Cerca de notícies

Enquesta

‘Candide' de Bernstein: Voltaire al cabaret

12/10/2018 |

 

Els dies 18 i 20 d’octubre el Gran Teatre del Liceu acull per primera vegada la versió concert de Candide, de Leonard Bernstein, en ocasió del seu centenari (1918-1990). 12La sentirem sota la direcció de John DeMain i narració de Jordi Boixaderas.

El 1759, la publicació de Candide, ou l’Optimisme convertia Voltaire en l’enemic públic número u de l’Església Catòlica, lloc que probablement encara ocupa, perquè amb la novel·leta filosòfica atacava una de les seves creences fonamentals, la de la providència divina. Dos segles després, el 1956, Leonard Bernstein estrenava a Broadway una opereta homònima amb llibret de Lillian Hellman que no va funcionar, segons el New York Times, perquè resultava un text excessivament seriós per a una obra que volia recollir la lleugeresa i l’aparent frivolitat de l’original. A partir del revival de 1973, amb el text de Hugh Wheeler, l’obra es convertiria en una de les més conegudes de Bernstein, després de West Side Story.

“One finds that this is the best of all possible worlds”, el tema que el Dr. Pangloss i els seus deixebles canten en començar el primer acte, articula temàticament tota l’obra. Ho explicava el propi Bernstein a l’inici del concert de desembre de 1989 al Barbican Centre de Londres, al front de la London Symphony Orchestra, perquè el rebuig a la idea que aquest és el millor dels mons possibles, com sostenia el filòsof alemany G.W. Leibniz, va ser el detonant de l’obra de Voltaire, escrita quatre anys després del terratrèmol de Lisboa, una catàstrofe que obriria un profund debat filosòfic i teològic arreu d’Europa.

Recordem-ho: el matí del dia de Tots Sants de 1755, un terratrèmol seguit d’un tsunami va destruir Lisboa i provocà uns 90.000 morts. Una violenta disputa travessà els cenacles intel·lectuals europeus, perquè si el terratrèmol tenia una causa eficient divina: perquè arrasava la capital d’un regne tan catòlic i en un dia tan assenyalat litúrgicament?. Per tant, l’optimisme leibnizià quedava refutat per la força dels fets, i com escriuria Adorno el 1961, “el terratrèmol de Lisboa va servir per guarir Voltaire de la teodicea de Leibniz”. Les peripècies de Càndid rere la bella Cunegunda, travessant guerres, calamitats tel·lúriques i oceans, fugint de la Inquisició i dels caníbals, perseguit pel ridícul optimisme de Pangloss, acaba amb el famós “il faut cultiver notre jardin” (que en Bernstein és el número final: “Make our garden grow”), amb la certesa que el món és un lloc fosc ple de cretins i que val més no posar-se pedres al fetge.

El moment més esperat de l’obra és, sens dubte, l’ària de Cunegunda “Glitter and be gay”, cap al final de l’acte primer. Nascuda a la millor casa de Westfàlia, ha de cantar la seva deplorable dissort que l’ha dut a arrossegar-se pel fang (“Here am I, unhappy chance, / Forced to bend my soul/ To a sordid role”), tot i que més avall es consola amb la certesa que “If I’m not pure, at least my jewels are!”. Per començar, el tema demana que la intèrpret pugui expressar l’ambigüitat moral del missatge, en la difícil frontera entre el pathos i la comicitat delirant, que algun crític ha relacionat amb la paranoia de la guerra freda i amb un críptic autoreconeixement públic de l’homosexualitat del compositor. Però, sobretot, cal que sigui una sòlida soprano lírica de coloratura, perquè cap a la meitat del tema les exigències de la balada, en dos bellíssims moments, són comparables a les de l’ària de la Reina de la Nit.

Bernstein desplega sàviament un meravellós eclecticisme musical que produeix una veritable chef d’oeuvre, una celebració de la intel·ligència i la sensibilitat, amb elements de Mahler i Kurt Weill, de Gilbert i Sullivan i Schönberg, de les tradicions populars del jazz, el tango i el cabaret (de fet, el film de Bob Fosse de 1972 n’és clarament deutor), amb temes com “Oh happy we”, “Paris Waltz”, “Eldorado” o “The Venice gavotte”, a banda dels ja ressenyats, en una producció que podrem escoltar al Liceu en versió concert el dijous, 18 d’octubre, i el dissabte, 20, en ocasió del centenari del naixement de Leonard Bernstein (1818- 1990).

La direcció musical anirà a càrrec de John De Main, i actuaran Kevin Burdette (Pangloss, Martin), Paul Appleby (Candide), Meghan Picerno(Cunegunda), Josep-Ramon Olivé (Maximilian, Capità), Doris Soffel (Vella Dama), Inés Moraleda (Paquette) i Chris Merrit (Governador, Vanderdendur), amb Jordi Boixaderas com a narrador i Conxita García a la direcció del cor. 

Aina Vega i Rofes
Núvol