ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

La gran història d'amor arriba al Liceu

8/2/2018 |

 

El proper 14 de febrer, i fins al 4 de març, el Liceu presenta Roméo et Juliette, de Charles Gounod, l’adaptació més fidel del drama shakespearià en música. Serà dirigida pel mestre Josep Pons i protagonitzada per Saimir Pirgu com a Roméo i Aida Garifullina i Katerina Tretyakova compartint el rol de Juliette.

Roméo et Juliette, de Gounod, al Liceu|@ © Ken Howard

Shakespeare no només representa la sublimació de la poesia i la dramatúrgia occidental, sinó que ha suscitat entre els compositors les ànsies de convertir les seves tragèdies en música. Recentment, el Liceu ha estat molt afí al geni anglès: la temporada 2015/16 va oferir els Otello de Verdi i Rossini –el primer de gran potència orquestral i el segon amb grans veus-, i poc després vam sentir un I Capuleti e i Montecchi d’alta costura que retratava la mateixa història d’amor que Gounod, basant-se en textos italians, així com la temporada 2016/17 va presentar un Macbeth elegant i sobri. Ara ens ofereix Roméo et Juliette, amb el llibret de dos grans literats del gènere operístic, Jules Barbier i Michel Carré, que van escriure un text prou fidel a l’original de 1597 per nodrir la inspiració de Charles Gounod per a la seva grand opéra.

Tant Shakespeare com Barbier i Carré inicien l’obra amb el cor, que ja desvela el futur dels desventurats: “From forth the fatal loins oh there two foes/ A pair of star-cross’d lovers take their life” (“De les fatídiques entranyes d’aquests dos enemics,/ neix una parella d’amants de mala estrella”), ens indica Shakespeare al pròleg. En la mateixa línia, l’òpera ens introdueixen la història dels dos amants de Verona: “Vérone vit jadis deux familles rivales/Les Montaigus, les Capulets,/de leurs guerres sans fin, à toutes deux fatales,/ensanglanter le seuil de ses palais” (A Verona hi vivien fa temps dues famílies rivals,/els Montescs i els Capulets,/les seves guerres sense fi, fatals per ambdues famílies,/ensangonaven el sòl dels seus palaus”).

Després d’aquest preludi, en Gounod ens trobem directament al ball on es presenta Juliette, la més pura, la més bella, a la flor de la seva joventut. Correspon a l’Acte I escena V de Shakespeare, i Carré i Barbier deixen anar la seva pàtina romàntica exposant un discurs de Capulet més enfocat a la joia i a l’hedonisme que el que correspon a l’original barroc. El ball serà l’escenari del primer encontre entre els joves, que s’enamoraran a primera vista malgrat que Juliette s’hagi de casar amb Paris, i tots dos plorin la seva fortuna per pertànyer a dues famílies enfrontades.

Si bé el flirteig ocorre pocs compassos més enllà, en Shakespeare no arriba fins l’Acte I, escena V. Romeo li diu a Juliet: “If profane with my unworthiest hand/This holy shrine, the gentle sin is this;/My lips, two blushing pilgrims, ready stand/To smooth that rough touch with a tender kiss” (“Si profà amb la meva indigna mà/aquest sagrat santuari, pecat d’amor és aquest;/ els meus llavis, dos pelegrins ruboritzats, estan disposats/ a fer penitència per aquest aspre to amb un tendre bes”), i ella respon així: “Good pilgrim, you do wrong your hand too much” (“Bon pelegrí, fas molt greuge a la teva mà”).

Carré i Barbier empren mots com “beauté céleste” (“bellesa celestial”) per situar Romeo en un estat de semi-consciència en el qual es pregunta si mai fins ara havia estimat. Abans de tenir les primeres paraules amb la noia, aquesta, en saber que s’ha de casar amb Paris, canta la cèlebre ària “Je veux vivre”, en la qual manifesta un estat d’ànim que li canviarà un cop vegi Romeo: “Laisse mon âme à son printemps!” (“Deixa que la meva ànima disfruti”), perquè Juliette no està disposada a enamorar-se, i diu que vol viure en aquest somni que l’embriaga (“Je veux vivre/dans ce rêve qui m’enivre”). Vol ser lliure i és conscient que l’amor empresona. És la primera ària de Juliette, i l’orquestra dóna pas de forma incisiva a la veu, que apareix com un raig enlluernant amb la coloratura i el vibrato, per després repetir una melodia a ritme de vals –on de vegades les cantants tendeixen a utlitzar el rubato- que després es torna melangiosa, per tornar a animar-se i acabar amb dolçor. L’àmbit d’aquesta ària és molt ample, i la soprano lluieix la seva potencialitat amb els melismes i els canvis d’intensitat propis del Romanticisme, acompanyat amb una nerviosa orquestració. Malgrat aquest cant a la joia de ser lliure, uns compassos més enllà, Juliette viurà l’escena de l’enamorament amb Romeo seguint de manera molt fidedigna el text shakespearià. Si bé el geni anglès fa que Romeo sàpiga amb qui s’enfronta el seu cor per una serventa, en Gounod ho fa la pròpia Juliette.

Roméo et Juliette, de Gounod, al Liceu|@ © Ken Howard

Tot es redueix a una antítesi textual i argumental: “La haine est le berceau de cet amour fatal!” (“L’odi és el bressol d’aquest amor fatal!”), i Juliette continua: “C’en est fait! Si je ne puis être à lui,/Que le cercueil soit mon lit nuptial!” (“Tot està decidit! Si no puc estar amb ell/que la tomba sigui el meu llit nupcial!), com si fos la crònica d’una mort anunciada. Shakespeare s’expressa d’aquesta manera: “My only love, sprung from my only hate!/ Too early seen unknown, and known too late!/Prodigious birth of love is to me/That I must love a loathed enemy.” (“El meu únic amor surt del meu únic odi!/El vaig veure massa aviat sense conèixer-lo, i el conec massa tard!/ Prodigiós naixement de l’amor/que hagi d’estimar el meu enemic pitjor”). Aquest moment significa l’inici de l’Acte II en Shakespeare, que va molt més al gra, ja que Carré i Barbier introdueixen un diàleg entre Tybalt, Paris, Mercutio i Capulet lloant la festa.

Al segon acte de l’òpera, Romeo va a trobar Juliette encegat per l’amor maleït. Des del jardí estant, canta “Ah! Lève toi, soleil!” abans que ella surti per la finestra. És una bella declaració d’amor, torbadora pel fet de pertànyer a dues famílies enfrontades, però la impossibilitat de l’amor fa que la passió augmenti. L’orquestra acompanya suaument la melodia del tenor, que es desenvolupa a un tempo calmat, sense arravatament, malgrat els sentiments que reflecteix, amb frasejos amples, esponjosos, per sobre d’una harmonia ben treballada, rica en modulacions, que nodreixen la melodia. El tenor té opció de lluir-se expressant els sentiments envers la seva estimada, sempre jugant entre la delicadesa i la rauxa. D’aquesta manera, Gounod avança el clímax dramàtic per després arribar d’una forma afí textualment però molt menys voluptuosa del que requereixen els versos de Shakespeare al passatge més celebrat de Romeo and Juliet, a l’Acte II, escena II. Romeo diu: “Lady, by yonder blessed moon I swear,/That tips with silver all these fruit-tree rops-“ (“Senyora, juro per la benaventurada lluna/que plateja la copa d’aquests fruiters); Juliet li contesta: “O, swear not by the moon, the inconstant moon,/that monthly changes in her circled orb,/Lest that thy love prove likewise variable” (“Ah, no juris per la lluna, la inconstant lluna,/que canvia cada mes en la seva orb circular,/no sigui que el teu amor resulti tan canviant”). Romeo es pregunta: “What shall I swear by?” (“Per què he de jurar?”), i ella li respon: “O, if you wilt, swear by thy gracious self, / Which is the god of my idolatry, / And I’ll believe thee” (“No juris per res, o si vols, jura per la teva persona/que és déu de la meva idolatria/ i et creuré”).

Els cellos introdueixen el III acte mentre la resta de les cordes es van sumant a una música ceremonial, que es manifesta esplèndida com a tal amb la irrupció del vent. Romeo ha anat a veure a Frère Laurent per demanar-li que el casi amb Juliette. En aquest punt, Carré i Barbier obvien l’escena IV de l’Acte II de Shakespeare, en el qual l’ama va a trobar al noi per donar-li una carta de Juliet. Finalment se celebra el casament, després d’alguns versos més del que seria pertinent (Shakespeare és més concís, però ja ens podem imaginar que un casament entre Romeo i Juliette al segle XIX és un caramelet tant pels llibretistes com pel compositor).

Roméo et Juliette, de Gounod, al Liceu|@ © Ken Howard

Poc després arriba el duel i les fatídiques i innecessàries morts de Mercutio en mans de Tybalt i, al seu torn, la d’aquest darrer per Romeo que tant en Shakespeare com en Gounod es troben a l’Acte III escena I. En aquesta escena, la música de Gounod es torna molt descriptiva, connota l’acció violenta amb girs que expressen inquietud i bel·ligerància. El paper del cor és destacable, ja que dota l’escena de grandiloqüència mentre els dos clans s’enfronten, atiant encara més l’odi. Tot plegat conduirà a l’exili de Romeo, sentenciat pel duc, després de recrear-se tots en el dolor de la pèrdua dels dos joves. “Ah! Jour de deuil et d’horreur et d’alarmes,/mon coeur se brise éperdu de douleur!” (“Ah! Dia de dol, dolor i alarmes,/el meu cor es torna boig de dolor!) canta Romeo, i tots els altres personatges ho repeteixen amb petites variacions (final de l’acte III).

L’acte IV de l’òpera correspon a l’acte III, escena V de Shakespeare, ometent de l’obra original l’Acte III escenes II, III i IV, en què l’ama li explica a Juliet allò succeït, i la noia manifesta el seu perdó, així com l’escena en què Romeo es plany davant del frare i l’ama de la seva sort i el moment en què Paris i Capulet parlen, innocents, del casament amb Juliet. Carré i Barbier van al gra: Juliette perdona Roméo, adduint que Tybalt volia la seva mort. Aleshores es desencadena una escena d’amor que no apareix a l’original en la qual Roméo i Juliette canten “Nuit d’hyménée”, un regal que ens ofereix aquesta obra.

Aquest duet de l’acte IV presenta un gran erotisme musical. Després d’una lluita, Roméo ha matat a Tybalt i ha estat castigat amb el desterrament, però aquesta nit d’amor està tenyida de dolor per la imminent separació que els amants intenten endarrerir al màxim. Les cordes entonen una melangiosa melodia a la qual s’afegeixen els altres instruments en decrescendo per deixar entrar la veu de Juliette, que li diu a Roméo que el perdona amb to declamatiu, per després tornar-se suau amb la intervenció del tenor. Els passatges en què canten a duo estan plens d’emotivitat i joia, encara que, tanmateix, el fragment revela la llavor de l’amargor. L’escena acaba amb el lament de Juliette que, malgrat tot, desperta esperança.

És interessant de constatar que en Shakespeare, Juliet mai acaba de perdonar Romeo en persona. Ho sabem a través de la seva dama de companyia: “Shall I speak ill of him that is my husband?/ (…) That villain cousin [Tybalt] would have kill’d my husband” (“He de parlar malamnt del que és el meu marit?/ (…) Aquest malvat del meu cosí hauria volgut matar el meu marit”), corresponent a l’Acte III, escena II. I, tot seguit, li revela a la mare: “Villain [Romeo] and he are many miles asunder./ God pardon him! I do, with all my heart” (“La maldat i ell [Romeo] estan separats moltes milles/(…) Déu, perdona’l! Jo ho faré amb tot el meu cor”), llegim a l’Acte III escena V.

Després de la nit d’amor, Juliette va a veure al Frère Laurent i ell li dóna la solució davant l’imminent casament amb Paris. “Buvez donc ce breuvage” (“Beu aquesta poció”), diu a l’òpera, mentre que en Shakespeare la convenç així: “And this destilled liquor drink thou off”(“Beu-te aquest licor destil·lat”), a l’Acte IV escena I. Ella caurà en un son profund en què el batec del cor se li aturarà i la sang de les venes deixarà de córrer, però només durant 24 hores, temps suficient perquè la donin per morta i Roméo pugui anar a trobar-la i fugir junts.

En començar l’acte V, els llibretitstes han omès l’Acte IV escena III, IV, V i la primera escena de l’acte V, quan Romeo s’assabenta de la suposada mort de Juliet. Així, l’obra de Gounod engega el cinquè acte al corresponent Acte V escena II de Shakespeare, un fragment en què Carré i Barbier condensen el contingut amb el curt diàleg entre Frère Laurent i Frère Jean, en què el primer s’adona que la carta que li havia enviat a Roméo mai ha arribat al seu destí.

Roméo et Juliette, de Gounod, al Liceu|@ © Ken Howard

Després d’ometre l’escena III de l’acte V de Shakespeare, en què hi ha un diàleg entre Paris i Romeo, ens situem al moment en què el Montague troba Juliette i, creient-la morta, beu la poció mortal. En Shakespeare, no hi ha paraules creuades entre les dues morts. L’encert dels llibretistes per fer més colpidora l’obra és introduir un trist, desesperançat i tràgic diàleg que acaba amb la vida dels dos amants. Shakespeare escriu així la mort de Romeo: “Thy drugs are quick.-Thus with a kiss I die” (“La teva droga és ràpida: així moro amb un bes”). I la de Juliet d’aquesta manera: “O happy dagger!/ [Snatching Romeo’s dagger]/This is thy sheath [stabs herself] here rest and let me die [dies]” (“Oh feliç daga [agafa el punyal de Romeo i s’apunyala]/Aquesta és la teva beina: descansa aquí i deixa’m morir [mor]”), a l’acte V, escena III.

Quan troben el cos de Julieta, abans que arribi Romeo, Paris i Capulet es lamenten per la desgràcia. Aleshores el frare diu que la cura de les calamitats no està en altres calamitats. Ara, la donzella és al cel amb joia i això s’ha de celebrar, perquè d’altra forma hauria estat infeliç i mal casada. Per això Laurent diu aquestes sàvies i enigmàtiques paraules: “Yet nature’s tears are reason’s merriment” (“Les llàgrimes de la naturalesa són la joia de la raó”, Acte IV escena V). El que la natura ha dotat de força inert és un triomf de la raó, perquè sense la mort fictícia, Juliet està condemnada a la tristor, el plany i l’enyor d’un passat joiós.

Havent mort dels amants, Shakespeare introdueix comentaris de dol per part de les dues famílies i el frare. Els llibretistes de Roméo et Juliette acaben l’obra al seu momento pregnante, l’escena d’amor més dramàtica de la història de la literatura occidental. El cello simbolitza la mort, i els altres instruments acompanyen el fil de veu que els resta als moribunds, amb un final en harmonia major que, malgrat la tragèdia, deixa un fil d’esperança perquè aquests dos joves gaudeixin del seu amor a l’eternitat.

Després d’aquesta exègesi en la qual hem comparat literàriament les dues obres sobre els amants de Verona, podem concloure que Carré i Barbier doten Gounod d’un text en plena sintonia amb l’època que representen, el Romanticisme de 1866, on els sentiments se sublimen i a cada escletxa on es pot dramatitzar més la situació, la converteixen en una hipèrbole amorosa que es dota d’una música sublim que connota a nivell orquestral la trama i manifesta els més profunds sentiments a través de les veus. Hi ha molt de Barroc en el Romanticisme, per l’”excés” (com bé sabia Goethe). Però l’amor com a màxima realització de l’ésser humà a nivell individual –així com el patriotisme a nivell col·lectiu-, tal i com s’entén al segle XIX, hauria estat una utopia a finals del segle XVI. Si haguéssim afegit com a element d’anàlisi les fonts italianes de les quals es nodreix Bellini hauríem vist que, efectivament, l’obra de Shakespeare és un cant a l’amor. Però també és més pragmàtic en algunes escenes i el seu llenguatge tan ric i a voltes recarregat fa més factual l’amor entre Romeo i Juliet.

El mestre Josep Pons dirigeix una coproducció amb The Santa Fe Operafirmada per Stephen Lawless que fa prevaldre l’omnipresència de la mort final durant tota l’obra, situada al context de la Guerra Civil dels Estats Units (1861-1865), per refermar la rivalitat entre les dues families veroneses.

Protagonitzaran la pàgina de Gounod el tenor albanès Saimir Pirgu serà Roméo i les sopranos russes Aida Garifullina i Katerina Tretyakova en el rol de Juliette. Destaca l’aparició com a Tybalt del nostrat tenor David Alegret, que es mou tan bé en l’escena com en la cançó, així com el basc arrelat a Catalunya, el tenor Beñat Egiarte, que desenvoluparà el rol de Benvolio. A més, torna un dels clàssics en el paper de Duc de Verona, Stefano Palatchi. Completen el cast Tara Erraught com a Stéphano, Susanne Resmark com a Gertrude, Gabriel Bermúdez serà Mercutio, Isaac Galán es posarà en el rol de Pàris, així com Germán Olivera serà Gregorio, Ruben Amoretti, Capulete i Frère Laurent serà interpretat per Nicola Ulivieri.

 

Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de