ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

La cambra del vent

9/6/2018 |

 

 

No, encara que el títol ho pugui suggerir, aquest article no parla d'arquitectura, ni d'aerodinàmica ni d'interiorisme, sinó de música de cambra, música en grup de petit format, interpretada per instruments de vent.

El més habitual, i raons no en falten, és que relacionem el concepte de música de cambra amb el quartet de corda perquè aquest és el rei absolut del gènere; un gènere, en realitat, molt i molt ric que comprèn des de conjunts a dos (violí o violoncel o flauta amb piano, per citar els clàssics), a tres (trio amb piano, trio de cordes...), a quatre (el quartet de corda, el quartet amb piano...), a cinc, a sis, a set i fins a vuit i a nou amb combinacions més o menys semblants.

Si entre aquests grups hi trobem instruments de vent aquests hi figuren encarregant-se d'un rol especial, prominent, de solista quasibé. Trobar un conjunt format només per instruments de vent és més rar, si més no en les programacions de les sales de concerts. Per exemple, el quintet de vent, vertader pioner d'aquest món del petit format dels instruments de vent, tingué un paper importantíssim en la difusió de la música clàssica per les llars burgeses més, relativament, modestes. La seva tímbrica heterogènia (està format per una flauta, un clarinet, un oboè, una trompa i un fagot) el feia especialment òptim per a representar tota la complexitat d'una orquestra en versió de butxaca.

Amb l'aparició de nous instruments i la millora i sofisticació tècnica dels ja existents també aparegueren noves possibilitats de combinació instrumental. Els compositors d'avui, sense limitació de cap mena, ni pràctica ni teòrica, ni tampoc cap prejudici, afronten l'escriptura d'un quartet, per exemple, de saxos o de clarinets amb la mateixa implicació, ambició i dedicació que davant de l'escriptura d'un nou quartet de corda i, justament, el bagatge d'aquest darrer els serveix d'impuls per emmirallar-s'hi i elevar-se d'una tradició a l'altra enriquint la més moderna amb tot allò de més valuós de la més antiga. O així hauria de ser.

El Kebyart Ensemble, quatre joves músics de les nostres contrades, són un molt bon exemple d'això: que el fregament d'un arc sobre les cordes d'un violí, d'una viola o d'un violoncel no està pas tan lluny de la vibració del llavi amb la canya d'un saxo soprano, alto, tenor o baríton. A diferencia del quintet de vent, i com el quartet de corda, un quartet de saxos és una formació de timbre homogeni on s'esdevé de natural aquella màgia per la qual quatre instrumentistes sonen com un de sol. El nom deKebyartja és tota una declaració d'intencions: diverstitat d'estils, riquesa sonora i compromís amb la música menys corrent, sigui per nova o sigui per poc tocada.

Un altre grup de sonoritat homogènia és el quartet de clarinets. Els Barcelona Clarinet Players són un grup d'esperit viu i lliure, curiós i obert. No només incentiven la creació de noves obres per a aquesta formació de dos clarinets en si bemoll, corno di bassetto (un dels instruments més estimats per Mozart) i clarinet baix, sinó que també exploren territoris potser llunyans a les nostres oïdes però molt lligats als origens i a l'essència del seu instrument: des de la música klezmerfins al jazz.

Potser perquè encara, malauradament, no és tan comú com ho hauria de ser el poder assistir a concerts amb alguna d'aquestes formacions els dos grups ara citats excel·leixen també en l'art de dissenyar programes interessants per coherents i amb contingut en si mateixos enriquint la nostra escolta convertint el concert de l'experiència de seure, callar, escoltar i aplaudir en una experiència cultural d'alta volada.

Pot semblar, llegint aquestes quatre ratlles, que la música de cambra tendeix a buscar l'homogeneïtzació, ja sigui per la idiosincràsia de cada formació instrumental com per les pròpies idees dels compositors. Però amb això estem parlant només de timbre, d'alquimia sonora. Precisament, ans el contrari, la clau de volta de la música de cambra es troba en l'escolta mútua entre els intèrprets, en l'afirmació individual al mateix temps que en el desprendre's del punt just d'ego per tal d'amalgamar-se també en el altres. Afegir una veu a d'altres veus per coincidir o per diferir, segons mani la partitura. Diàleg en música. Pensament sonor en companyia abarcant-ne tots els registres: des del més seriós i el més abstracte, passant pel més poètic i lliure, fins al més lleuger. Fer tertúlia amb instruments. Música convertida en metàfora del que entenem per civilització. Representació sònica de la intel·ligència.  

Joan Magrané
La Llança

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet