Cerca de notícies

Enquesta

Melnikov i l'OCM: el dolor fet Bellesa

12/10/2018 |

 

Aquest diumenge 14, al Palau de la Música Catalana, lluitarem contra l’adversitat amb l’Orquestra Simfònica Camera Musicae que, al costat d’Alexander Melnikov, ens presenta dues obres de grans genis que es van sobreposar a situacions difícils: Rakhmàninov i Mussorgski, dirigits pel mestre Tomàs Grau.

Tombant de segle. Serguei Rakhmàninov s’acabava de recuperar d’una forta crisi existencial que el va dur a una depressió que superà gràcies al tractament hipnòtic del psiquiatre Nikolai Dahl, a qui va dedicar el seu op. 18. Era la primera obra que va sortir a la llum el mateix moment en què el compositor i pianista sortia del pou i, per treballar-la, es va retirar a la casa de camp dels seus cosins a Ivanovka, lloc que estimava molt perquè li reportava la pau d’esperit necessària.

Per expressar aquest desànim que l’havia acompanyat durant un llarg període, el Concert per a piano núm. 2 està escrit en do menor, tonalitat plena de connotacions que ens evoquen  la tristesa i  la desolació. Aquesta obra és una de les seves peces més recordades, i li va suposar un sòlid reconeixement  com a compositor de concerts, fet que anhelava profundament, ja que ja havia suportat fortes crítiques amb la seva primera simfonia el 1897 i havia hagut de lluitar tota la vida contra ell mateix i el seu altre “jo”, el pianista de concerts amb èxit arreu d’Europa.

El concert fou escrit entre la tardor de 1900 i l’abril de 1901 i estrenat, amb el compositor com a solista, el 27 d’octubre de 1901, amb el seu cosí Aleksandr Siloti com a director. El mateix compositor se sentia fortament influït per Txaikovski i Rimski-Kórsakov, però mai no es va voler limitar a la mera imitació i va produir una obra d’una gran força expressiva que es combina amb una meravellosa inventiva melòdica que, fins i tot, el fan introduir melodies de color rus. El seu enlluernador virtuosisme es combina amb un deliciós lirisme, especialment al segon moviment, on apareix, primer de la mà de la flauta, i després del piano, una cèlebre melodia que ens evoca tota l’esperança que havia recuperat el compositor després del fosc període.

La filosofia musical de Rakhmàninov va ser sempre l’expressió sincera dels sentiments. En les seves partitures no feia cap esforç per ser original, romàntic, nacionalista o qualsevol altra cosa. Escrivia sobre el paper la música que escoltava dins seu i ho feia de la forma més natural possible. “Sóc un compositor rus –afirmava-, i el país on he nascut ha influït en el meu temperament i la meva concepció del món. El que intento fer és dir senzillament i directa el que escolto al meu cor quan estic component. Si sento amor, amargor, tristesa o pietat, aquests sentiments formen part de la meva música, que es revela bella, amarga, trista o piadosa”.

Triomfal, optimista, lluminosa i amb un to sumptuós s’obre Quadres d’una exposició, de Modest Mussorgski, una obra escrita originàriament per a piano però que sentirem amb l’Orquestra Simfònica Camera Musicae sota la batuta de Tomàs Grau en l’arranjament cèlebre i, alhora, hegemònic, de Maurice Ravel. Però aquest inici és només una il·lusió: tot seguit emergeix el turment i el record d’èpoques negres. Aquesta suite de deu peces és un quart de segle anterior a la que sentirem primer, composta per l’artista rus el 1874 –l’any de naixement d’Arnold Schönberg- en homenatge a un gran amic, el pintor Viktor Hartman, amb qui compartia passió per l’art nacionalista eslau. L’obra representa al propi compositor visitant una exposició d’obres pictòriques de Hartman, desaparegut als 39 anys, fet que va impactar fortament Mussorgski. Cada ‘Promenade’ simbolitza el pas d’una obra a una altra, i expressa també la gran capacitat evocadora de la música i, no només això, sinó –malgrat que Hanslick no hi estaria d’acord-, el do que té per generar imatges en el nostre conscient i subconscient, ja siguin abstractes o figuratives. Comparteix amb l’obra de Rakhmàninov el caràcter virtuosístic i la melangia, ja que, a més, entre 1873 i 1874, els primers anys de posada en escena de Boris Godunov, Mussorgsky se sentia sol. Malgrat el gran èxit de públic que obtingué aquesta òpera, se sentí arraconat per la crítica i els seus companys del Grup dels Cinc (La Nova Escola Russa: César Cui, Nikolai Rimsky-Korsakov and Alexander Borodin i el propi compositor), que havien estat treballant plegats entre 1856 i principis de 1870 a Sant Petersburg, fet que el va convertir en un outsider, com ho va ser posteriorment el geni txec Leoš Janáček, defensor del paneslavisme.

Quadres d’una exposició tenen origen en el cicle Sense sol, de juny de 1874. La música descriu el tour per l’exposició i il·lustra sonorament els colors i les línies de Hartmann, essencialment, dibuixos i aquarel·les. De tot això, només tres dels deu quadres representats a la suite aparegueren realment a l’exposició pòstuma de 1874 (Ball dels pollets en les seves closques, La cabanya sobre potes de gallina on viu la bruixa Baba Iagà, i La gran porta de Kiev).

El to enèrgic de l’inici es torna gris més endavant, evocant melodies eslaves en to menor on hi apareixen certs punts de llum molt ben localitzats. Però l’abatiment i la pesantor dels sentiments de pèrdua i, en certa manera, abandó per la mort tan sobtada de l’amic, traspuen per tota l’obra en què les “Promenades” deixen de ser mers enllaços entre peces per formar part d’aquestes de forma integral i coherent. Certament, Quadres significava un pas endavant en el llenguatge musical de Mussorgsky, que s’acostava més que mai al radicalisme que podem trobar a Khovanshchina, òpera immediatament posterior. L’obra, dedicada a Vladimir Stasov, va ser rebuda amb gran entusiasme.

Qui interpretarà el concert de Rakhmàninov serà el pianista Alexander Melnikov, que es va graduar al Conservatori de Moscú i durant la seva formació musical va ser d’especial importància la seva trobada amb Svjatoslav Richter, qui posteriorment el va convidar amb regularitat a festivals de Rússia i França. Ha estat guardonat amb importants premis en els concursos més prestigiosos i és conegut per les seves decisions musicals i programes poc habituals. Va descobrir el seu interès per les interpretacions historicistes des de molt jove. Les seves majors influències en aquest camp han estat Andreas Staier i Alexei Lubimov. Melnikov actua amb regularitat amb orquestres com la Freiburger Barockorchester, Concerto Köln, l’Akademie für Alte Musik Berlin. Com a solista, ha treballat amb orquestres com la Royal Concertgebouw Orchestra, la Gewandhausorchester de Leipzig, l’Orquestra NDR de la Filharmònica de l’Elba, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt, l’Orquestra Nacional Russa, la Filharmònica de Munic, la Filharmònica de Rotterdam i l’Orquestra Filharmònica de la BBC, entre d’altres.

I ho farà al costat de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM), fundada l’any 2006. ha gaudit d’una gran rebuda per part del públic atesa la seva tasca de divulgació de la música clàssica entre sectors molt diversos, fent especial atenció al públic melòman i jove. Tant al Palau de la Música Catalana com al Teatre Tarragona, l’Orquestra desplega les seves temporades estables de concerts de producció pròpia. Des del seus inicis, Tomàs Grau n’és el director titular i artístic, i des de la temporada 2016-2017 el violoncel·lista Lluís Claret n’és l’artista resident. El mestre Salvador Mas inicia durant la temporada 2017-2018 el rol de principal director convidat que abans van exercir Jordi Mora i José Rafael Pascual-Vilaplana. L’OCM va iniciar el seu projecte de residència a l’Auditori de l’Escola Municipal de Música Pau Casals del Vendrell durant la temporada 2009-2010, vigent en l’actualitat.

Tot plegat, una conjunció que serà molt terapèutica, ja que, com en tot l’art, un fet concret com una situació personal dura es convertirà en universal i es transformarà en Bellesa i, després del concert, tots serem més savis, més empàtics i més forts. 

Aina Vega i Rofes
Núvol