ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

L'eclèctic Candide fa història al Liceu

9/11/2018 |

 

 

L’opereta Candide commemora el centenari de Leonard Bernstein amb dues representacions semi-escenografiades al Gran Teatre del Liceu.

Leonard Bernstein – Foto de Susesch Bayat

Parlar de Leonard Bernstein i el seu univers musical és parlar d’eclecticisme. En el cas de Candide, l’exemple és clar, i fins i tot el mateix compositor diria “no saberdefinir-la amb exactitud” pel que fa a un encasellament genèric. Òpera, opereta, musical? O potser tot plegat?

La tradició del compositor nord-americà és sobretot de vocació teatral, amb l’ànim de musicar l’escena. I alhora, amb un estil compositiu que beu de segles d’història de la música, com si posar el focus crític en un petit instant dramatúrgic demanés d’una sapiència i domini artesanal fora de sèrie. Una capacitat summament versàtil i inqüestionable en Leonard Bernstein. De la parisenca eclosió de l’opereta a mitjans del s.XIX, i d’una extensa i ràpida propagació d’aquest gènere arreu del panorama europeu; emmirallat amb Londres, EUA també cercava elseu ideal genèric. Caldria cercar-lo, no gens menys, en la pròpia tradició folklòrica, més enllà d’una rèplica externa. Perquè l’opereta no és sinó una crítica de la pròpia realitat nacional a través de quadres satírics. Candide és també hereva d’una llarga tradició autòctona: des de les varietés, al burlesc, i la música afroamericana; fins que la comunió artística a l’Avinguda de Broadway als anys ’20 donà origen a la Musical Comedy, amb George Gerswin al capdavant. Anys més tard, un jove Bernstein amb Herald Copland com a mentor aniria encara més enllà. Treballant paral.lelament amb West Side StoryCandide traslladà la crítica a un viatge internacional en una síntesi espai-temporal.

Ja en l’obra antecessora, Wonderful Town (1953) es va fer notar la dura crítica a la societat nord-americana dels anys ’30. El procés de creació de Candide (paral·lel al de WestSide Story) esdevé partint de la col.laboració amb l’escriptora Lilian Hellmanncoincidint plenament amb Leonard Bernstein amb la lluita pels drets civils. Prenent per mà la moral satírica de Voltaire, el llibret de Hugh Wheeler anà prenent forma, amb lletres addicionals de Stephen SondheimJohn la TouceDorothy Parker i els mateixos Hellmann i Bernstein. L’estrena de Candide el 29 d’octubre de 1956 anà acompanyada de dures crítiques a resultes d’una manca de legitimitat del llibret, i no aconseguí la rebuda esperada. Al pas dels anys i sotmetent-se a diverses revisions: el 1974 es prengué per mà únicament el llibret de Hugh Wheeller com a fidel versió voltairiana, sent retocat fins a la producció del Real Teatre Nacional de Regne Unit el 1999, que acolliria respecte els altres la millor aproximació a la idea de Voltaire i respectant en major mesura la composició de Bernstein.

En el marc del centenari de Bernstein, dijous 18 d’octubre de 2018, el Gran Teatre del Liceu ha vist representada per primera vegada l’opereta còmica de forma íntegra i semi-escenografiada. No obstant, l’estrena absoluta a Barcelona ja s’havia produït l’abril del 1996 al Teatre Romea. El mestre John DeMain, estret col·laborador de Bernstein als anys ‘80, portà la batuta de la producció encapçalada pels protagonistes Meghan Picerno Paul Appleby, encarnant respectivament Cunegonde i Candide. Sota el lema al llarg d’una llarga odissea, “El millor dels móns possibles. Tot fet a fi de bé”, la parella protagonista comparteix escena amb Kevin Burdette (Voltaire / Dr. Pangloss / Martin), Josep-Ramon Olivé (Maximilian / Capità), Doris Soffel (Vella Dama), Inés Moraleda (Paquette) i Chris Merritt (Governador / Vanderdendur / Ragotski), acompanyats en tot moment del Cor i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i de l’actor Jordi Boixaderas com a narrador de la història. Una produccióque trenca la quarta paret en tot moment, amb un format dinàmic i intercomunicatiu que facilitava els canvis d’escena sense resultar inversemblants. En sí, tota l’obra forma part d’una gran sàtira universal que no requereix d’una posada escènica amb grans ostentacions ni decorats superflus. A nivell musical destaca sobretot per la seva orquestració, ja de bon començar, amb el dibuix juganer i brillant de l’obertura de Candide (a dia d’avui, una de les peces de Bernstein més representades individualment). També pel virtuosisme vocal portat al límit en números solistes d’extrema dificultat, com el “Giltter and be gay” de Cunegonde; un dels moments més aplaudits. Pels moments d’introspecció, com el reiterat “It must be so” o el “Candide’s lament, recitatius i àries que requereixend’un protagonista dotat d’una veu serena i alhora versàtil. En una obra amb distintes gammes, on cada veu sembla pensada per a un estil musical diferent, no faltà l’excel·lent aportació còmica dels grans Doris Soffel Chris Merrit en els rols esmentats anteriorment, que ajudaren a no perdre el fil conductor. Un elenc que ha aplegat veus de la nova escena lírica actual amb cantants consagrats.

El llegat de Bernstein ens ha deixat una porta oberta a nous espais, a nous públics que encara al s.XXI tenen cabuda al seu univers, on la fusió estilística segueix sent un reclam per a la música de masses. Una sortida que les avantguardes del s.XX, amb les quals el compositor nord-americà visqué a contracorrent, tancaren massa d’hora a un oient mogut pels referents populars. 

Andreu Martínez Miret
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet