ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Sobre majúscules, cursives i altres coses del Lied

4/5/2018 |

 

 

A l’Aina, que té cura a Cast@fiore de les cursives,

les majúscules, les cometes, les negretes i el que calgui.

Una de les primeres coses que aprens quan comences a estudiar alemany és que tots els substantius s’escriuen amb majúscula. T’acostumes a veure com les teves majúscules excessives (massa cues i massa grans), que fins llavors només obrien frases i de tant en tant iniciaven un nom propi, senyoregen el quadern d’exercicis, i els ulls et fan mal quan hi trobes un nom escrit en minúscula, talment com si haguessis trobat sabi en lloc de savi. Una altra cosa que abans o després assumeixes és que una s a final de paraula rarament és un plural; una smarca gairebé sempre un genitiu, aquest cas, que els professors t’expliquen que està morint a mans del datiu. Costa d’interioritzar-lo, però un cop l’has fet teu ja no hi renuncies, i un bon dia t’adones que estàs fent servir el genitiu al supermercat. Sí, estàs trepitjant sense pietat la llengua de Goethe i a més ho estàs fent amb pedanteria. Genial.

'In meinem Lied', de Mahler. Fragment.

Us explico aquestes intimitats com a preàmbul d’una història que tal vegada tindria més sentit en la secció veïna Homo Fabra, però la gent de Cast@fiore també som sensibles a la correcció ortotipogràfica i passa el que passa. Tot va començar amb els meus primers articles sobre Lied. Seguia la regla general d’escriure els manlleus en cursiva, és a dir, escrivia lied, fins que vaig preguntar a un bon amic amb molts anys d’experiència com a editor, a qui recorro quan tinc dubtes d’aquest tipus, si ho feia bé. Em va dir que sí; a més, si volia, en el meu cas podia prescindir de la cursiva i escriure-ho en rodona. El motiu era senzill: la funció de la cursiva, les cometes i altres marques tipogràfiques és facilitar la lectura advertint el nostre cervell que allò que està marcat és inhabitual o inesperat, i precisament per això no n’hem d’abusar. Si el que escric parla de Lied, els lectors esperen que parli de Lied i escric aquest mot un parell de cops a cada paràgraf, l’ús de la cursiva pot fer més nosa que servei. Em vaig decidir de seguida per aquesta opció, entre d’altres coses perquè era la millor manera de no descuidar-me de posar la cursiva en passar del paper als bits. Des de llavors, a casa meva, els Lieder són ‘lieder’ i prou.

Un temps després vaig col·laborar amb una altra experta en el tema i em vaig adonar que ella, a les seves correccions, escrivia sempre lied, així, en cursiva, independentment que la paraula es fes servir sovint i en un context clarament propici. Li vaig comentar el criteri que m’havia recomanat el meu amic i em va dir que sí, que era correcte, però que ella s’estimava més escriure tots els manlleus en cursiva. Com que no estem parlant de lleis universals sinó de recomanacions, vaig passar a escriure ‘lied’ o ‘lied‘ depenent del mitjà. Potser pensareu que era més fàcil escriure-ho sempre igual per no haver de pensar-hi, però ho vaig automatitzar de seguida: casa meva i la resta. En tots dos casos, amb minúscula; recordo una discussió amb una tercera persona sobre si havia de ser lied o Lied i el parer de la filòloga va ser que els manlleus, sempre amb minúscula; tan se val que a la llengua d’origen s’escriguin amb majúscula.

Mentrestant, jo anava escrivint articles aquí, a Núvol. Seguint la meva regla general, vaig optar per la cursiva; em sembla més formal i és l’opció més comuna. Fins que em vaig adonar que a Núvol els meus lieder es convertien en Lieder. “D’acord”, vaig pensar, “aquí tenim un tercer criteri”, i vaig passar a escriure sobre Lied. Si més no, a intentar-ho, perquè entre un article i un altre me n’oblidava i tant escrivia sobre lied com sobre Lied; sovint sobre les dues coses. I això sí que no, és millor reservar la incoherència per a assumptes més importants. Comentant la majúscula fugitiva amb l’Aina Vega, la coordinadora d’aquesta secció, em va dir que ella escrivia Lied perquè li feia mal als ulls veure-ho escrit amb minúscula. No era qüestió de fer plorar ningú, així que em vaig acostumar a utilitzar el mai prou lloat CTRL F per localitzar els liederrebels i substituir-los automàticament pels Lieder consensuats. En una cosa vam estar d’acord l’Aina i jo des del primer moment: totes dues fem servir sempre la forma alemanya Lieder com a plural de Lied. La forma catalanitzada ‘lieds’ està admesa i molta gent la fa servir, però a nosaltres ens fa mal als ulls.

I així vivia jo feliç, entre lieder, lieder o Lieder segons fos el cas, fins que l’Aina em va proposar d’escriure un article explicant les diferents convencions que es fan servir per escriure el mot en qüestió, un de tants entre les expressions que no formen part de la vida quotidiana de la majoria de la gent però que per a la tropa Cast@fiore són el nostre pa de cada dia. Vaig entrar en una llibreria i vaig sortir-ne amb un exemplar d’Ortotipografia. Manual de l’autor, l’editor i el dissenyador gràfic, de Josep M. Pujol i Joan Solà; feia temps que hi anava al darrera i ara tenia una bona excusa per comprar-me’l. És una obra de referència en el tema, per quina de les opcions conegudes es devia inclinar? Per cap, ja us ho dic ara. En proposa de noves.

Obrim el llibre per la pàgina 173, el capítol 5, “Cursiva, cometes, versaletes, negreta”. Els § 10-14, dedicats als estrangerismes, comencen així:

«Els tractadistes acostumen a indicar que s’han de posar en cursiva “els mots i els  modismes estrangers no assimilats” que apareixen eventualment en els textos catalans. »

Fàcil, oi? Tenim un diccionari normatiu que inclou els modismes i estrangerismes assimilats; cerco Lied al DIEC i no l’hi trobo, per tant ja hem fet bé d’escriure-ho en cursiva. De fet, com expliquen els autors, no és tan fàcil, perquè no es dóna l’abast a definir termes assimilats, entre d’altres coses perquè cada cop és més complicat decidir quins estan assimilats i quins no. En el nostre cas no hi ha gaire dubte, sortiu al carrer i pregunteu als vianants si els agrada el Lied; la majoria us respondran: si ens agrada el què?

Anem al capítol 4, “Majúscules i minúscules”, § 81, dins d'”Altres tradicions tipogràfiques”. Respecte el dubte de mantenir les majúscules originals dels noms comuns en alemany o eliminar-les, els autors diuen:

«Si el mot s’ha generalitzat per designar coses i productes que ja no són exclusivament alemanys i adapta el plural a la llengua d’adopció, se suprimeixen; altrament, s’han de conservar. »

Llavors cita alguns exemples, entre ells:

«lied (pl. lieds), Lied (pl. Lieder) »

Vaja. Tenim un parell de problemes. Anem a pams: s’ha generalitzat el mot Lied? Ja hem vist que no, què més voldria jo. Per tant, conserva la majúscula. I en conservar la majúscula… desapareix la cursiva?! Què se n’ha fet, de la cursiva que li pertocaria per ser un manlleu? Entenc que la majúscula inesperada en català ja fa de marca tipogràfica i hi ha una regla general que diu que s’ha d’evitar l’acumulació de marques, d’aquí que pels autors, ni lieder, ni Lieder;ells proposen que escrivim sobre Lieder. Adéu, cursiva?

L’opció de fer servir ‘lied’, en minúscules i sense cap marca, em torna a la recomanació del meu amic. L’assimilació és el que converteix els spaghetti en espaguetis i podeu estar ben segurs que a casa meva el Lied és tan habitual com els espaguetis, que ho són molt. Pensant-hi, arribo a la conclusió que per això no em va costar gaire passar-me del lied al lied, fa molt que va deixar de ser una paraula estrangera per ser una paraula molt meva. Ara bé, triar aquesta opció pressuposa que s’ha adoptat el plural a la llengua d’adopció, i a casa el lied està assimilat però els ‘lieds’, de cap de les maneres. El genitiu, ja sabeu. Si mai el Lied és mainstream i tots parlem dels nostres ‘lieds’ preferits mentre esperem l’ascensor, deixaré de mirar amb suspicàcia aquesta s final i m’afegiré a la conversa sobre lieds assimilats, però fins aquell dia, parlaré de lieder.

Si més no, aquesta inesperada recomanació sobre l’ús de la majúscula m’ha fet adonar-me d’una altra cosa: tinc la tendència d’escriure altres mots alemanys que faig servir amb relativa freqüència, com Sehnsucht o Kunstlied, així, amb majúscula; sempre ho havia interpretat com una incoherència més que havia de corregir en revisar el text, però també ho puc interpretar com una tendència més o menys natural (i mira que són artificials per definició, les convencions): per a mi, són paraules no assimilades, és a dir, no les reconec com a “meves”.

No us penseu que les sorpreses liederístiques del manual van acabar aquí (per cert, liederístic és un d’aquells mots que no existeix però molts fem servir sense complexos, prou com perquè l’Observatori de neologia del DIEC el reculli). Mentre remenava el manual amunt i avall, encara vaig ensopegar amb un altre detall que em va desconcertar. Sempre escric els títols dels Lieder i els cicles de Lieder en cursiva, independentment de la seva llengua; el § 5.29 diu clarament que van en cursiva:

«Les obres musicals majors (òperes, oratoris, operetes i sarsueles, cicles de Lieder, etc). »

però vet aquí que el § 5.30 diu que s’escriuen entre cometes

«àries d’òpera, Lieder, cançons i poemes curts musicats. »

“I què?”, estareu pensant, “a partir d’ara escrius els Lieder entre cometes i avall, tampoc no és tan complicat!” El que em neguiteja és el concepte obra major.Una obra major és una obra llarga? Una obra curta és una obra menor? Porto anys posant el meu granet de sorra contra els prejudicis que hi ha entorn del Lied (“ai, però això són cançonetes, no?”) per acabar convertir jo mateixa aquestes “cançonetes” en obres menors per unes cometes de res? M’ho prenc massa a la valenta? Diguem que estic en fase de reflexió sobre la qüestió.

Si us trobeu entre els afortunats que domineu l’art de la tipografia, aquesta història us semblarà prou elemental, però els que heu de consultar sovint si tal cosa s’ha d’escriure així o aixà, oi que m’enteneu? Entendreu a més els equilibris que estic fent per mirar d’explicar-ho de manera més o menys entenedora, seguint els criteris actuals de Cast@fiore i mirant de no ferir els ulls de ningú. Si fins i tot he cercat el codi d’aquest símbol tan bufó § que es fa servir per indicar els paràgrafs! (Per si mai el necessiteu: ALT 0167). Si esteu en el segon cas, considereu l’opció de tenir a l’abast de la mà el manual de Pujol i Solà; el vostre filòleg de capçalera us ho agraïrà i vosaltres aprendreu unes regles que s’han de conèixer per poder-les trencar (és el que el vell i savi Haydn li va dir al jove i impetuós Beethoven). Després de tot, com diuen els autors al prefaci, parlem de criteris i recomanacions, no d’obligacions. A la darrera pàgina, “Observació final”, Pujol i Solà recorden que, com deia Bernard Shaw, “l’única regla d’or és que no hi ha regles d’or.”

Sílvia Pujalte
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet