ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Diàlegs musicals: la creació més actual al Liceu

22/4/2018 |

 

 

El cicle OFF-Liceu porta una àmplia representació de compositors actuals al Foyer del teatre per presentar les seves obres i compartir impressions amb el públic.

OFF-Liceu

La música contemporània és cada cop més present a la ciutat de Barcelona, que ja compta amb diversos cicles dedicats a programar-la, cada un d’ells amb un perfil característic. És el cas del cicle OFF-Liceu, que amb la seva identitat pròpia, orientada a facilitar el diàleg entre els compositors i el públic, s’està fent un lloc dins d’aquest particular ecosistema. La fórmula és tan senzilla com efectiva: un presentador, que actua de mestre de cerimònies, conversa amb cada compositor abans i després de la interpretació de la seva obra, contextualitzant-la i acostant-la al públic, que pot participar amb preguntes i comentaris. Per facilitar aquest diàleg, els concerts tenen lloc al Foyer del Gran Teatre del Liceu, amb el públic assegut en taules en les que es pot degustar un petit refrigeri.

El passat 13 d’abril va tenir lloc el tercer concert dels quatre que enguany conformen aquest cicle, conduït pel periodista Jofre Font i amb la participació dels compositors Martí CarrerasCarles Pedragosa i Nuria Núñez. Igual que en la resta de concerts, el programa estava íntegrament format per obres vocals, entre les quals hi havia fragments de dues òperes encara per estrenar. És el cas de la Suite d’Elna, que Martí Carreras va arranjar per a soprano violoncel i piano (Laura BrasóAlex Rodríguez Flaqué i Rodrigo de Vera, respectivament) a partir de fragments de la seva òpera La maternitat d’Elna, que s’estrenarà l’any vinent i narra la història d’una parella de refugiats del camp d’Argelers. L’espai i el format no permeten un gran muntatge escènic, així que es va optar per la projecció d’imatges de refugiats de la Guerra Civil, aparellades amb instantànies actuals de refugiats siris en les que tristament hi veiem escenes calcades. Precisament, tal com ens va explicar Carreras, una de les motivacions de l’obra és mostrar-nos que la crisi dels refugiats no és res nou i que no sempre ens ha tocat ser els qui acullen.

Si a La maternitat d’Elna hi trobem crítica social, l’obra que Carles Pedragosa ha escrit expressament per a aquest concert és una denúncia directa de la hipocresia d’Europa que, com a còmplices que en som pel nostre conformisme, ens bufeteja sense compassió. Dedicada a “les víctimes del nostre benestar”, El rapte d’Europa reflecteix tant a nivell musical com visual i textual la incompatibilitat del projecte europeu i els valors que pretén enarborar. Escrita per a piano (el mateix Pedragosa), clarinet baix (Jordi Santanach, que doblava al saxo), violoncel (Sasha Agranov) i veu (Mû Mbana, que també s’encarregava de la percussió amb instruments tradicionals), la música oscil·lava amb fluïdesa entre la clàssica, el jazz i la música d’arrel. L’himne europeu (la melodia de Beethoven per a l’Oda a l’alegria de Schiller) treia el cap ben aviat, al piano, però de seguida era sotmès a progressives deformacions que el feien irreconeixible -tan irreconeixible com el missatge de germanor de l’oda de Schiller en les polítiques dels estats membres de la Unió. La secció central era la més emotiva, amb el cant de Mbana i un conmovedor lament de ressonàncies orientals al violoncel (espectacular Agranov), abans que una música forçadament despreocupada ens retornés a la realitat plena d’indiferència en la que vivim (aquella indiferència que, deia Škvorecký, ens permet viure en aquest món i que és “la nostra mare, la nostra salvació, la nostra ruïna”). El vídeomuntatge de David Gutiérrez Camps complementava la música de forma discreta però igualment impactant, amb la projecció sobre fons negre de text en una font sorprenentment petita, potser perquè es tracta de fets que són constantment minimitzats. Com la llista de noms que apareixien en pantalla, persones que van perdre la vida intentant arribar a Europa i que a les notícies se’ns presenten anònimes, amagades darrera de xifres tan esgarrifoses com impersonals. En acabar, un no podia més que aplaudir davant la destresa amb la que Pedragosa articula la seva obra, impactant i perfectament construïda, i el talent amb el que va ser interpretada, tot i la sensació interior que qualsevol consideració estètica resultava frívola en comparació amb el missatge de l’obra.

Font destacava els avantatges de tenir el compositor a la sala i poder-lo interpel·lar, però per a un autor és també una oportunitat poder ser testimoni de la rebuda de la seva obra, i Nuria Núñez la va aprofitar per oferir-nos un tast d’una obra encara en procés de composició, El sueño del señor Rodari, una òpera de cambra per a públic a partir de 10 anys que s’estrenarà properament a Roma. D’entrada cal destacar la curiosa formació escollida per Núñez: contratenor (Jordi Domènech), acordió (Olga Morral) i guitarra elèctrica (Pedro Rojas), que el dia de l’estrena s’ampliarà amb un clarinet baix. Tot i la seva raresa en els fossars orquestrals, gràcies a la seva extensa varietat de recursos, l’acordió és un instrument ideal per a una òpera de cambra, i la combinació tímbrica amb la guitarra elèctrica i la veu de contratenor és esplèndida i original, molt encertada per una obra que ens parla de somnis i ombres. Al Liceu, acompanyada d’un vídeo amb imatges de l’escenografia que en prepara el grup de teatre d’ombres Controluce, en vam poder escoltar només la primera escena de l’obra, en la que l’escriptor, periodista, poeta i pedagog italià Gianni Rodari perd la seva ombra. El diàleg posterior amb el públic ens va permetre descobrir alguns elements formals de l’obra, com ara l’ús de cèl·lules dissenyades perquè siguin compatibles entre elles i que els músics poden repetir tantes vegades com sigui necessari, per exemple, per facilitar canvis escenogràfics. És difícil jutjar una obra per la seva introducció, però no hi ha dubte que Núñez sap crear sonoritats interessants, tant de bo puguem acabar allò que hem començat i veure-la sencera en el futur. Com deia Núñez, el públic infantil és més receptiu a l’experimentació musical que els adults, que estem condicionats per un bagatge musical que determina la nostra forma d’escoltar. Així doncs és important que, enlloc d’insistir en adaptacions infantils de Mozart o Rossini, donem suport a espectacles que estan creats directament per a ells, amb temàtiques que els puguin ser més properes i amb un llenguatge que els predisposi a una escolta oberta i activa.

Elio Ronco i Bonvehí
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet