ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Música de vertigen de la mà de l'OCM

10/12/2018 |

 

 

El 16 de desembre, Aribau Multicines celebrarà el 60è aniversari de Vertigo, el clàssic d’Alfred Hictchcock, amb la projecció del film i la interpretació en directe de la banda sonora de Bernard Herrmann, a càrrec de la prestigiosa Orquestra Simfònica Camera Musicae, dirigida per Anthony Gabriele, un especialista en música de cinema. La sublim, romàntica i misteriosa música de la pel·lícula està considerada com una de les millors composicions musicals per al cinema i es podrà escoltar i gaudir en directe, amb tot el seu esplendor simfònic.

James Stewart a Vertigo

James Stewart a Vertigo

Tot i el seu nom de ressons centreeuropeus, el compositor Bernard Herrmann va néixer a Nova York el 1911. El seu pare, un jueu novaiorquès d’arrels russes, el va introduir a l’activitat musical des de ben jove, quan el duia a l’òpera i l’animà a estudiar violí i a cursar estudis de música a la Universitat de Nova York. A partir de 1934 ingressà a la CBS i va treballar en programes radiofònics que li van donar una gran notorietat com a divulgador de la música culta i de les darreres tendències musicals. Amb el temps bastiria un repertori musical complet, especialmente a Hollywood, que abastaria des de una orquestra exclussivament de cordes, com a Psicosi, fins a la composició d’una òpera per a Citizen Kane o almenys de l’ària d’una fictícia Salambó, interpretada per una mediocre i deprimida Susan Alexander (Dorothy Comingore) i que ha passat a formar part del gran repertori, per la bellesa del fragment, l’alta exigència de la seva línia vocal i la força de l’orquestració.

La iniciació de Herrmann al món del cinema arribaria de la mà d’Orson Welles, amb qui havia col·laborat com a director musical de la mítica emissió de The War of the Worlds de H.G. Wells, que va provocar l’alarma social i el caos la nit el 30 d’octubre de 1938. El 1940 estrenaria la seva primera partitura cinematogràfica amb Citizen Kane, que durant dècades va ser considerada la millor pel·lícula de la història el cinema. Si tenim en compte que actualment aquesta consideració és per a Vertigo de Hitchcock, la conseqüència lógica –i probablement espúria- podria ser que Herrmann és el millor compositor de bandes sonores de la història.

La col·laboració entre Herrmann i Hitchcok es va iniciar el 1955, amb L’home equivocat (The Wrong man), un film mancat de la tensió que habitualment és marca de la casa, protagonitzat per Henry Fonda i que arrenca amb la força de la  sòlida partitura musical. Durant els cinc anys següents el compositor treballaria en exclusiva per al director anglès i després d’una altra pel·lícula poc reïxida com The Trouble with Harry (1956) arribaria Vertigo (1958), l’obra mestra basada en un text de Boileau i Narcejac on el músic s’expressaria en clau d’un romanticisme musical amarat de Wagner, amb collita pròpia com l’ostinato que travessa i tensiona el film. Després vindria Intriga internacional(North by northwest, 1959) amb unes notes melòdiques que segueixen el joc capriciós de la càmera i Psicosi (Psicho, 1960), una altra obra mestra, tant a nivell visual com sonor, amb una orquestra de corda que produeix una música tensa, freda i salvatge, amb evocacions de la bogeria de Norman Bates (Anthony Perkins) i amb alguns tocs de tendresa. La seqüència de la dutxa, amb l’assassinat de Marion (Janet Leigh), probablement la més famosa de la història del cinema, aconsegueix en un minut d’una intensitat insuportable la plasmació musical del pànic de la víctima amb el món sonor tancat i limitat a les textures de les cordes.

Després hi hauria l’estranya banda sonora d’Els ocells (The Birds, 1963), amb una música que mostra l’enervant so de les ales dels ocells, els piulets, els gralls i els sinistres aldarulls de les aus, en una ambiciosa ampliació dels sons orquestrals cap a límits extramusicals. El darrer treball de Herrmann per a Hitchcock va ser a Marnie (1965), amb una línia melòdica que arrenca entre wagneriana i expressionista i es transforma en un romanticisme patològic, en una al.lusió als problemes de cleptomania de la protagonista (Tippi Hedren).

Un seguit de malentesos entre el músic, el director i els executius de la indústria van acabar amb una  fèrtil col·laboració de nou anys. Els estudis Universal van objectar que el compositor havia passat de moda, quan encara havia de treballar amb els directors més trencadors, com el deixeble més brillant de Hitchcock, François Truffaut (La marieé etait en noir, 1968) o un jove Martin Scorsese (Taxi Driver, 1976), per a qui compondria, dirigiria i gravaria la que havia de ser la seva darrera banda sonora, amb el protagonisme d’un saxo tenor que il·lustra el vagareig nihilista d’un veterà de guerra pels carrers de Nova York, amb les seves obsessions i la seva solitud, amb “esa música que parece subir de la alcantarillas, surgir entre los callejones sin salida, emerger de los edificios ominosos (…) que no viene de ninguna parte, viene de todas partes, es la música ubicua, la música total, la música del cine –en que las imágenes son otra forma de música pero donde la música es la forma final de las imágenes”, escriuria  el 1997 Cabrera Infante, en la seva declaració d’amor incondicional al cinema que és Cine o sardina.

Kim Novak a Vertigo

Kim Novak a Vertigo

Poques hores després de gravar la música de Taxi Driver, la nit del 24 de desembre de 1975 moria el compositor en un hotel de Los Angeles. Encara l’agost de 1976 s’estrenaria un film de Brian de Palma amb la banda sonora que havia escrit Herrmann, Obsession, una història de ressons necrofílics inspirada manifestament en Vertigo. Més enllà del seu enorme talent creador, va ser un artista amb el talent afegit de sobreviure a la seva pròpia època i als canvis d’estil més diversos.

Però tornem a Vertigo. En un breu i penetrant assaig de 1982, Lo bello y lo siniestro, Eugenio Trías aplica aquestes categories estètiques a l’estudi del film i qualifica així, de bella i alhora sinistra, la banda musical de Herrmann. Perquè, amb el seu desplegament d’una  diversitat de temes, com “vertigen”, “resurrecció”, “persecució”, “Madeleine”, “evocació i nostàlgia de Madeleine”, “cementiri”, “vell monestir” o “habanera”, aquests motius s’entrellacen amb temes cromàtics, amb el joc estructural dels colors verd i roig i la resta de colors, amb els temes iconològics com el ram de flors de Carlota, el collar, el barret i el bastó de James Stewart (Scottie), la torre del monestir o l’escala de caragol replicada en els pentinats de Carlota i de Madeleine. És un fascinant joc d’associacions i dissociacions, d’evocacions i connexions, que fa que  “en cada uno de estos registros puede efectuarse un inventario temático y pueden ejemplificarse frases, asociaciones, evocaciones, enlaces significativos”, de manera que “lo interesante es que la película sintetiza todos estos registros en una unidad orgánica que hace de ella una auténtica “obra de arte total”.

L’al·lusió al concepte wagnerià de Gesamtkuntswerk era inevitable. Vertigo és una manifesta demostració que el cinema aspira a assumir el repte de reencarnar l’obra d’art total que pot ser l’òpera, que són el Tristany i Isolda o el Parsifal. I precisament aquestes dos monuments wagnerians es mouen fantasmagòricament –com Carlota, com Madeleine- en els contorns de la música de Herrmann, entre el ser i el no ser, des de la primera seqüència del film, un minut i mig etern, un prodigi d’art, de narrativitat, d’intel·ligència. Després d’uns títols de crèdit memorables de Saul Bass, amb el seu disseny hipnòtic d’espirals que giren en l’espai, que emergeixen des de l’iris de l’ull de Kim Novak i anuncien la sensació de vertigen de James Stewart, la música també avança en espiral fins un canvi dramàtic que arrenca amb un poderós acord, un tutti orquestral que sona com el vol d’un immens eixam d’abelles en la foscor, mentre apareix la imatge d’una barra metàl·lica amb dues mans que s’hi agafen. Immediatament, un rostre i un cos que emergeixen escala amunt  enmig de la nit. El fugitiu travessa el nostre camp de visió i apareixen un policia uniformat i el detectiu Scottie que el persegueixen pels terrats i les teulades. La música s’ha accelerat mentre sona un tret i després un altre. Al fons, la badia de San Francisco i les llums dels anuncis i els neons. El lladre salta del terrat a una teulada de pendent molt pronunciada. El segueix el policia, però Scottie no podrà. Ha saltat i ha quedat suspès de la canal, que comença a doblegar-se pel seu pes. La música esclata en una tensió d’aguts estridents. L’abisme sota els peus de James Stewart i el policia que li crida “Give me your hand”, però el pànic l’ha paralitzat i el policía ha d’allargar més la mà, tant, que perd l’equilibri i es precipita al buit, fins al carrer. Els aguts es desplomen cap als greus, per la força de la gravetat, per la gravetat de la caiguda fatal, definitiva. El vertigen marcarà tota la història.

Després del laconisme inicial arriben els diàlegs i les divagacions, per tornar un altre cop als personatges silents, a mitja hora de figures sense paraules, amb el viatge sonàmbul de Kim Novak per San Francisco, amb imatges bellíssimes envoltades d’una llum boirosa, amb Scottie al volant, amb Madeleine que compra flors, que camina per una capella i un cementiri, que mira el retrat de Carlota Valdés i amb  Scottie un altre cop al cotxe: cinema mut amb només la meravellosa partitura de Herrmann com a recurs narratiu. És el cinema en estat pur: imatges i sons autosuficients, que s’expliquen sense la necessitat del discurs. El depurat treball artístic del compositor va propiciar que Hitchcock es permetés aquesta llarga llicència poética, aquest retornar a l’essència de les primeres pel·lícules, sense mots, en el silenci de les persones que només es trenca després d’un moment màgic, amb l’erotisme refinat de l’esquena nua de Kim Novak al llit d’Scottie. Tot es resoldrà en un final tràgic, quan ja s’ha produït la transfiguració de la vulgaritat de Judy en la presència aristocràtica de Madeleine, que  podrà tornar d’entre els morts a l’habitació de l’hotel Empire, però només per retornar-hi definitivament més tard, des del campanar de la missió de Sant Joan Baptista.

Alfred Hitchcock i Bernard Hermann

Alfred Hitchcock i Bernard Hermann

La sublim, romàntica i misteriosa partitura de Vertigo és el punt culminant del viatge musical que Herrmann fa entre la dècada dels 30 i la dels 70, amb la seva renovació harmònica i rítmica, amb les seves figures breus, repetides obsessivament per crear atmosferes oníriques, per abordar regions inconscients i convocar atmosferes i temors. La música interpreta el seu propi paper i, si de vegades es fa càrrec de l’acció, sempre és un recurs imprescindible per desplegar la revisió dels mites que proposa Hitchcock, que és la raó última per explicar la mirada fascinada de tres o quatre generacions d’espectadors: perquè, de manera conscient o inconscient, experimenten la presència d’Eros i Thanatos, de Tristany i Isolda, d’Orfeu i Eurídice, de Pigmalió i Galatea.

Com diu Àlex Ross, l’autor de The rest is noise, Herrmann no va inventar la tonalitat fora de centre i sovint utilitza recursos aliens, com el liebestod del Tristany -quan Scottie declara el seu amor a Madeleine- o com les al·lusions a Cèsar Frank, Rimsky-Korsakov o Debussy, però la seva màgia fa que la pel·lícula de Hitchcock no pugui sobreviure al marge de la música de Herrmann i en canvi la partitura hagi trobat vida pròpia fora de la pel·lícula i es pugui escoltar com una successió de moments amb una  coherencia narrativa, perquè com diu Ross, “Vertigo és una simfonia per a cinema i orquestra”, amb una música que “indueix literalment al vertigen (…) una partitura que no és una il·lustració de la pel·lícula, sino una metáfora”.

La solidesa de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, amb la seixantena de músics que la formen, promet una interpretació brillant que ratificarà la gran rebuda que ha tingut per part del públic des del 2006, l’any de la seva fundació, per la seva ingent tasca divulgativa del gran repertori simfònic entre sectors molt diversos, especialment entre  el públic melòman i el jove de l’Estat espanyol, Alemanya, Suïssa i Txèquia. Quant al director, Anthony Gabriele, té una sòlida reputació internacional pel seu coneixement del repertori clàssic, especialment de l’operístic, que inclou La traviata, Don Giovanni, Madama Butrefly, Il barbiere di Siviglia, La bohème, La flauta màgica o La Cenerentola, entre d’altres. Com a director musical, ha dirigit South Pacífic, Blood Brothers, El Fantasma de l’Òpera de Ken Hill, Chess, CATS, Grease, Bye Bye Birdie, The Wizard of Oz o The Lion King al West End de Londres, Sydney, Melbourne i Shanghai. L’OCM oferirà Vertigo a Barcelona el dia 16 de desembre a l’Aribau Multicines en dues sessions, a les 17:30 i a les 21:30.

Xavier Vega i Castellví
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet