Cerca de notícies

Enquesta

Jessica Pratt: "A alguns agents no els importa arruïnar una veu"

4/1/2018 |

 

L'aclamada cantant australiana s'estrena al Liceu com Adina en la reposició del muntatge de 'L'elisir d'amore', de Donizetti, situat a la Itàlia de Mussolini

Jessica Pratt (Bristol, 1979) ha mamat la música des de petita. El seu pare, un tenor que va abandonar la carrera professional quan ella va néixer, l’ha ajudat a desenvolupar-se com a artista. I també té molt de la seva mare, una artista incapaç de vendre les seves obres. De personalitat forta i dolça veu, la soprano assaboreix el seu èxit en els grans teatres com el Met, La Fenice i el San Carlo de Nàpols. Planeja sense pressa però sense pausa els seus pròxims debuts, en una agenda que arriba fins al 2022. El més imminent és el d’Adina, la jove per la qual sospiren Nemorino (Pavol Breslik) i Dulcamara (Roberto de Candia) a L’elisir d’amore, de Gaetano Donizetti, amb l’amortitzada producció de Mario Gas ambientada en la Itàlia de Benito Mussolini que el Liceu reposa a partir de diumenge, amb Ramón Tébar com a director musical.

–¿Què espera del seu debut en una òpera escenificada al Liceu?
–¡Que no sigui l’última! He tingut l’oportunitat de fer moltes òperes còmiques el 2017. Adina és el meu tercer rol donizettià en un any després de la Marie de La fille du régiment i la Norina de Don Pasquale. M’encanta afegir més personatges de Donizetti al meu repertori.

–¿Com defineix Adina?
–M’hi diverteixo molt perquè és un personatge molt fort i independent, encara que pateix un gran canvi quan s’adona que el seu amic de la infància [Nemorino] ha passat a ser una altra cosa per a ella. Quan ell canvia de forma tan sobtada, ella ha de madurar també.

–¿Creu en els filtres d’amor?
–¡No! Però l’alcohol ajuda a desinhibir-se i això és el que li passa a Nemorino. En realitat, s’emborratxa.

–Vostè va néixer a Anglaterra i es va criar a Austràlia. ¿Per què ha elegit Florència per viure?
–En realitat soc a Fiesole, a pagès. Tenim 700 oliveres al voltant i somiem produir oli algun dia. Estem molt aïllats, cosa que em permet cantar quan vull, però alhora estem molt a prop de Florència i a 20 minuts de l’aeroport i de l’estació de tren.

–Abans de cantar va estudiar trompeta. ¿Això la va ajudar a l’hora de cantar?
–Em va ajudar a desenvolupar els músculs de la respiració. El meu pare va ser cantant d’òpera i no volia que ni jo ni els meus germans comencéssim a estudiar cant fins que hagués madurat la nostra veu. Ens va dir que elegíssim un instrument de vent. Però quan vaig començar a cantar vaig haver de deixar-ho, perquè la trompeta em creava tensió al coll.

–¿Què va ser dels seus germans?
–El meu germà va estudiar a la universitat com a tenor i va sortir convertit en cantant de rock [riu]. La meva germana va dir que no volia saber res del cant. Va obrir una guarderia.

–Molta gent entra a l’òpera sense conèixer aquest món. No és el seu cas.
–El meu pare era cantant professional, però ho va deixar quan la meva mare estava embarassada de mi. Vaig créixer sentint com ell donava lliçons de cant, cantava en corals o dirigia. La música ha sigut una cosa natural, ha format sempre part de la meva vida.

–¿La seva mare també és artista?
–Artista visual. De fet jo em vaig matricular a Belles Arts perquè volia ser escultora, però al final no m’hi vaig dedicar perquè era incapaç de vendre les meves peces. Totes eren massa personals. I la meva mare tenia el mateix problema. Una vegada, quan teníem problemes financers, va acceptar desfer-se d’una obra. Això va ser fa 25 anys i encara en parla. ¡Segueix enfadada!

–¿Quin és el seu principal somni en aquests moments?
–El gran repte és poder mantenir el meu repertori actual, perquè amb l’edat la veu canvia. M’agradaria seguir amb el bel canto i incorporar alguns rols lleugerament més pesats, com Lucrecia Borgia i aquest tipus de coses.

–¿Quin criteri segueix a l’hora d’acceptar o no els rols que li ofereixen?
–La primera vegada que em van oferir cantar Norma tenia 28 anys. Des d’aleshores m’ofereixen el paper dues o tres vegades a l’any. I el rebutjo. I això que hi ha un munt de pressió: rebo trucades del teatre, del director musical, fins i tot d’altres cantants del repartiment. Però no ho passaria bé. En realitat, he interpretat Norma, en secret, a la Xina. I em va agradar. ¡Però no m’atreviria a cantar-lo a Itàlia!

–¿De què depèn llavors la decisió d’abordar-lo?
–Són moltes coses: on cantes, amb qui, qui el dirigeix... La traviata, per exemple, l’he cantat a la Xina. Probablement ara em sentiria còmoda interpretant-la a Europa, però hauria de ser en un teatre petit. Si el teatre és gran o l’acústica no és gaire bona, és preferible cantar coses lleugeres i fàcils. I el director musical és clau.

–¿En quin sentit?
–Un director pot consagrar o arruïnar una òpera, especialment en bel canto. Si no hi ha connexió amb els cantants, és molt fàcil tapar-los. Dirigir bé una òpera belcantista requereix moltíssim treball per part del director, que ha de desenvolupar també una part intuïtiva, per saber per on va el cantant.

–¿Quants personatges ha cantat?
–En aquests 10 anys n’he cantat uns 33. Últimament acostumo a fer sis o set debuts per any, tot i que depèn. També és cert que si assumeixes un repertori poc habitual, llavors pots arriscar-te amb coses més fortes, perquè les expectatives del públic no són tantes. Tot és relatiu. Si t’hi fixes, Norma va ser escrita per a la mateixa cantant que va cantar La sonnambula, i s’hauria de cantar igual. Però el públic espera una interpretació més dramàtica. El paper en si no és tan horrorós per a la cantant, ¡però el que espera el públic sí que ho és!

–És difícil el món de l’òpera.
–És complex. I al principi, molt dur. Em sento fatal quan penso en els joves cantants, perquè el món va en contra seu.

–¿Per què?
–Per sort, quan som joves pensem que ho sabem tot. Jo era d’idees fixes, tossuda, i això em va ajudar. Alguns agents només busquen el seu benefici i no els importa arruïnar una veu. Mai oblidaré una terrible discussió amb un que em demanava cantar 17 actuacions com a Reina de la Nit. No vaig voler fer-ho. Era poc saludable per a la meva veu i tampoc em sentia preparada. Llavors no tenia diners, i tampoc cap compromís a la vista en els següents sis mesos. Ell em cridava per telèfon: «No tens diners, ¿on esperes trobar un tresor igual?». «En el meu futur», li vaig dir.

–¿Va tenir moltes baralles d’aquest estil?
–¡Uf! Impossible recordar quantes hi va haver al principi de la meva carrera. I no és que rebutgés un paper per acceptar-ne un altre, perquè el cert és que no tenia res més. No oblidaré mai una vegada que, després d’un any rebent pressions per fer una obra de bel canto, vaig acceptar. Arribo al teatre i em diuen: «No. Això no és bel canto, sinó Verdi». No va ser una bona experiència. Vaig acabar canviant d’agència.

–¿Se’n va venjar després?
–No. Soc massa anglesa. La millor venjança és tenir èxit en la teva carrera. No val la pena malgastar les teves energies amb venjances o coses negatives. Els que comencen en això haurien de ser conscients que la majoria de les agències faran més diners si contracten cinc joves cantants i els fonen en 20 anys que si n’agafen només un i desenvolupen el tipous de carrera més adient per a la seva veu. Al capdavall, la missió de l’agència és fer diners, tenir contactes i treballar amb teatres. Un ha d’aprendre a protegir-se, perquè ningú ho farà per tu.

–¿Quins han sigut els seus ídols?
–No acostumo escoltar molta òpera per no deixar-me influir pel treball d’altres. M’encanten Joan Sutherland i Montserrat Caballé, grans veus del bel canto. Però si escolto algú serà més a Fritz Wunderlich. La seva emissió és molt sana, trobo la seva veu relaxant. I no escolto mai Callas, encara que m’encanta.

–¿I, d’altres gèneres?
–A la universitat vaig cantar en algunes bandes de jazz. M’agrada Ella Fitzgerald, Nina Simone, però també James Morrison i Crowded House…

–¿És l’òpera més dura per a les dones que per als homes?
–Els prejudicis van en contra de les dones. Per exemple, s’assumeix amb normalitat que un cantant masculí viatgi amb la parella, però si jo faig el mateix, ens miren estrany. I no és fàcil viatjar sola. Un cop, a Zuric, un home va estar picant la meva porta i vaig haver de trucar a seguretat. El paio fins i tot es va pixar allà mateix. ¡I era un hotel de cinc estrelles!

Marta Cervera
El Periódico de Catalunya