ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Rigoletto. L'òpera emmascarada de verd

20/9/2018 |

 

Aquest Rigoletto al Teatro del Maggio Fiorentino és el segon esglaó d’una nova producció de l’anomenada “trilogia popular” de Giuseppe Verdi. Tal com vam dir de Il trovatore en un article previ, ara són el torn de Rigoletto i La traviata. Francesco Micheli, el director de les tres òperes, ideà que cada una de les tres parts de la trilogia s’identifiquessin amb un dels colors de la bandera italiana – verd per Rigoletto, com l’ambigüitat, la gelosia i la ira; blanc per La traviata, el color de les camèlies i la puresa desitjada; i finalment vermell per Il trovatore, per la sang, el foc i l’assassinat.

Ara, Rigoletto. Ens saltarem la trama, només cal dir que mentre que la versió original havia d’ocórrer a la cort del Rei de França, ja que la inspiració per a l’òpera provingué de Victor Hugo, la censura previngué Verdi i el seu llibretista Piave de fer-ho. No obstant això, col·locant l’acció a Màntua, el director Micheli observà que Verdi i Piave marcaven una gran diferència destacant el provincialisme d’Itàlia. No hi ha un centre gran, com ara París a França, sinó un aiguabarreig de ciutats mitjanes que semblen incapaces de veure més enllà dels seus propis límits. I és en la província on l’art i l’artesania es nodreixen: Verdi neix a Le Roncole, una fracció de Busseto, una petita ciutat ubicada al costat de Parma, no precisament una metròpoli.

No és una sorpresa que Rigoletto comenci de la mateixa manera que Il trovatore: mentre la gent s’asseu al pati de butaques, poden veure que l’escenari està il·luminat per tres panells i el teló ben amunt. Un cop comença la música, els tres panells es tornen verds i comencen a moure’s. El cor entra en escena, vestit de negre igual que en l’òpera anterior, però aquesta vegada amb màscares inexpressives i guants blancs.

Tots els personatges d’aquesta òpera duen una màscara. Les màscares representen la falsedat, la disfressa i la decepció de tots els personatges involucrats en aquesta òpera. Els cortesans del Duc de Màntua duen la màscara plena de mentides que interiorment els podreix, convertint-los en la falsedat mateixa que constantment estenen arreu.

Amb la música de Verdi arribant des del fossat orquestral, el cor es treu les màscares al mateix temps, ensenyant una cara negra. Es col·loquen les màscares al revés i aleshores es giren d’esquena al públic. L’efecte escènic queda bé. Apareix un gran taulell d’escacs il·luminat que serveix de pista de ball per al Duc, Ceprano i la Comtessa, en una festa burlesca en la que les noies duen unes màscares daurades amb forma de cavall i de gos, recordant-nos aquell vestuari de la sèrie Stargate.

Rigoletto, vestit amb frac, duu una gran màscara negra amb un nas llarg i punxegut, una màscara daurada a cada colze i en comptes de tenir gepa, duu una màscara gegant que sembla l’orc dels Jardins de Bomarzo.

Monterone apareix amb molta pompa: para la festa, es treu la màscara i mostra una cara clara; ell no s’ha podrit sota les mentides. El seu malefici sobre Rigoletto, mentre es posa una màscara amb forma de calavera i canta “spettro terribile mi rivedrete / portante in mano il teschio mio”, és terrible. Monterone desapareix com si fos mort – aixafat entre dos panells i il·luminat de blanc, igual que Manrico a Il trovatore.

Gilda també duu una màscara, rosada i infantil, quan el seu pare entra en escena. De fet, el seu personatge no és tan innocent com tradicionalment es representa ja que li amaga, al pare, el noi jove que l’ha seguit. A més, hi ha una certa estranyesa veient Rigoletto i Gilda asseguts a taula, més que un pare i una filla, ell sembla el client d’un bordell. Les preguntes estranyes sobre el cognom de Gilda i sobre la seva família, o si en té alguna, semblen part d’un joc; en certa manera només s’entreveu una espurna de gelosia en Rigoletto, i aleshores veiem com l’escena, d’un blau clar, es torna verda fins que el geperut surt de l’escenari.

Rigoletto|©Teatro Maggio Fiorentino

El duc, amb un parell de copes i una jaqueta verda per sobre del seu vestit blanc, entra just després que Rigoletto surti, donant diners a Giovanna, com si fos la mestressa d’un bordell, i flirteja amb ella abans de veure Gilda i fer-li festes.

El segrest de Gilda per part dels cortesans es fa com tradicionalment, amb una escala i amb Rigoletto encegat per una tela. El palau del Duc se’ns mostra després amb quatre panells il·luminats amb el típic disseny renaixentista, en blanc i negre, que al mateix temps queda reflectit sobre el paviment quadrat, il·luminat de verd i blanc.

En el poderós “Cortigiani, vil razza dannata!”, Rigoletto crida els cortesans amb fúria, estripant-se la gepa i les màscares; al mateix temps, Marullo i els altres li giren l’esquena, mostrant les màscares que duen al clatell. Mentre la llum es torna verda, Rigoletto s’humilia a si mateix suplicant que li tornin la filla; és aleshores quan Gilda apareix amb la jaqueta verda del Duc per sobre les espatlles, descalça i corrent vers el seu pare, sense màscara i plorant. L’escena es mou al seu voltant mentre ella li confessa al seu pare la història del seu amor secret.

Altre cop les llums es tornen verdes quan Rigoletto crida “Sì, vendetta, tremenda vendetta”, quan Gilda li declara que encara estima l’home que la festeja i que, evidentment, l’ha violat al seu palau. És en aquest moment que Rigoletto es convenç, fent petar els dits a dirigir-se a casa d’Sparafucile i Maddalena, que apareix darrere d’un dels panells.

Sparafucile és clarament l’únic personatge desemmascarat de l’òpera: el primer cop que apareix queda palès que no s’amaga de res i diu obertament a Rigoletto que és un assassí. A més, el seu personatge té un fort i estrany codi moral, queda pres per la ira quan Maddalena li proposa que mati Rigoletto per prendre-li els diners que duu a sobre (“Un ladro son forse? Son forse un bandito?”) i li acaba pegant i tot. Maddalena, en un inici, apareix emmascarada mentre flirteja amb el Duc, però aviat se’n desfà i queda desemmascarada per la resta de l’òpera, igual que Gilda i Rigoletto.

Gilda, encara amb la jaqueta del Duc a sobre, és assassinada quan entra a la casa d’Sparafucile i Maddalena. Sparafucile agafa una daga d’emmig d’un ram de roses i s’acosta a Gilda. El públic no veu l’assassinat clarament, sinó que quan la casa queda completament girada, veiem que Gilda jeu sobre una cadira, coberta per una manta negra i amb el ram de roses vermelles sobre seu.

Seguidament el cos és dut davant de Rigoletto en un camió, i l’últim duet entre Rigoletto i Gilda es dóna al centre de l’escenari, amb els tres panells lumínics acolorits de verd acostant-se als personatges. L’òpera acaba – Rigoletto s’endinsa en la penombra i els tres panells s’il·luminen com en l’inici de la funció, de verd, blanc i vermell.

Els aplaudiments van ser llarguíssims: la gran feina feta pel cast sencer fou rebuda amb moltíssims bravos. El cor, dirigit per Lorenzo Fratini, rebé un gran aplaudiment, però també pels joves cantants dels rols secundaris com Marta Pluda (Comtessa de Ceprano), Adriano Gramigni (Comte de Ceprano), Giada Frasconi (Giovanna), Min Kim (Marullo) i Gyuseok Jo (Borsa); també per a Carlo Cigni (Monterone), Marina Ogii (Maddalena) i Giorgio Giuseppini (Sparafucile), però sobretot i de manera estruendosa, per a Jessica Nuccio (Gilda, Iván Ayón Rivas (Duc de Màntua) i Yngve Søberg (Rigoletto). Una gran ovació donà la benvinguda al director musical Fabio Luisi mentre una reacció més aviat polaritzada i controvertida rebia al director d’escena Francesco Micheli, algú fins i tot l’escridassà mentre una altra persona li cridava el bravo més fort de la vetllada. 

Daniele Milazzo
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet