ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

John Adams: "Vivim una deïficació del pop"

27/5/2018 |

 

El famós compositor nord-americà debuta a Catalunya dirigint al Palau de la Música un concert monogràfic sobre la seva obra amb l'OBC, l'Attaca Quartet i els cors de l'auditori modernista

John Adams (Worcester, Massachusetts, 1947), un dels referents de la música postminimalista dels EUA, debuta a Catalunya aquest cap de setmana. Dissabte dirigirà a l’OBC, l’Orfeó Català, el Cor de Cambra, el Cor Jove i l’Attaca Quartet, conjunt novaiorquès especialitzat en la seva obra, amb un programa monogràfic amb dues peces emblemàtiques com 'Harmonium' (1980) i 'Short ride in a fast machine' (1986) i una obra més recent, 'Absolute Jest (2012). Diumenge Attaca Quartet destil·larà una selecció de la seva música de cambra.

¿Què suposa celebrar el seu 70è aniversari amb aquests concerts al Palau de la Música? Visc a Berkeley, Califòrnia, la comunitat més liberal dels EUA. A través d’un llibre sobre la guerra civil em va sorprendre descobrir el radical i d’esquerres que va arribar a ser Barcelona als anys 30. No vaig ser mai estalinista però de seguida vaig sentir empatia amb la ciutat. Quan em van convidar, no m’hi vaig pensar dues vegades.

I, ¿què li sembla ara que ha pogut gaudir de la ciutat uns dies en les estones lliures que li deixen els assajos? M’encanta l’ambient de Barcelona. Quan camines a la nit veus la gent al carrer parlant. Avui en dia moltes ciutats estan fetes malbé per grans corporacions i edificis horrorosos. Segur que d’això també n’hi ha aquí però la part vella de la ciutat em va fer molt bones sensacions.

Als EUA amb prou feines hi ha vida al centre de les ciutats... Això està començant a canviar. Els joves comencen a adonar-se que és divertit viure a la ciutat si l’ambient és bo. És a dir, si hi ha cafès als carrers i botigues. Sense això, no pots tenir una comunitat.

"La música contemporània s’havia allunyat de tot el que l’envoltava i per això ningú l’escoltava, excepte els compositors"

Porta tota la vida component, des dels 10 anys. ¿Fins a quin punt un és lliure a l’hora de crear? En teoria pots fer el que vulguis però, és clar, un respon a la pressió social. La meva etapa universitària (a Harvard) va coincidir amb la màxima etapa de modernitat en la música: quan compositors com Pierre Boulez deien què estava bé i què no.

Aquella no va ser la seva millor època. És que encara recordo ser a classe escoltant aquesta dissonant i complexa música i després anar a la meva habitació i escoltar amb els meus companys Jimi Hendrix. Alguna cosa fallava. La música contemporània s’havia allunyat en extrem de tot el que l’envoltava, s’havia tornat massa autoreferencial. Hi havia un divorci entre ella i la resta del món i per això ningú l’escoltava, excepte els compositors. Vaig decidir alliberar-me de tot allò.

¿Es penedeix? No podia fer cap altra cosa. A conseqüència d’això encara avui, en certs llocs d’Europa, no s’accepta la meva música, ni la de Philip Glass tampoc. Consideren que la música nord-americana contemporània no té la categoria de música seriosa, només és entreteniment.

Què és la música per a vostè? Per damunt de tot: l’art de comunicar sentiments. També és intel·lectual, per descomptat. Les 'Variacions Goldberg' ens donen una gran satisfacció intel·lectual però la base de tot és tocar el cor, fer sentir alguna cosa amb ella. Per això tothom necessita música perquè expressa sentiments, ja sigui en forma de salsa, hip-hop, Beethoven...

Què va representar John Cage per a vostè? Va tenir una gran influència en mi quan era jove però al final, crec que Cage era tot cap. No hi havia sentiments en la seva música. Ell mateix va admetre tenir problemes a l’hora d’expressar-los, per això va optar per prendre les seves decisions creatives de forma aleatòria, utilitzant l’atzar. Cage va ser un gran filòsof i ens va ensenyar a veure la bellesa que ens envolta però a la seva música li falta sentiment.

"Mozart va assumir tota la seva vida que la seva raó de ser era comunicar amb la gent. Però quan jo era un jove estudiant ¡es considerava vulgar parlar del públic!"

S’ha superat ja aquesta bretxa entre el públic i la música contemporània, no creu? Diguem que comença a superar-se. Alguna cosa està canviant. Va començar a Amèrica, salvant Xostakóvitx i els compositors soviètics, és clar. Tot va començar amb el minimalisme. La gent ha oblidat el profundament xocants que van ser les primeres obres de Glass [Philip], el Reich [Steve] i Terry Riley. La següent generació es va tornar el que anomeno 'hard as’, van posar l’accent en tot el més industrial, colpejant llaunes i bidons... I ara hi ha una nova generació que anomeno 'touchy feelin' perquè estira massa el romanticisme. Però el que està clar és que ara els compositors estan més preocupats per comunicar amb el públic.

Ja era hora. És que Mozart va assumir tota la seva vida que aquesta era la seva raó de ser. Havia de comunicar amb la gent perquè s’escoltés la seva música. Però quan jo era un jove estudiant ningú discutia d’aquests temes. ¡Es considerava vulgar parlar del públic! I a Europa encara es nota l’ombra allargada de Boulez en moltes institucions.

Però Boulez també va evolucionar. Al final de la seva vida no era tan estricte. No va canviar mai la seva visió respecte a la música contemporània. L’irònic va ser que sent tan estricte intel·lectualment volgués dirigir després tant Mahler. Això és una cosa que no quadra.

¿On és aquesta fina línia que separa la música de veritat de l’entreteniment? Tots els compositors s’han amarat del folklore. Fins i tot alguns músics de jazz s’han passat a la clàssica i viceversa. A Amèrica els filtres són molt flexibles. Charles Ives va portar el ragtime a la seva música, Aaron Coplan va introduir elements del jazz i la música folk. Leonard Bernstein, que ara és tan popular, va crear peces tan fantàstiques com 'West Side Story' amb aquesta increïble barreja de música porto-riquenya, llatina i ritmes bop dels anys 50 de Charlie Parker. Els americans tenim una llengua franca musical. Però les coses estan canviant.

¿Per bé o per malament? La presa de consciència de la identitat s’ha convertit en una obsessió als EUA. La gent, fins i tot els acadèmics, es pregunten: '¿Per què un home blanc com John Adams ha d’utilitzar influències del rock? ¿No hauria d’utilitzar alguna cosa una mica més elevada?' Hi ha un moviment per desqualificar el que faig i aixecar la música pop.

Aquest any el Pulitzer de la música, que vostè va obtenir el 2003, ha sigut per a Kendrick Lamar. Durant anys va ser atorgat a músics clàssics, molts d’ells no massa interessants, per cert. A tot el món li ha semblat bé que l’hi donessin a un artista de hip-hop. En essència, és tota una declaració de principis dels qui consideren que el Pulitzer ha sigut fins ara una cosa dels privilegiats blancs que ocupen estructures de poder.

"No tinc res en contra de Kendrick Lamar. El que m’alarma és que als EUA la cultura pop és molt forta i, en la seva gran majoria, està enfocada només a fer diners"

No hi sembla estar massa d’acord. No tinc res en contra del reconeixement a Lamar. El que m’alarma és que als EUA la cultura pop és molt forta i, en la seva gran majoria, està enfocada només a fer diners" És molt comercial. Temo que a aquest pas, fins i tot gent com Steve Reich, que és un compositor contemporani molt conegut, quedi devaluat mentre persisteixi aquesta tendència. Vivim la deïficació del pop.

I no serà perquè no tinguin els seus propis premis, aquests artistes. Hi ha els Grammy, els Nashville Country Awards... La ironia més gran és que quan faig un disc, potser venc 1.000 còpies. Mentre que el seu últim àlbum en va vendre 3,5 milions. Suposo que en tot això influeix aquesta tendència dels americans de valorar tot allò que produeix diners. I això també va influir en les eleccions. Molta gent va votar Trump perquè és ric.

Parli’m de les seves últimes obres ¿Què està preparant? Acabo d’enllestir un concert de piano per a Yuja Wang que dirigirà Gustavo Dudamel amb la seva orquestra de Los Angeles. Dudamel ha dirigit gairebé tota la meva obra, incloent dues estrenes mundials. L’adoro. És una magnífica persona i fa música molt difícil però ningú no ho diu perquè quan viatja com a director convidat només li demanen peces estàndard del gran repertori.

"Trump és un home sense ànima. Nixon podia ser un corrupte però tenia una visió. Trump és un sociòpata total"

Ha escrit òperes com ‘Nixon a la Xina’, ‘Doctor Atomic’ i ‘The death of Klinghoffer’. ¿Quin ha estat el seu objectiu en aquest terreny? No tinc cap objectiu social quan escric una òpera: trio temes que m’atreuen. Per exemple, Nixon i Mao van marcar la meva joventut ja que jo hauria d’haver anat a lluitar a Vietnam. Nixon era un home molt vanitós. Ell tenia certa visió sobre què era el correcte. No el vaig utilitzar per fer una sàtira tot i que em vaig divertir amb Nixon i Mao. La seva unió és còmica. En el cas de 'Doctor Atomic' planteja el debat de la tecnologia i el que representa per l’ésser humà. És un símbol de la mai creixent necessitat material de l’ésser humà, d’una banda, i de la crisi moral que implica, per una altra.

¿Es podria fer una òpera amb Trump i Putin? Sempre em pregunten el mateix. Vaig deixar de llegir les notícies fa un mes quan mirant el 'New York Times', tan dignificat rotatiu, vaig veure que en una pàgina de dotze articles sis parlaven de Trump. És com si visquéssim en un 'reality'! Constantment fa coses per mantenir-se en la ment del públic com fan aquests programes de televisió. I el pitjor és que tots estem pendents d’això!

És a dir, que no hi haurà òpera sobre Trump. És que és un home sense ànima. Nixon era diferent, podia ser corrupte però tenia una visió. Trump és un sociòpata total" És un home que només té sentiments per la seva pròpia família que són una extensió de si mateix. És pur ego. Un horror.

Marta Cervera
El Periódico de Catalunya

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet