ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

El verisme més pur visita el Fortuny

23/5/2018 |

 

 

Aquest dimarts 22 a les nou del vespre, el Teatre Fortuny de Reus acollia una nova producció del Cicle d’Òpera de Catalunya organitzat per l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, sota la direcció de Mirna Lacambra. Es tracta del duo verista inseparable Cavalleria rusticana/Pagliacci, que va fer aixecar de la cadira els assistents al teatre reusenc.

Montserrat Martí com a Nedda de 'Pagliacci' de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell

No és balder reconèixer un cop més la importància que té a Catalunya la iniciativa que, fa 36 anys, Mirna Lacambra va engegar a Sabadell, amb l’objectiu de difondre l’òpera i donar espai a un planter de cantants de casa que, de vegades, tenien escasses possibilitats de desenvolupar el seu talent en produccions serioses de més envergadura. Així nasqué la Temporada d’Òpera de Sabadell, de la mà de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell que, sis anys més tard, inicià una gira per moltes ciutats del país amb el Cicle d’Òpera de Catalunya.

Després de l’estrena a La faràndula de Sabadell dimecres 25 d’abril, la nova proposta de Lacambra, la històrica combinació de Cavalleria Rusticana, de Pietro Mascagni, i Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo, ha voltat per Manresa, Sant Cugat, Granollers, Lleida, Tarragona, Vic, Reus i finalitzarà al Teatre Municipal de Girona el dia 25 de maig. Sempre, amb la incombustible Orquestra Simfònica del Vallès, que va néixer de la mà d’aquest projecte tan engrescador i que ara és una de les orquestres més rellevants del nostre país.

Cavalleria rusticana és una història de l’honor ferit que té lloc en un ambient rural sicilià a les darreries del segle XIX ,en què Turiddu i Alfio es batran en duel a causa d’un amor compatit, Lola. Santuzza està enamorada de Turiddu, i s’encomana a la Mamma Lucia per trobar el seu estimat que, després d’un cruel desafiament, caurà mort. D’altra banda, Pagliacci és la història d’una metaficció: la tragèdia d’un personatge que ha de fingir estar alegre en escena, davant el populatxo, quan, en realitat, la infidelitat de la seva estimada el té sotmès a les profunditats de l’abisme, que el duran a cometre un doble assassinat.

L’escenografia compartida va resultar ser molt efectiva. Si en Cavallerial’entorn era més tosc, i estava ambientat a finals del segle XIX, amb el tradicional vestuari de pagès i l’ambient beat de Setmana Santa, Pagliacci se situava als anys 50, tal i com denotaven els cartells de les pel·lícules que estaven penjats al mur i el vestuari, més fresc i acolorit que la gamma de colors terra de Cavalleria. Per tant, Pau Monterde va saber treure el màxim profit de quatre elements ben situats i va tenir la gràcia de donar un aire més festiu a l’obra de Leoncavallo. La direcció d’escena de Miquel Gorriz també va ser molt encertada, especialment a Pagliacci, on els mims amenitzaven l’escena i la comèdia –tragèdia, per a Canio- que els pallassos interpretaven per a l’audiència del poblet era dinàmica i vistosa. També cal remarcar, en aquest sentit, el paper del cor en la situació escènica, que va ser molt il·lustrativa i emmarcava molt bé les escenes plurals. En Cavalleria resultava ser, en certa manera, la “consciència del poble” i a Pagliacci allò tan preuat per als artistes, el públic. El treball que Daniel Gil de Tejada ha fet amb les veus d’aquest Cor Amics de l’Òpera de Sabadell és prodigiós, especialment en les cordes femenines, que van lluir un timbre homogeni i uns aguts acurats, i tot el conjunt multiplicava la seva potència gràcies a un treball minuciós i al talent de cadascun dels membres.

Turiddu, de Cavalleria Rusticana, estava encarnat pel tenor Enrique Ferrer, un gran descobriment que, sens dubte, va ser el triomfador de la nit. Va fer un personatge convincent, amb la seva gran presència escènica, i, amb una projecció envejable que ja es va manifestar des del principi, amb la siciliana que va cantar fora d’escena. La seva veu és rodona i nítida, té un registre ampli i uns aguts molt ben atacats, amb fermesa però, alhora, un punt de delicadesa, i no falta expressivitat en les seves frases. El seu timbre és bell, endolcit però sense ser ensucrat, i el seu legato expressiu. Quan li va tocar fer de Canio, la seva interpretació no va defallir. Va ser apassionat i va lluir en els moments de desesperació, en què la veu es trenca per la línia melòdica verista, que requereix cordes que es puguin esqueixar en moments de clímax, i va fer un “Vesti la giubba” colpidor. L’ària, superada amb nota, va anar acompanyada d’un detall escènic interessant: mentre el personatge cantava desolat, un requadre amb llums anava descendint fins emmarcar-lo, a ell i als pallassos que entretenien al so de la música.

La interpretació de Toni Marsol va ser irregular a Cavalleria, amb certes inconsistències, però esplèndida a Pagliacci. La seva veu rugosa, mal·leable i potent de baríton s’apoderà de la sala, i el seu gran talent com a intèrpret va lluir en cada escena. Joan Garcia Gomà va ser un Silvio solvent, amb un registre elàstic i amb carisma, que lluïa una veu amb certa opacitat i foscor que donaven credibilitat al personatge de Pagliacci.

Quant a les veus femenines, cal destacar la Santuzza de la soprano Eugènia Montenegro, que va modular la veu i els reguladors amb exquisidesa, malgrat que el seu vibrato resultà ser una mica excessiu. La seva presència era una mica estàtica, però, al cap i a la fi, fidel al personatge. Es va mantenir regular durant tot Cavalleria i va desfermar la passió amb la mort del seu estimat. De fet, en el duo amb Turiddu, les veus es van empastar molt bé i el resultat va ser satisfactori. El personatge de la Mamma Lucia, de la mateixa òpera, va estar encarnat per la sempre resolutiva Maria Luisa Corbacho que, tanmateix, va col·locar la veu una mica engolada, i va emetre un so amb un punt de nasal. Però la tècnica de la mezzo és solvent i va ser una mare protectora i amb caràcter. Finalment, la Lola de la mezzo Mariya Melnychyn va ser notable vocalment i enginyosa en escena.

En la segona part, Montserrat Martí va ser Nedda, la protagonista de Pagliacci, per qui Canio i Tonio perden el cap. Com a actriu va estar brillant, amb una interpretació de Colombina divertida i desenfadada, amb tocs còmics i plens de complicitat amb el públic. Però es van manifestar certes mancances vocals, essencialment, de potència, a banda que el seu color és massa afilat. Va controlar bé els reguladors i l’afinació va ser impol·luta. Els Contadino de Xavier Casademont i Ignacio Guzmán van lluir amb esplendor, uns rols petits però que no deixen de ser un bombó que vam degustar amb plaer.

Santiago Serrate va ser sòlid al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Va aconseguir un color molt homogeni i va saber sortejar els diferents protagonismes que es donaven al llarg de les dues obres, especialment, el magnífic cello. L’OSV va sonar elegant, precisa, expressiva i equilibrada. El so estava molt ben controlat, en cap moment va tapar els cantants, però, alhora, va saber treure geni en els moments d’arravatament. A l’”Intermezzo” va demostrar gran sensibilitat i harmonia entre les famílies d’instruments, i no va estalviar en emotivitat quan el moment ho requeria. El so que emetia era rodó, sense fissures ni estridències i es notava que la partitura estava molt rodada, després de totes les representacions arreu de Catalunya. Cal felicitar l’emprenedora orquestra de Sabadell que fa tan servei a la comunitat i persevera en el seu manifest compromís social. L’OSV i els Amics de l’Òpera de Sabadell conformen un tàndem molt feliç que manté viva la lírica al nostre país més enllà del colisseu de la Rambla o el Teatre de Sarrià.

Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet