ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Terminator, Poe i Clinton al Foyer del Liceu

10/6/2018 |

 

Amb un Foyer pràcticament ple es va tancar la segona edició del cicle OFF-Liceu – Diàlegs musicals, que amb el seu format característic posa en contacte públic i creadors actuals. Christina Scheppelmann, directora artística del Gran Teatre del Liceu, va ser l’encarregada de donar la benvinguda als espectadors i va aprofitar per fer una valoració d’aquest cicle que amb només dues edicions ja s’ha consolidat. A Scheppelmann no li agrada fer servir l’expressió “música contemporània” i, segons va dir, prefereix parlar de “música moderna”. És una qüestió de preferències, tanmateix, el terme contemporani sembla reflectir millor un dels aspectes més rellevants d’aquestes obres de nova creació: el seu compromís amb l’actualitat. Si a l’anterior concert del cicle les obres de Carreras i Pedragosa ens encaraven amb el drama dels refugiats i la crisi de valors a Europa, en aquesta ocasió Núria Giménez, Arnau Tordera i Tomàs Peire han optat per temes menys reivindicatius però igualment vigents, com la sobrecàrrega informativa, la dualitat robot/humà i la derrota política.

A No more words, obra per a soprano i electrònica en viu, Núria Giménez posa música al poema A dream within a dream d’Edgar Allan Poe. La combinació de les imatges urbanes del vídeo de Dan Browne i els sons industrials de l’electrònica amb un text que ens parla de la fugacitat de les experiències humanes ens convidava a reflexionar sobre el sentit d’aquesta sobrecàrrega informativa i sensorial a la que estem constantment exposats. La mateixa compositora es va encarregar de l’electrònica en viu, mentre que la part vocal va anar a càrrec de l’esplèndida soprano Elena Copons.

Copons també va ser la protagonista de l’última obra del programa, l’estrena del monodrama Hillary, de Tomàs Peire amb llibret de Jordi Pérez Solé, un interessant exercici especulatiu sobre les emocions que podria haver experimentat Hillary Clinton la nit de la seva derrota electoral davant Donald Trump. L’espai del Foyer –que amb el públic assegut en petites taules rodones escampades per la sala i tres grans pantalles darrere l’escenari recorda els típics escenaris d’actes de campanya- no podia ser més adequat, i amb una bandera i un faristol n’hi va haver prou per transformar-lo en la sala de premsa en la que la candidata a la presidència dels Estats Units rebia les novetats del recompte de vots. Tot el pes de l’acció recau damunt de Hillary, que només compartia escenari amb dos músics (Alex Rodríguez Flaqué al violoncel i Lucas Peire al piano). Les seves paraules o bé són reflexions en veu alta, o bé van dirigides a un interlocutor telefònic, un recurs teatralment molt efectiu i que recorda inevitablement La voix humaine de Poulenc. Copons, plenament identificada amb el personatge, va oferir una interpretació intensa i convincent, ajudada per l’eficaç música de Peire. El destí va voler que l’estrena d’aquesta obra coincidís amb una altra desfeta política, concretament la de Mariano Rajoy. Qui sap si algun dia veurem plasmades en un monodrama les vuit hores que l’expresident va passar a un restaurant mentre al congrés es debatia la seva caiguda. Afortunadament la realitat és una font inexhaurible d’inspiració per als artistes.

L’actualitat de la Paganini Terminator suite d’Arnau Tordera és més subtil, i la trobem en l’oposició entre la natura robòtica i humana a la que fa referència el títol (Paganini, un humà amb una naturalesa quasi robòtica, i Terminator, un robot amb una part humana, deia Tordera) i que, a la vegada, simbolitza l’oposició entre música electrònica i acústica que caracteritza bona part de la música contemporània i, en particular, les tres obres del concert. El líder d’Obeses va reescriure quatre treballs del grup per a la suite, arranjant-los per a veu (Tordera), arpa (Esther Pinyol) i teclat (Arnau Burdó). El resultat, magnífic en quant a l’execució, va ser excessivament superficial en el concepte. L’electrònica no jugava un paper rellevant, limitant-se a reproduir efectes sonors o substituir recursos acústics amb mitjans electrònics. Així, el so del mar acompanyava Tordera a “Com la sal al mar”, i el teclat es convertia en un orgue a “Melisma” i en un cor a “Bona nit”. Només a “L’Aria du l’hermafrodite” l’electrònica va adquirir un breu però important protagonisme, en un passatge on el cantant dialogava amb la seva pròpia veu enregistrada i degudament processada. La dualitat més interessant va ser la que va exhibir vocalment Tordera amb el constant ús d’un impecable falset. El bell efecte aconseguit, per exemple, a “Com la sal al mar”, prenia una major significació a la humorística “L’Aria du l’hermafrodite”, en la que Tordera semblava desdoblar-se en dos cantants diferents.

El concert, conduït eficaçment pel periodista David Guzmán, va seguir la fórmula pròpia del cicle amb cada una de les tres obres programades: presentació, interpretació i discussió posterior amb la participació del públic. Aquesta oportunitat d’interacció entre públic i artistes és sens dubte un dels principals atractius de l’OFF-Liceu, i la propera temporada en podrem tornar a gaudir en un nou cicle de quatre concerts. 

Elio Ronco i Bonvehí
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet