ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Invasió de música a la Tàpies

6/2/2018 |

 

L’art sonor i d’acció del duet Allora & Calzadilla omple de so i melodies el museu del carrer Aragó

 

 

 

 


Un piano es passeja per la sala gran d’exposicions de la Fundació Tàpies de Barcelona. No va sol. El condueix el mateix pianista, des del cor del piano foradat; l’instrument està ferit des de dins. L’intèrpret, el torinès Luca Leracitano, arrossega el piano traient el seu cos pel forat, mentre toca (a l’inrevés) el famosíssim quart moviment de la Novena simfonia de Beethoven, l’Himne a l’alegria. És un piano disfuncional perquè el forat ha eliminat moltes cordes. El pianista substitueix alguns sons fent servir les tecles com a percussió o utilitzant les cordes internes a la manera d’una arpa. Aquestes són, certament, unes variacions possibilistes de l’obra de Beethoven.

El concert està inclòs dins de l’exposició del duet d’artistes Allora & Calzadilla, que obre avui al públic a la Fundació Tàpies. Parella en la vida i en l’art, l’americana Jennifer Allora i el cubà Guillermo Calzadilla utilitzen de manera absolutament creuada la performance, l’escultura, el vídeo, la fotografia i sobretot la música en totes les seves dimensions, per cridar l’atenció sobre temes tan sensibles com el dèficit democràtic o la crisi ecològica i climàtica. La parella viu a Puerto Rico, una zona on conflueixen forts conflictes colonials i econòmics.

Un exemple d’aquesta correlació entre música i política és la mateixa tria de l’Himne a l’alegria en la performance del piano que proposa Allora & Calzadilla. No és gens casual. Aquest fragment musical ha estat utilitzat com a símbol de la fraternitat però des d’ideologies ben diverses: la Revolució Cultural xinesa, la Rhodèsia supremacista blanca d’Ian Smith o l’aniversari de Hitler. Però la referència més pròxima de la peça és que és l’himne d’Europa, avui dia una idea política tan fragmentada com el piano personalitzat. La metàfora funciona. “El piano està totalment intervingut, les cordes, el pedal... En la interpretació del pianista hi ha un esforç entre l’harmonia i la desharmonia de les cordes que falten... –explica Guillermo Calzadilla–. Tot està fet perquè el públic percebi aquesta dificultat i també el pes del piano que ha de ser arrossegat i el fet de tocar-lo a l’inrevés.”

Sons de tota mena

Si el 2012 amb la mostra de Xavier Le Roy va ser la dansa la que va envair la Fundació Tàpies, ara és la música la que s’ha colat per tot l’edifici del carrer Aragó, per on es desplega, dispersa, l’exposició. En l’obra Lifespan, la música, construïda amb xiulets i esbufegades (i silencis, és clar) per part de tres cantaires del Cor de Cambra del Palau de la Música, provoca el moviment d’una pedra de 4,5 milions d’anys d’antiguitat, provinent d’un riu del Canadà. La supremacia de la natura és també present en un vídeo en què un percussionista de Nova Orleans “toca” una composició amb les persianes de casa seva, destrossada per la inundació després del pas de l’huracà Katrina.

Allora & Calzadilla també inclouen l’escultura en l’exposició i de manera espectacular. Davant de la biblioteca de la fundació, s’instal·la un immens hipopòtam de fang (que han construït alumnes de l’Escola Massana i de la Llotja) des del qual un noi o una noia, enfilats damunt de l’animal, llegeixen els diaris del dia, entre els quals hi ha El Punt Avui. Quan troben una notícia que els sembla “escandalosa”, toquen un xiulet. “L’hipopòtam podria ser una mena de monument eqüestre. Però nosaltres fem l’escultura amb fang, un material que es desfà”, diu Calzadilla.

L’exposició funciona com una “composició” que es desplega per espais molt diferents de la fundació. Segons la comissària de l’exposició, Sara Nadal-Melsió, l’edifici esdevé “una caixa de ressonància, que demana a l’espectador escoltar, però no com una activitat passiva”. “L’obra d’Allora & Calzadilla parla de diferents maneres de ser al món: la mineral, l’animal i la humana. El so apareix com una matèria que perdura en el temps, malgrat nosaltres mateixos, hi afegeix Nadal-Melsió.

En les seves exposicions, els artistes reconstrueixen les seves obres amb els equips de la ciutat on exposen. Ho han fet amb els cantaires del Palau de la Música, la construcció de l’hipopòtam i també en la interpretació del Reveille, el toc de diana que desperta els militars, que de tant en tant sona en una versió molt diferent de l’original.

És important per a l’espectador consultar al web de la Tàpies els horaris de les performances. El piano foradat només s’activa divendres, dissabtes i diumenges, i la composició de la pedra s’interpreta els dijous a les sis de la tarda, amb excepcions.

Montse Frisach
El Punt / Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de