ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Amadeu Vives: “L'art nou és sempre revolucionari”

16/6/2018 |

 

 

El 19 de maig de 1897, Amadeu Vives estrenà la seva òpera Artús al Teatre Novedades de Barcelona, amb un èxit indubtable. Vivia encara el compositor de Collbató a Barcelona, on feia temps havia conegut Enric Granados, en una època en la qual tots dos eren uns joves apassionats per la música. Granados treballava tocant el piano al Cafè de les Delícies, conegut temps enrere com el Cafè de Barcelona.

Amadeu Vives

Amadeu Vives

Alguns autors diuen que va començar a treballar en aquell local vers 1883, poc després de la mort del seu pare, però sembla més probable que fos cap al 1886, poc abans de marxar a estudiar a París el 1887. En aquell cafè de la Rambla, al peu del Teatre Principal, havia tocat abans que Granados un altre músic de renom, en Robert Goberna, deixeble d’un altre gran pianista, Carles Gumersind Vidiella, qui també havia tocat en aquell cafè. Aquesta feina de músic de cafè era un recurs molt habitual a l’època, juntament amb el de donar classes de música, i n’era també una bona ocasió per a relacionar-se amb altres músics joves, que s’arreplegaven al voltant del piano un xic aïllats de l’entorn dels clients del local. Eren ells, la música i la joventut. Probablement va ser així com es van conèixer Amadeu Vives i Enric Granados, segons explicava el de Collbató, i com van forjar una amistat que no van trencar mai, malgrat la distància (Vives va marxar a viure a Madrid el 1900). Són nombroses les mostres d’admiració musical de la figura de Granados que Vives va deixar escrites. En la que mostrem a continuació hi podem trobar el moment en què va néixer aquesta admiració, malgrat que el compositor lleidatà encara no havia publicat algunes de les seves obres més conegudes actualment.

Aquest article, publicat en La Veu del Vallès de Ripollet l’1 d’agost de 1897 té l’encant, d’una banda, de trobar el Vives articulista, qui sempre sabia donar un toc d’interès humà als seus escrits, i d’una altra banda l’homenatge a l’amic Granados, amb un llacet crític final sobre el que es podia i el que no es podia dir als diaris importants de l’època.

 

“Amich Narcis Fuster:

Deu sab ab quanta recansa escrich aquestas ratllas que pera honrar l’ilustre personalitat del Enrich Granados, heu tingut á bé demanarme. Vejentme obligat per prescripció facultativa á efectuar un viatje al Monestir de Montserrat, tinch de fervos aquest trevall al mitx del fráfech del viatje dada la premura del temps ab que ‘l necessiten. Aquí donchs camí de Sant Geroni, sentat en las rocas, vos escrich aquestas ratllas mal engiponadas, creyent que ‘n prendeu la bona voluntat, no sols vos sinó aquell á qui van dedicadas que de sobras coneix, mon afecte leal vers ell, tant que lo que ‘s refereix al amich com al artista abdos mereixedors de tota consideració.

Parlar d’en Granados, es avuy per avuy, una miqueta escabrós. Sembla que l’intent de revelar una nova personalitat atística, porti sempre l’idea amagada de tirar per terra ‘ls pedestals que sostenen personalitats vellas. Está clar que aixó és una puerilitat y no obstant lo fet es aquet.

Comparar artistas ab artistas en nostre pais, vol dir no apreciar las qualitats del un y l’ altre pera determinar la idiosincrásia particular de cada un (aqui no més se comprén un mes ó menos absolut) si no ‘l propósit de aixecar l’un pera ensorrar l’altre. Res mes fals que aixó. L’art es molt distint de la política que no vol mes que un ídol, (ó un cacích) los artistas podém tenir devoció á molts sants á l’hora, y no es veritat aquell ditxo que diu que si ‘s resa a un sant s’ enfada l’ altre. Per aixó jo vull entonar avuy un himne á Sant Granados sense por de que s’ofengan altres que també son sants de la meva devoció.

He dit que parlar d’en Granados, era un bon xich escabrós. Ho es també per un altre motiu. Un artista nou quant ho es verdaderament, porta sempre á l’una má la llum d’una nova vida y á l’altre la teya del incendiari. Per aixó l’art nou es sempre revolucionari. Pero la teya no serveix pera aniquilar l’ art vell de fetxa, peró eternament modern per la vida intensa que porta en sas entranyas, sinó l’art estancat, rutinari, malaltís y circunstancial, aquell que es proclamat com á verdader, per las multituts per que está al mateix petit nivell que elles. Y es clar, no poden sufrir que s’ en parli. Sa mediocritut triunfant, tém al art sá y veritable lo mateix que l’home dolent á la justicia.

Are bé: en Granados fá un art sá, jove, fort y vigorós y ‘ls artistas madiocres se li rebelan. Per aixó al parlar d’ ell s’ ha de tenir en compte la forsa y lo poder de las multituts, que serán sas enemigas naturals mentres no s’ hagin assimilat sa obra artística y forme com part integrant de sa vida.

Fá ja alguns anys conegué á en Granados. Tocaba ell allavors al Café de Barcelona que ara no existeix. Prompte fórem molt amichs. Res tan agradable com recordar las nostras conservas d’ aquell temps, tant francès, tan sinceras, tant plenas de bona fé. Ara ‘ns semblan ignocentas com nos ho semblan nostras antigas opinions. Sas primeras composicions datan ja d’ aquella época puix en Granados no es un d’aquells pianistas als qui la afició á ser compositors sels desperta á última hora. Abans que tot es compositor á pesar de sas grans cualitats naturals de pianista y d’haber arribat á ser gracias á ellas un dels primers virtuosos del piano á Espanya.

Enric Granados

Las obras de aquella época, son petits fragments pera piano per l’istil dels del Album de la joventut de Schúmann. Totas sas cualitats principals, se troban ja en gérmen en aquellas primerencas obras; fillas mes de la intuició que del estudi.

Després estiguérem molt temps sense véurens, durant lo qual se dedicá principalment al estudi del piano. Estigué á París dos anys y que sembla que durant aquesta temporada va adormirse sa vena de compositor.

Per gran que fós la fé que jo tenia ab en Granados, alló de no véurens may, lo sentir parlar poch de ell, etc., etc. feya que ‘s borrés en mon cervell un bon xich tot lo relleu que había adquirit sa figura, y fins aquellas hermosisimas melodías que tant m’habian agradat anys enredera s’hem presentasen mes borrosas y esfumadas féntme dubtar del seu valor real. Pero en Granados treballava á la sombra y ‘l misteri, elaborant ab temps y constancia la mel riquissima ab que ‘ns habrá de regalar després abundosament. ¡Y tant!

De repente ‘s presenta al mon musical autor de aquellas Danzas Españolas, que habian de dexar parats als músics mes eminents d’Europa, per sa inspiració y per sa novetat melódica y armónica. ¡Trista cosa! D’aquellas dansas, verdaderas joyas artísticas, s’han fet tretse ó catorse edicions y casi totas s’han benut fora d’ Espanya, s’han tocat al estranger en molts concerts per verdaderas eminencias pianísticas ab éxit sempre satisfactori, y aquí nostres pianistas com á bon compatricis se desdenyan de posarlas en los seus programas.

Tot lo mon sab ja que en Granados es autor de Miel de la Alcarria y la María del Cármen, dos obras de Feliu y Codina de las quals tinch de dir (consedexíssem lo dret que ‘s permet fins al home mes ignorant) que la primera no m’agrada gens ni mica y la segona la veig sense aburrirme pero també sense interessarrne gran cosa.

Donchs bé; la primera, ja la ha jutjat lo publich y ho ha fet favorablement fent justicia á son autor.

En Miel de la Alcarria hi ha páginas de primer ordre y una jota que es mon judici la millor de totas las jotas que s’ han escrit fins avuy.

Lo tercer acte rublert de fragments de música religiosa, es de un efecte escénich tan gran, que malgrat lo insustancial de la lletra fá una fonda impresió en l’ánim del espectador. No dich res de aquella riquesa rítmica de que n’es á Espanya exemple únich en Granados, ni de aquella delicadesa esquisida que es la nota característica de son temperament, ni de tantas y tantas maravellas com hi ha tancadas en aquellas páginas admirables que honran tant á son autor, y á son pahís.

Pera acabar; ja sé que lo que vaix á dir escandalisará á molta gent, mes convensut y lleal ho proclamo als quatre vents. En Granados es la figura mes gran que dintre l’art espanyol ha fulgurat en mes de cinquanta anys. Quant s’executi la María del Carmen tothom me dará la rahó. Llavors se veurá, com la ciencia d’un Massenet y d’un Saint-Saëns queda pálida al costat del geni d’ en Granados y com la María del Carmen es molt superior á las Manons, als Sansons, y al Neron de Rubinstein, que s’estrenará aquest any.

Amadeo Vives.

 

P.D. En los periódichs sesuts de Barcelona, no ‘s permet dir aquestas veritats. Permétinme donchs los llegidors aquest desahogo necessari dat l’encongiment inverossimil de la crítica barcelonina”.

 

Manon Dalila (presentada al Gran Teatre del Liceu el 29 de setembre de 1894) i Sanson et Dalila (presentada al Gran Teatre del Liceu el 9 de gener de 1897) són obres de repertori habitual als teatres d’òpera. No és el cas de la María del Carmen de Granados, malgrat els bons auguris de l’Amadeu Vives, ni tan sols ho ha estat a Catalunya. Potser és temps ja de donar-li una nova oportunitat escènica, oi? 

Josep Maria Rebés
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de