Cerca de notícies

Enquesta

Orient i occident conflueixen al Liceu per Nadal

6/12/2018 |

 

Aquest Nadal viurem el Rossini més hilarant i fresc al Gran Teatre del Liceu amb L’italiana in Algeri en 9 funcions, entre el 13 i el 23 de desembre. Sota la direcció de Riccardo Frizza, la colorista producció de Vittorio Borrelli lluirà amb la Isabella de Varduhi Abrahamyam i el Mustafà de Luca Pisaroni per commemorar el 150 aniversari de la mort del compositor de Pesaro. Podeu sentir els millors fragments musicals en aquest podcast d’Aina Vega.

El 1813, Europa bullia encara amb el conflicte de les Guerres Napoleòniques, que signarien la seva sentència el 1815 amb la derrota francesa a la Batalla de Waterloo i la posterior signatura del Tractat de París. Això significava l’èxit del Congrés de Viena organitzat per Metterninck, que serviria per redibuixar el mapa d’Europa des dels despatxos dels aliats per intentar controlar i eliminar les revolucions liberals amb el restabliment de l’absolutisme. Però a banda de les picabaralles del vell continent, l’enemic comú es trobava a orient, al multiètnic i multiconfessional Imperi Otomà que, des de 1299, havia anat conquerint terreny europeu i ocupava tres continents però no podia anar al ritme de les factories occidentals, que havien aconseguit introduir els seus productes fabricats en massa als territoris otomans, deixant sense vendre la seva pròpia producció artesanal i iniciant el procés que arruïnaria l’economia turca des de 1750 fins a 1850 -i que gairebé destruí per complet les manufactures, sobretot les tèxtils. L’imperi no era capaç de seguir els tempos de creixement econòmic occidental ni d’enfrontar-se amb l’alta inflació europea. Això conferí a l’hipertròfic territori certa fama de retard i ocasions per fer-ne mofa. L’imperi otomà significava l’exotisme, l’alteritat, ideal per a una trama operística. Si, a més, s’hi afegia un altre ingredient que fes ardent la trama, l’èxit era assegurat: dotar de protagonisme una dona forta, intel.ligent i plena d’atractius.

Amb només 21 anys, Rossini va signar el seu primer èxit situant-se com a mestre absolut de l’òpera buffa amb una hilarant, exagerada, comiquíssima i desinhibida farsa en la qual es repeteix la història d’El rapte del Serrall de Mozart, però amb les actuacions canviades: a L’italiana in Algeri és Isabella, protagonista, qui decideix salvar intrèpidament el seu estimat Lindoro, presoner a Algèria. Per tal que un argument així pogués prosperar a la Itàlia del moment, controlada per la censura dels primers anys del segle XIX (encara no tan histèrica com ho serà més tard), el primer requisit era que la noia no anés sola, sinó acompanyada, i perquè no hi hagués equívocs, havia de ser d’un vell babau. D’aquesta manera sorgí la primera òpera buffa de Rossini, que s’estrenà el 22 de maig de 1813 al Teatre de San Benedetto de Venècia i arribaria a Barcelona el 1815 al Teatre de la Santa Creu. El llibret era d’Angelo Anelli, ja utilitzat anteriorment per Luigi Mosca (1808); aquest fet era habitual a l’època, com succeeix en moltes òperes -sense anar més lluny, Verdi agafaria els textos de Shakespeare després que Rossini musiqués l’Otello del geni anglès.

L’italiana in Algeri és una òpera amb grans àries difícils i belles i meravellosos concertants plens d’efectisme, com l’onomatopeic del primer acte, precioses melodies treballades de forma exquisida, amb un tractament de la trama fruit d’una intuïció teatral superlativa. Com deia el seu antic mestre Stanislao Mattei, en aquesta òpera, Rossini va “buidar el sac” de la inventiva.

Hereva de la tracició buffa napolitana, l’òpera còmica italiana va conèixer un moment culminant amb Giovanni Paisiello (1740-1816) i Domenico Cimarrosa (1749-1801). Amb un addicional i profund coneixement de la Primera Escola de Viena, especialment de Haydn i Mozart, Rossini crea una varietat de timbres, matisos i ritmes que juguen un paper important en el desenvolupament de la intriga. A aquesta “òpera turca”, que Stendhal anomenà “la perfecció del gènere buffo”, és de gran modernitat, ja que desapareix el vell sistema de parelles amoroses i hi ha una clara jerarquització dels cantants, amb el tenor i la mezzosoprano com a protagonistes, juntament amb el baix buffo, una seconda donna, completats pel terzo buffo i una terza donna, cantants que han de ser molt hàbils i volubles.

L’orquestra, per la seva banda, crea expectativa, provoca rialles, complementa les paraules que transmeten els enamorats, o porta a l’extrem les situacions més absurdes. Llargs passatges amb variacions en la seva dinàmica, que desenvolupen una tensió embolcalladora, capaç de transportar l’acció fins als seus propis límits. Així es crea el típic ingredient rossinià: el crescendo.

L’italiana in Algeri narra la història d’Isabella, una bella italiana que s’embarca rumb a Argèlia a la recerca del seu estimat Lindoro, desaparegut fa anys i que ha estat venut com a esclau a la cort del bei d’Alger. Isabella naufraga a les mateixes costes i és duta al bei Mustafà, juntament amb Taddeo, un ridícul pretendent seu que es fa passar pel seu oncle. Mustafà s’enamora de la italiana i vol deixar la seva esposa Elvira. En trobar Lindoro, a qui Mustafà vol casar amb Elvira, Isabella ordeix un pla per fugir tots plegats d’Alger i reconciliar la parella reial.

En l’òpera hi ha una categoria de dones fortes, astutes que, sense gaires contemplacions capaces de manipular i governar homes que es creuen poderosos pel simple fet de ser mascles, i aquestes solen ser les protagonistes de les òperes còmiques. La Serpetta, de La serva padrona, de Pergolesi, en va ser una de les primeres, però també es poden anomenar la Susanna (Le nozze di Figaro), la Rosina (Il barbiere di Siviglia), Alice Ford i les seves comares (Falstaff), Donna Fiorilla (Il turco in Italia), entre d’altres. Però la reina d’aquesta gran llista de dones amb empenta és Isabella.

L’obertura és coneguda pel seu distintiu inici de pizzicatti tranquils i lents, que porta a un sorprenent esclat de so de tota l’orquestra. Aquesta “sorpresa” reflecteix, com dèiem, l’admiració de Rossini per Joseph Haydn, que, a la seva Simfonia en Sol Major, “Sorpresa”. És una melodia molt atractiva que va creant expectativa i combina passatges on tota l’orquestra està implicada i d’altres més cambrístics, però sempre a un ritme trepidant que arriba a una gran conclusió.

El bei Mustafà d’Argèlia s’ha cansat de la seva esposa, Elvira, que només sap lamentar-se; Haly, cap dels pirates, li assegura que està a punt de ser repudiada i Zulma, la seva criada, intenta consolar-la. El bei no pot més quan Elvira tracta de defensar la seva causa, l’antipàtic personatge assegura que té el timpà foradat d’escoltar-la. Així, l’òpera s’inicia ja amb un concertante divertidíssim, que recull aquesta situació a un ritme esfereïdor. Tots es retiren excepte Haly i Mustafà, que ordena al cap dels pirates que li porti una italiana, ja que ha sentit dir que són dones excepcionals. Llavors Mustafà fa cridar el seu esclau Lindoro, que està dolgut per l’absència d’Isabella, que entona un cantabile “È star lontano da quella/ È il più crudel tormento/Che provar possa un cor’ (“Languir per una bella”, amb solo de trompa). Mustafà li ofereix una dona bonica que li farà les delícies: Elvira. Lindoro, que té la xicota a Itàlia, no vol casar-se amb ella, però Mustafà insisteix i li ofereix tornar amb Elvira, de manera que el jove acaba acceptant en un duo virtuós.

A la costa ha naufragat un buc amb Isabella, valerosa dama enamorada de Lindoro que ha decidit rescatar-lo amb les seves armes: suggestió, bellesa i astúcia: “So domar gli uomini/Come si fa (…)/Tutti la chiedono/Tutti la bramano/Da vaga femina/Felicità”). Per no anar sola, va acompanyada de Taddeo, enamorat d’ella però que Isabella toreja amb gràcia. Quan són capturats, per evitar ser separats, decideixen fingir que són neboda i oncle.

Arriben els presoners a la cort del bei, que passa per ser un gran mascle, però en veure Isabella perd totalment els papers. Ella fa una gran demostració de coloratura quan es diu a si mateixa que la victòria serà seva, mentre Mustafà queda sorprès per la seva bellesa, i despleguen un duo. En aquest moment entren a acomiadar-se Elvira, encara ploriquejant, Lindoro i Zulma. En trobar-se, ambdós enamorats queden estupefactes i tota la cort se sorprèn. Isabella, tramant una ràpida decisió, obliga el bei a quedar-se amb la seva esposa (“Col discacciar la moglie/Da me sperate amore?/Questi costumi barbari/Io vi faró canviar./Resti convoi la sposa”) i pren per al seu personal servei l’esclau italià. La sorpresa els deixa a tots atordits, com si tinguessin un soroll infernal al cap (“din, din”, “tac, tac”, “cra, cra”). Aquest septet d’onomatopeies és un final hilarant i perfecte per a una opera buffa, amb un concertante de gran varietat tímbrica i de textures en què Rossini desplega una gran inventiva.

A l’acte segon, després d’una bella cavatina de Lindoro on aquest expressa l’amor i els dons d’Isabella, Mustafà vol una entrevista a soles amb la italiana, i per complaure-la nombra Kaimakan el seu “oncle” Taddeo, el qual du un uniforme mort de por.

Isabella organitza una reunió amb Mustafà, però fa que hi assisteixi Lindoro. Una bonica introducció orquestral condueix a una cavatina on la noia declara voler estar atractiva pel seu estimat. La línia melòdica és estilitzada i plena de matisos. En l’encontre, Taddeo hi és present i el bei acorda amb ell que quan estornudi ha de marxar. Aquesta situació còmica, a quatre veus. Isabella, a sobre, fa entrar Elvira, fet que fa enfadar Mustafà, que canta una melodia molt articulada i la noia s’adona que ha d’anar amb més compte. Cal remarcar la intervenció de Haly per l’herència mozartiana palesa en l’orquestra i la melodia, simple, elegant, simètrica i lluminosa.

Decideixen llavors celebrar una festa en honor a Mustafà, i nomenar-lo membre de l’ordre dels Pappataci. El pla és reunir tots els italians i fugir en un vaixell ja proveït. Taddeo i Lindoro anuncien a Mustafà el seu nomenament en un graciós i rítmic trio “Pappataci” (“Menja i calla”) i Isabella desencadena un dels números més patriòtics de la història de la música, per reunir tots els italians.

Taddeo ensenya a Mustafà com s’ha de comportar a la taula: menjar, callar i no ficar-se en res. Mustafà obeeix i els cristians aprofiten per pujar al vaixell. Elvira, Zulma i Haly intenten advertir Mustafà de la fuga dels cristians, però Mustafà assumeix el seu paper i es limita a menjar i callar. Quan finalment s’adona de l’engany es resigna a tornar amb la seva Elvira, que, almenys, no és tan enganyosa i astuta com les famoses italianes. En el grandiós finale, tots exclamen que la bella italiana que ha vingut a Algèria ha ensenyat a tots els amants gelosos i arrogants que una dona, si vol, pot amb tots.

L’italiana torna al Gran Teatre del Liceu després de 36 anys d’absència. La posada en escena de Vittorio Borrelli és vistosa i colorista, fins i tot exagerada, com ha de ser amb una comèdia que ens ha d’animar el Nadal. En realitat, l’escenografia de Claudia Boasso retrata molt bé la imaginació desbordant de Rossini i un llibret amb una trama trepidant. Ho dirigirà Riccardo Frizza, mestre dotat de gran sapiència en el gènere que sap dirigir l’atenció als aspectes importants, sense deixar de ser minuciós. L’emoció regna la sala quan ell dirigeix, i l’orquestra es torna brillant a cada compàs. El més gran expert en el repertori italià dels nostres temps i, en especial, de la trilogia buffa de Rossini –La Cenerentola, Il barbiere di Siviglia i L’italiana in Algeri-, estableix un diàleg fructífer entre els solistes, el cor i l’orquestra, i potencia les grans línies de cant.

Aquesta vegada, el Gran Teatre del Liceu presenta un cast encapçalat per la mezzosoprano Varduhi Abrahamyam com a Isabella. Una cantant que sedueix amb la seva veu càlida, ampla i generosa i unes dots interpretatives brillants, que irradia fascinació a l’escenari amb la seva deliciosa línia melòdica, plena d’elegància, i una tècnica excel.lent que, a més, és dotada de la sensualitat que requereix el personatge. L’altra part protagonista se l’endú el Mustafà del baríton Luca Pisaroni, un cantant de gran solidesa, de veu multicolor i plena de subtileses, que profereix les paraules d’una manera especialment sensual. Tenint com a referents a Boris Christoff i Nicolai Ghiaurov, és un cantant amb gran potència i capacitats sorprenents que ens fa gaudir amb un bonic i italianitzat legato gràcies a una veu rica que s’identifica molt amb el rol, que requereix coloratura i sentit del ritme. Isabella i Mustafà ho seran també Maite Beaumont i Simón Orfila, respectivament.

Per la seva banda, els tenors Maxim Mironov i Edgardo Rocha seran Lindoro, la soprano catalana Sara Blanch, de timbre vellutat i gran projecció i agilitat en els aguts serà Elvira, que ha de cantar notes agudíssimes, la consistent mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis serà Zulma, mentre que Haly serà encarnat pel baríton Toni Marsol, a qui se li ha encarregat un paper buffo. Finalment, els també barítons Giorgio Caoduro i Manel Esteve seran Taddeo. Tots seran a l’escenari del Gran Teatre del Liceu entre el 13 i el 23 de desembre de 2018.

Aina Vega i Rofes
Núvol