ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Antoni Ros Marbà: "Als vuitanta anys continuo aprenent"

9/6/2018 |

 

 

El Palau de la Música ha dedicat enguany diverses activitats a celebrar el vuitantè aniversari del mestre Antoni Ros Marbà (1937), un dels més destacats i internacionals directors d'orquestra catalans. Hem aprofitat la inauguració d'una exposició retrospectiva per parlar amb ell al mateix Palau i i fer un repàs d'una vida tan intensa com única.

Antoni Ros Marba director orquestra - SergiAlcazar

Quin és el seu principal record del Palau de la Música?

Segons han pogut descobrir arran de l'exposició, la primera actuació va ser dirigint una cobla amb l'Esbart Verdaguer, als anys cinquanta, quan només es podia fer país amb la música i amb els peus, però des de molt jovenet assistia als concerts matinals de l'Orquestra de la Ciutat de Barcelona, que dirigia el mestre Eduard Toldrà. Veníem amb un amic del meu barri de Sant Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat.

Toldrà va ser, de fet, el seu mestre.

Ell va tenir una certa curiositat per aquell noiet que anava als assajos de l'Orquestra Ciutat de Barcelona -que llavors es deia Municipal- i que després l'anava a saludar i, a partir de llavors hi vaig tenir una relació molt intensa. Hi vaig aprendre moltes coses i, no només a nivell musical, d'aquell home que representava un referent cultural.

Què caracteritzava el mestre Toldrà?

Jo li tenia una gran admiració perquè parlava un tipus de llenguatge que no era el que habitualment sentíem a les classes del Conservatori. A més, en ell hi havia un component històric molt important, a través dels músics i compositors que havia conegut, que em va fer obrir els ulls al món de la cultura del nostre país.

En aquella postguerra en que vostè va créixer era la manera de conèixer uns referents i un món d'abans de la guerra que havia quedat amagat?

Absolutament. Em parlava de Pau Casals, amb qui havia tocat, i molts altres músics que havia conegut, com Maurice Ravel, per exemple.

El seu altre mestre va ser Sergiu Celibidache, ben diferent segurament...

Eren diferents en moltes coses però tenien un punt d'unió o de coincidències. Celibidache havia aprofundit molt en la música per tal de descobrir els fenòmens naturals de la pròpia música, i Toldrà, sense haver-ho estudiat o llegit, ho tenia al seu moll de l'ós. D'entrada, perquè si no hi ha la primera condició que ha de tenir un músic, que és la part intuïtiva, per més que estudiïs o aprofundeixis, no la tindràs mai.

Vostè, de fet, volia ser compositor...

De fet, jo volia ser músic. Quan va morir Toldrà a la seva esquela hi deia "Músic", no director o compositor. A mi no em cauen els anells per dir que com a pianista he fet tota mena de coses: programes de ràdio, acompanyament de cantants, tocar l'harmònium i l'orgue a les esglésies, festes majors... Com havia fet el mateix Toldrà. Fer de músic, encara que sigui ocasional, té un component molt important de formació, d'agafar un bon ofici, de conèixer la vida des de prop. No oblidem que jo neixo en plena guerra al barri de Santa Eulàlia, a la meva infantesa en vam viure de tots colors.

Antoni Ros Marba director orquestra - SergiAlcazar

En aquests 80 anys segur hi ha pogut pensar, però, què ha de tenir un bon director d'orquestra?

Per arribar a ser director d'orquestra has d'haver estudiat molt profundament i has de tenir una formació el més alta possible, i sobretot, encara que no composi, ha d'haver estudiat composició. Ara bé, la carrera de director d'orquestra és un aprenentatge constant. Fins l'últim dia se n'aprèn. He de dir que a vegades, en les audicions, jo detecto una certa manca de formació en l'estudi de l'obra en sí. És a dir, no estudiar un obra a través d'enregistraments, sinó fer colzes sobre la partitura i fer que la música parli per ella mateixa. Es nota de seguida, quan un director té una bona formació de base i coneix de quina manera està composta la música. L'obra l'has de tenir a la sang, i això vol dir que l'has treballat.

Estudi, estudi, estudi...

No hi ha cap altra manera. Com deia Frühbeck, el tempo d'una obra no l'acabes de tenir fins que no l'has dirigit una dotzena de vegades. És el mateix d'aquella anècdota d'un famós director d'orquestra va anar a veure a Furtwängler per demanar-li consell per tocar la Novena Simfonia de Beethoven i aquest li va dir que la dirigís immediatament perquè les primeres vint les farà malament.

I potser a la vintena li sortirà bé.

Un director d'orquestra ha de començar de seguida a dirigir sabent que començarà a saber dirigir a partir dels vint-i-cinc anys de carrera.

No em cauen els anells per dir que com a pianista he fet tota mena de coses: programes de ràdio, acompanyament de cantants, tocar l'harmònium i l'orgue a les esglésies, festes majors

Vostè va començar a dirigir una gran orquestra molt jove. L'any 1966 guanya el concurs per dirigir l'Orquestra Simfònica de Radiotelevisió Espanyola

Deien que tenia mot de talent i vaig guanyar el concurs per oposició que encara no tenia ni trenta anys! Llavors havia dirigit sis concerts a la meva vida! A partir d'allà em vaig haver d'anar forjant a mi mateix a través del que havia après.

I després d'aquesta experiència, arriba a la direcció de l'Orquestra Ciutat de Barcelona -avui OBC- i, per tant, la vinculació amb el Palau de la Música encara es fa més estreta...

El Palau és com un tros de casa meva, és la sala de concerts on hi he dirigit més vegades a la meva vida. Ara dirigeixo menys però la meva relació amb el Palau és molt directa i, alhora, molt enriquidora.

Vostè ha portat la catalanitat a tot arreu. De quina manera ha fet d'ambaixador de Catalunya?

La meva família era molt humil però tenien molt arrelat aquest sentiment de catalanitat. Curiosament, va ser el mestre Toldrà amb les seves cançons sobre textos de grans poetes catalans qui em va servir per conèixer la nostra literatura.

La seva relació amb la sardana s'ha d'entendre en aquest sentit?

La sardana i la cobla, que és una agrupació molt singular, s'ha de mantenir perquè és nostra, però, també per la qualitat d'obres de grans compositors, com Juli Garreta o Josep i Joaquim Serra, Enric Morera, el mateix Toldrà, que són autèntiques joies. Si puc ajudar, amb tota la modèstia, a que la cobla sigui viva, a mi m'hi trobaran.

Antoni Ros Marba director orquestra - SergiAlcazar

Pocs músics han tingut l'honor de musicar l'himne del seu país. Vostè ho ha fet amb Els Segadors...

En tinc dues d'orquestracions! Una, més tradicional, encarregada pel president Pujol, i una altra, més abrandada, encarregada pel president Maragall. Els Segadors està en tonalitat menor i, al mateix temps, és un himne que parla d'una derrota. Per tant, el que s'havia de fer era donar-li un aire més abrandat i èpic. És una melodia molt bonica, d'on vaig agafar un ritme que estava als seus orígens de la melodia de Francesc Alió. Quan es va estrenar l'any 2006, en Carod-Rovira em va reconèixer que tenia "més trempera"!.

A més, ha tingut una preocupació per la pedagogia i la difusió musical entre els infants, a través de les Cantates...

He fet tres cantates, amb tres escriptors diferents: La primera és Tirant Lo Blanc, amb text de Núria Albó; la segona, El Concert desconcert, amb text de Miquel Desclot i, l'última, Set dies que van canviar el món, amb un text molt divertit d'en Ramon Solsona. A més, també vaig fer Història de Catalunya en cançons, amb text de Jaume Picas, que va arribar fins a la Renaixença, que Miquel Desclot va fer arribar fins la Diada de 1976,

Potser podrien continuar-les fins al dia d'avui...

I tant! I deixar un parèntesi i un interrogant per saber què passarà!

Vostè que va ser un nen i un jove que es va acostar a la música, de quina manera creu que podem fer que els nens s'hi acostin?

És complicat i això ho veig amb els meus néts. No sé si els professors de música tenen el sentit pedagògic necessari i si a ells mateixos els hi agrada prou... El mestre ha de saber comunicar al nen seu propi sentiment sobre la música. Els infants tenen un gran sentit de percepció, si troben que el mestre parla un llenguatge que ve de dins, se l'escoltaran. Si simplement cobreix l'expedient no servirà de res.

Hem parlat dels seus mestres, però m'agradaria parlar, també, de vostè com a mestre...

No diré noms, perquè n'hi ha que estan fent una carrera esplèndida i no voldria deixar-me ningú. Fa molts anys que dono classes i puc dir que he tingut molts deixebles. N'hi ha que hauran arribat més lluny i d'altres potser no tant, però no per falta de talent. En aquesta professió has de saber aprofitar les oportunitats. I, a més, cal tenir en compte que t'enfrontes a un col·lectiu gens fàcil i cal saber com tractar i motivar-los.

El director d'orquestra és un líder?

Ha de ser un líder que ha de saber fins on pot arribar. Ara ja no és com en l'època de Toscanini, que podia tractar l'orquestra amb un cert esperit dictatorial. Avui en dia has de buscar altres camins per tal que l'orquestra et segueixi. No és fàcil.

No sé si els professors de música tenen el sentit pedagògic necessari i si a ells mateixos els hi agrada prou... El mestre ha de saber comunicar al nen seu propi sentiment sobre la música

Recorda alguna ocasió en que dirigint ha tingut la sensació de tocar el cel?

Generalment a tocar el cel no s'hi arriba. Pots fer concerts molt bons, que agradin molt, però tocar el cel passa molt poques vegades. El mateix mestre Celibidache deia que un concert que aplegui tots els condicionants i que, per tant, sigui espiritualment -a nivell artístic- important, passa molt poques vegades.

I quines vegades li ha passat?

M'ha passat amb la Victòria dels Àngels, aquí al Palau, fa molts anys, amb la cançó Maig de Toldrà. O amb la pianista Maria Joao Pires. O fent La nit transfigurada de Schönberg, amb l'Orquestra de Galícia a Granada. O fent la Segona Simfonia de Mahler o els Dos poemes de Richard Strauss. Recordo una anècdota a propòsit d'això: Fa molts anys vam fer l'escena final de Salomé, aquí al Palau, amb una soprano sud-africana que es deia Marita Napier. L'assaig general va ser una commoció, van passar coses extraordinàries, inesperades, de gran motivació. Hi havia gent que deia, si això passa a l'assaig general, què passarà el dia del concert? Doncs va ser un concert normal i corrent.

La màgia és irrepetible...

El mític Yevgueni Mravinski, estava assajant una obra amb l'Orquestra de Leningrad, i després de l'assaig general va dir que no es podia fer el concert, perquè ells ja ho havien fet. Això pot passar i passa.

Antoni Ros Marba director orquestra - SergiAlcazar

Amb quin solista s'ha sentit més proper?

Sent molt jove, recordo que vaig dirigir el Primer concert per a piano de Brahms, amb Arthur Rubinstein, o quan vaig fer al Palau la Passió segons Sant Joan de Bach, quan arribàvem al final, es va produir un misteri. Hi ha concerts que surten bé i d'altres que no. Celibidache m'explicava d'un concert a Pisa en que l'assaig va ser un desastre i, en canvi, el concert va ser com un miracle. Ell el recordava com una de les coses més extraordinàries que li havia passat.

Amb vuitanta anys, continua en actiu...

No tant com abans, però sí. I ho faig combinant-ho amb la creació, que potser ho he tingut oblidat molt de temps. En alguna època de la meva vida, dirigida dues orquestres i era director convidat d'algunes altres i potser vaig fer vuitana concerts l'any! Això és irresistible. Fent-ne entre quaranta i cinquanta pots mantenir un bon nivell, però el que no pots fer és banalitzar la pròpia professió de director d'orquestra, cada concert l'has de fer a mida.

Depèn de l'orquestra, la sala, el dia...

Tu pots estar disposat però possiblement no trobes en l'orquestra, que ha anat fent una temporada de concerts setmanals, la resposta que vols, però també pot ser responsabilitat teva, que no has sabut fer-ho millor.

Això és el que està aprenent ara que té vuitanta anys?

S'aprèn fins l'últim moment de la teva vida, i amb vuitanta anys continuo aprenent. Amb les obres mestres, obres que he dirigit moltíssimes vegades, quan torno a agafar l'obra és com si comencés de nou a estudiar-la. Jo podria assajar de memòria les quatre simfonies de Brahms, però caldria retrobar-la, tornar-la a estudiar, fer-ne un anàlisi acurat i, segur, hi trobaria coses noves.

Brahms és un dels seus compositors favorits?

Sí, però no l'únic. Mozart, que és el millor dels millors, o Bach, l'origen de tot. I, a banda dels músics del cànon austroalemany, els francesos Debussy o Ravel. I els grans compositors nostres, que cal tenir-los molt en comptes.

Vostè ho ha fet...

Però encara es podria fer més. Pensem que aquests compositors potser no van escriure massa per orquestra, però tenen una obra importantíssima. Granados era un músic superdotat o Albèniz. La suite Iberia d'Albéniz era una de les obres més importants del segle XX segons Olivier Messiaen.

Joan Safont
La Llança

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de