NOTÍCIA

Va sorgir en una època de crisi total. L’any 2013, l’oferta d’estiu a Tarragona era pràcticament inexistent. Sí que es feia el Festival d’Estiu, però recordo que portava propostes que generaven vergonya, com quan va actuar-hi Manolo Escobar. Jo, com a músic, notava un dèficit d’oferta i parlant amb els meus col·legues vaig adonar-me que era una queixa comuna aquesta falta d’oportunitats a casa nostra. Llavors, per casualitat, a mi em van oferir un piano al claustre del seminari i van confluir tot un cúmul de casualitats per poder fer un concert aprofitant aquest indret tan atractiu que forma part del patrimoni de la ciutat.

Va ser una cosa curiosa. Un dels pocs vaixells de creuer que llavors arribaven a Tarragona tenia programada una actuació musical al claustre. Era el 8 o el 9 de juny i a bord viatjaven turistes nord americans milionaris. Van fer traslladar un piano impressionant al claustre i es portaven els seus propis músics. El concert era a les sis de la tarda però, com que ja estava tot muntat, a mi em va sorgir la possibilitat de fer un concert al matí, i ho vaig aprofitar. Va ser una actuació conjunta amb una bona amiga meva, la guitarrista Carmen Becerra. Ella tenia menys fe que jo, però resulta que ens vam trobar tot l’aforament ple, unes 140 persones. Aquí va néixer el Bouquet i, amb pressupost zero però amb molt bona predisposició dels músics, es va anar creant sobre la marxa. Vam programar vuit concerts amb entrades a 12 euros i sempre va ser ple. Només una vegada el públic va fluixejar una mica perquè el concert coincidia amb un Barça-Madrid.

Ara, visc a Madrid i si aquest problema existeix, existeix molt menys que a Tarragona. Potser no és només un problema tarragoní, però, evidentment, no arribo a tot arreu. A Reus, per exemple, s’ha copiat la idea del Bouquet amb el Vermusic. Tarragona peca de no cuidar la música ni la cultura. La sorpresa que vaig tenir va ser veure com, un cop ofereixes una bona proposta, el públic hi respon. De fet, això és el que va legitimar el festival. Sense gent, el festival no hauria crescut. Aquesta forma d’originalitat, de barrejar un concert amb espais atractius i acabar amb una copa, crea caliu. Qui ve hi està molt a gust.

El Bouquet ja té el seu racó. Em fa llàstima que hi hagi gent que encara no el conegui; potser no se’n fa prou difusió. En aquell moment de crisi, el 2013, érem al pou. La cosa ha anat revifant i és veritat que han nascut altres propostes. Potser a Tarragona no hi ha públic per a tothom. A nosaltres, afortunadament, el públic sempre ens ha respost. Ho hem fet amb molta cura: concerts de petit format en espais que normalment no són accessibles per al gran públic. El sarcòfag d’Hipòlit, la volta de Sant Hermenegild o la Casa Canals, on fem el concert i llavors pugem al terrat per veure el concurs de focs. El festival no ofereix només un concert de música, intenta donar un plus afegit.

És que va sorgir d’aquesta manera. No era un plus per atrapar públic, sinó que vam trobar el format per casualitat, amb tota la preparació que tenien els americans d’aquell creuer i que nosaltres vam aprofitar. I el caliu que es va crear al final ens va agradar. La nostra tradició mediterrània ja va molt associada a la gastronomia i a la cultura del vi. Si et fixes en la importància que té la cervesa en els concerts normals, ho veuràs. Ho aprofitem per posar-ho tot en comú i que, un cop acabat el concert, el públic no marxi i s’apropi al músic.

No, en absolut. L’artista, per definició, és una persona sensible. Quan actues, després de donar-ho tot, necessites el retorn de la gent, necessites que et vinguin a veure. No som màquines que funcionen prement play i stop. La part gratificant del que fem és aquesta acceptació.