra mestra per una mena de conjunció astral. La primavera de 1832, Alessandro Lenari, l’empresari del Teatro della Canobbiana de Milà, havia entrat en pànic després que el compositor Giovanni Pacini l’hagués deixat plantat amb l’òpera que havia d’estrenar aquella mateixa temporada i, desesperat, es va adreçar a Gaetano Donizetti. La llegenda diu que la que havia de ser la genialitat artística que havia de persistir en el temps i arreu del món es va composar en només quinze dies, tot i que probablement es tracta d’una exageració. El fet és que la bellesa i la joia musical, la feliç construcció dels personatges, l’enginy que mostra la trama i la frescor vocal que projecta la composició van fer de la seva estrena, la nit del 12 de maig de 1832, un èxit rotund, fins al punt que l’autor va ser aclamat al final de cada acte. L’impacte que va provocar en el públic i la crítica de l’època, i que encara ens produeix gairebé dos segles després, va ser el resultat de la sàvia mescla de comicitat i lirisme, de diversió i sentiments.

El fet que L’elisir romangués a la cartellera milanesa durant trenta-dues setmanes consecutives– cosa que va resultar providencial per a un deprimit Donizetti, que només dos mesos abans havia fracassat a La Scala, amb Ugo, conte de Parigi– va afavorir la seva ràpida programació arreu del món, començant per Barcelona, la primera ciutat fora d’Itàlia que rebria l’òpera, el 1833. Aquell mateix any s’estrenaria a Madrid i, al següent, a Lisboa i Berlín; després seguirien Viena (1835), París (1839), Brussel·les (1840) i Rio de Janeiro (1841). Més a més, cal recordar que entre 1838 i 1848 va ser el títol més representat a Itàlia i, des de la seva estrena, un dels més representats arreu del món, a banda de ser una de les òperes que acumula més gravacions enregistrades. Finalment, té una de les àries més famoses de la història de l’òpera,“Una furtiva lacrima”, la romança per a tenor de la vuitena escena del segon acte que, després de ser estrenada per Giovan Batista Genero, han interpretat i enregistrat figures estel·lars com Enrico Caruso, Mario Lanza, Tito Schipa, Alfredo Kraus, Luciano Pavarotti, Plácido Domingo, Josep Carreras o Juan Diego Flórez.

El llibret és de Felice Romani, un dels millors llibretistes italians de l’època. Nascut a Gènova el 1788, era poeta i professor de literatura i ja havia treballat amb Bellini (I Capuleti e i Montecchi, La sonnambula, Norma), amb Rossini (Ilturco in Italia) i, el 1830, havia escrit l’Anna Bolena per a Donizetti. En aquest cas, ens trobem davant d’un text paradigmàtic del reciclatge literari, perquè L’elisir és, ni més ni menys, que una adaptació de cinquè grau: l’adaptació del text que, el 1831, Eugéne Scribe havia escrit per a l’òpera Le Philtre, de Daniel-François Auber i que, per la seva banda, es basava en una versió que Stendhal havia fet d’Il filtro, de Silvio Malaperta, una lectura jovial i intranscendent de la llegenda del filtre de Tristany i Isolda, que Wagner tractaria en clau tràgica trenta anys després.

La trama té els trets de l’opera buffa i funciona com un mecanisme de rellotgeria. El primer actearrenca amb el cor de segadors que torna cap a casa, després d’una jornada feixuga i calorosa (“quandoil sol piùferve e bolle/ sotto un faggio, appiè di un colle/ riposarsi e respirar”), en un inici molt propi de Donizetti. Entre ells apareix Nemorino, un noi més aviat beneit que està perdudament enamorat de la bella Adina, la granjera lletra ferida que està llegint la història de Tristany. Nemorino entona “Quanto è bella”, la seva primera ària, d’una bellesa només superada per “Una furtiva lacrima”: “Quanto è bella, quanto é cara/ Piú la vedo e più mi piace…”. Quant a Adina, canta l’amor sense esperança de Tristany per Isolda: “Della crudele Isotta/ il bel Tristano ardea, né fil di spemeavea/ di possederla un di”, fins que “certo elisir d’amore” transforma la fredor de la princesa en un amor apassionat: “Cambiata in un istante,/ quella beltà crudele/ fu di Tristano amante/ visse a Tristan fedele”. A la primera escena ja s’ha plantejat el tema de l’elixir màgic. A la segona, el sergent Belcore, tot un miles gloriosus, declara el seu amor a Adina, davant la desesperació de Nemorino, que trobarà la sortida a l’escena cinquena, amb l’elixir que li proporcionarà el fals doctor Dulcamara, quan arriba amb un carro ple d’ungüents i remeis per vendre’ls als pagesos (“Udite, udite, o rustici…”). En el duo entre Nemorino i Dulcamara, aquest darrer dóna una ampolla de vi al jove enamorat com si fos “la bevanda amorosa/ de la regina Issota”, amb la condició que guardi el secret del beuratge, que només farà efecte un cop hagi passat “un giornointero”-el temps suficient per fugir l’enredaire (“Tanto tempo è sufficiente/ per cavarmela e fuggir”).

L'elisir d'amore, de Donizetti, en la versió de Mario Gas

Adina s’estranya del canvi de tarannà de Nemorino, que fingeix desinterès per ella mentre espera que arribi el dia següent. El meravellós duo entre els dos joves s’interromp am l’arribada de Belcore, que proposarà matrimoni a la noia, cosa que ella accepta per despit davant l’aparent indiferència de Nemorino, segur de l’efecte de l’elixir. L’acte acaba amb el noi trastornat, que suplica a l’estimada que esperi fins demà: “Aspeta ancora… un giorno appena…”

L’acte segon comença amb el banquet de noces i amb l’absència de Nemorino, cosa que incomoda Adina, perquè sent que la seva venjança no és completa: “S’egli non è presente/ compita non mi par la mia vendetta”. Nemorino demana una altra ampolla d’elixir per refermar l’efecte, però Dulcamara li exigeix uns diners que no té, amb la qual cosa Belcore li proposarà d’enrolar-se a l’exèrcit a l’escena tercera: “Se danari non hai,/ fatti soldato.. e vente scudiavrai”. Però, de sobte, tot canvia, perquè Nemorino, sense saber-ho, ha heretat la fortuna d’un oncle i totes les noies li van al darrere. Adina, que tampoc no sap res de l’herència, s’assabenta per Dulcamara de les penalitats amoroses de Nemorino i canta “Quanto amore!. Ed io, spietata,/ tormentai sí nobil cor”.

A l’inici de l’escena setena, Nemorino canta “Una furtiva lacrima”, el moment culminant d’aquesta òpera i de l’òpera en general, amb la seva melodia suau acompanyada de l’arpa, plena de sentiment. Adina torna a escena i, al principi es mostra freda, cosa que irrita Nemorino, que canta que prefereix morir com a soldat abans que no tenir l’amor de l’estimada: “Poiché non sono amato, / voglio morir soldato”. Ella confessa que l’estima i que vol la seva felicitat: “ilmio rigor dimentica,/ tigiuro eterno amor”. És un final feliç. L’amor ha triomfat, Belcore es proposa noves conquestes amoroses i Dulcamara anuncia la sobtada fortuna de Nemorino.

En l’Elisir, l’acció mai s’atura, en una interminable successió d’escenes en les quals preval la interacció entre els personatges principals enlloc de buscar només el protagonista del cant i el virtuosisme vocal. Aquesta òpera comença un camí que finalitzarà Giuseppe Verdi, el de buscar una sinceritat humana rere les convencions, investigar més a fons els matisos de sentiments, participant en el canvi d’emocions d’aquest Romanticisme imperant que influeix en els compositors italians.

Donizetti té la voluntat d’involucrar l’espectador, vol ensenyar-nos la realitat en les seves múltiples facetes, siguin còmiques o sentimentals, i ho aconsegueix amb els diferents colors que confereix a la seva composició, enmig d’una buscada brillantor rossiniana. Inesperadament, comença a destacar el timbre dolgut i solitari de l’oboè, el clarinet, el fagot, episodis plens de patetisme romàntic en què l’orquestra comença a participar de l’univers emocional dels personatges sobre l’escenari. Aquesta opera buffa, de sobte, es rendeix en un arpegi de l’arpa, on les emocions arriben fins al fons de la platea, fins a la profunda intimitat de l’espectador.

L'elisir d'amore, de Donizetti, en la versió de Mario Gas

En aquest sentit entenem “Una furtiva lagrima”, que ens emociona perquè transmet el noble sentiment del personatge. Potser resulta balder exalçar les seves conegudes virtuts, però la bellesa de l’arpegi que li dóna entrada, el recolliment de la melodia del fagot que sorgeix del no-res perquè el tenor reculli el seu testimoni i la passió que embolcalla cada nota fan que, des de la seva estrena, tots caiguem rendits a aquest plaer per als sentits. De fet, el gran Alberto Zedda afirmava sobre la intervenció del fagot que: “En les introduccions que precedeixen els cantabili donizettians, només en l’ària ‘Una furtiva lagrima’ trobem el fagot elevat al rang de protagonista absolut. El famós solo de fagot anticipa la frase cantada i actua, al llarg de l’ària, de contracant trist i afligit a les frases de l’infortunat enamorat”.

De fet, al primer acte, “Quanto bella, quanto è cara!”, una ària amb cavatina que ja expressa els sentiments de Nemorino envers Adina ens transporta a un melodisme ple de bellesa. En l’ària en què la protagonista llegeix la història de Tristany i Isolda (“Benedette queste carte”), Donizetti empasta molt bé les veus d’Adina i Giannetta amb el cor, omnipresent durant tota l’òpera, així com amb l’anhelant Nemorino. No deixa de ser un divertimento en què Adina es llueix en una ària plena de joia i certa frivolitat pel fet de tractar, amb grandiloqüència, la llegenda que recull l’amor tristannià, tan transcendent. També és remarcable el duo “Esulti pur la barbara”, un fragment d’embolics que desperta joia i dóna fe de l’amor entre els dos protagonistes. Al segon acte, el duo “Quanto amore! Ed io, spietata” és un clar exemple de com Donizetti descriu musicalment dos personatges com Dulcamara, que pertany a la categoria còmica, i Adina que, malgrat que comparteix amb Nemorino aquest caràcter de comédie larmoyante francesa, és molt més desperta i juganera que el seu amat, que simbolitza la força transformadora de l’amor. I ja en la recta final, el “Prendi, per me sei libero”, introduït pels vents, es desenvolupa en una melodia cantabile i legato que desvela que els amants ja no poden amagar més el seu amor en una pàgina plena de lirisme on la soprano ha de fer un ús subtil dels reguladors per transmetre tota la tendresa. El duo va creixent en intensitat en la mateixa mesura que els seus sentiments.

Una crítica de La Gazzetta Privilegiata de Milà dos dies després de l’estrena absoluta deia: “L’estil musical d’aquesta partitura és viu, brillant, divertit de veritat. La transició entre la comicitat i la seriositat es duen a terme amb una graduació sorprenent, i allò sentimental es tracta amb aquesta passió musical, per la que és ja famós l’autor d’Anna Bolena”.

El Liceu recupera la històrica versió firmada per Mario Gas que ambienta l’acció a la Roma feixista amb un marcat flaire a cinema neorealista. Un pati de veïns ben concorregut fa encabir tota la màgia de l’elixir que, en aquesta ocasió, ens arriba amb l’al·licient del Nemorino del tenor eslovac Pavol Breslik, l’Adina de la soprano australiana Jessica Pratt, el Belcore del baríton Paolo Bordogna i el Dulcamara de del buffo veterà Roberto de Candia. Sense oblidar la guanyadora del Primer Palau 2017, la soprano Mercedes Gancedo, en el rol de Giannetta. En aquest cas no s’acompliria el que va escriure Donizetti: “Teim una prima donna alemanya, un tenor que tartamudeja, un baix buffo amb veu de cabra i un baix francès que no val gaire cosa. Però hem d’estar a l’altura. Valor, estimat Romani, endavant…”.

Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de