Robert Brufau (Mollerussa, 1980) comença l’any com a nou director de L’Auditori, on ha treballat durant una dècada. Format musicalment i com a gestor, assumeix el càrrec amb coneixement de les fortaleses i febleses del gran equipament musical públic del país.

Per què va presentar-se al concurs per dirigir L’Auditori?

Perquè pensava que era una evolució natural. Vaig entrar a L’Auditori fa deu anys, quan vaig acabar el postgrau de gestió. Vaig fer producció durant cinc anys i després vaig començar a programar, primer com a cap i després com a director durant uns cinc anys en què he pogut construir un projecte. I ara l’oportunitat era agafar tot L’Auditori. La meva voluntat és convertir-lo en un sol altaveu que defensi la tradició en un context de modernitat musical i que posi en el centre la nova creació. El primer pas per fer-ho és unificar el discurs artístic. Per tant, la clau de l’èxit és integrar-hi l’orquestra, el vaixell insígnia d’aquesta casa.

¿Un dels reptes és que l’OBC no sigui un obstacle sinó un motor d’aquest discurs unificat?

L’orquestra és una oportunitat i un repte, i hem d’intentar arribar a un públic més jove també a través del simfonisme. Ho fem a través d’altres vies de programació de L’Auditori, però no a través de l’orquestra. La mitjana d’edat de l’abonat de l’orquestra ha pujat set anys en les últimes tres temporades. Això són dades, com que en els concerts d’abonament tenim un 70% d’ocupació. Què podem fer amb aquest 30% que queda? ¿És millor una butaca buida o un jove escoltant música simfònica? Hem de ser imaginatius i també repensar les estructures tradicionals de programació.

Quins són els actius principals de L’Auditori?

Es deia que havia de ser una mena de Cité de la Musique a Barcelona, la casa de totes les músiques, i és ara quan hem esdevingut prescriptors de la cambra, de l’antiga i de la contemporània. Hem generat lesJazz Sessions i el Sit Back de pop-rock. Dinamitzem l’escena local amb el Festival Emergents i tenim una programació d’escenes que tothom diu que és una perla de la ciutat. Hem excel·lit en molts terrenys, com el projecte educatiu. I ara hem d’esdevenir una aturada obligada dels grans artistes internacionals, formar part de les seves agendes.

I quines són les mancances?

Una té a veure amb el context d’on som i l’altra amb com ens expliquem. Cal un viratge de la comunicació tradicional a la digital. Ho estem iniciant i ja hem fet moltes experiències. Però hi ha un terreny on sí que hem de posar la primera pedra: la generació d’un departament de contingut audiovisual. Tenim dos dels elements principals de qualsevol enregistrament, l’espai i l’artista, que són els més costosos, i no n’estem traient tot el profit possible. Hem de generar un segell propi de distribució digital que ens permeti donar aquesta visió polièdrica de L’Auditori. L’altre tema és més de ciutat. Tinc dubtes que formem part de l’imaginari col·lectiu de la ciutat. En canvi, a nivell internacional no tinc cap dubte que entre els grans auditoris europeus hi ha un respecte cap a L’Auditori brutal i una admiració en molts aspectes. El repte és formar part de l’imaginari col·lectiu de la ciutat. Per a això cal el suport institucional, i necessitem que tots creguem que un equipament que crida mig milió de persones l’any i que val 21 milions d’euros d’inversió pública ha d’estar en boca de tothom. Tenim la sort que estem en el segon hub de la ciutat, en aquesta plaça que ens estan fent a mida i on som tres grans equipaments culturals com el TNC, el Museu del Disseny i L’Auditori, i potser seria interessant fer una taula de treball conjunta per pensar què podem fer en aquest espai per humanitzar-lo i fer-lo més atractiu.

Com s’integren els promotors externs en el discurs de L’Auditori?

L’any 2018 hi hagut 24 produccions externes de més de 550. Només 24. Aquesta casa no té cabuda per a molts invents perquè té dos instruments simfònics en residència. De lloguers només genera 600.000 euros, dels 21 milions del pressupost total, però no perquè una empresa no vulgui llogar la sala 1, sinó perquè no hi ha dies per llogar-la perquè sempre hi ha activitat. Que sigui bàsicament la programació pròpia la que fa que mig milió de persones passin per L’Auditori és una notícia brutal. També crec que mai abans L’Auditori havia interlocutat amb tants agents diferents. Ens relacionem estratègicament amb els agents del pop-rock de la ciutat. Tenim una relació privilegiada amb els principals agents clàssics, com Ibercamera. Estem dinamitzant com mai l’escena contemporània de la ciutat.

Kazushi Ono té dos anys més al capdavant de l’OBC. I després?