Cerca de notícies

Enquesta

La Novena de Beethoven

13/3/2019 |

 

Beethoven a l’Europa del passat, del present i del futur -agrego- al meu entendre, incert, si no s’imposa la reflexió i la raó. Tal sembla ser la formulació d’aquesta proposta a través de la seva Novena Simfonia, una obra que sens dubte ha marcat no només la història de l’art occidental, sinó que en cada moment convida a pensar sobre els seus significats, ja que molt directament es vincula a les crisis i a una mirada al futur de la humanitat ja des de la seva concepció. L’Orquestra Simfònica de Barcelona, l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau la interpretaran els propers 15, 16 i 17 de març a l’Auditori sota la direcció de Kazushi Ono.

Tractar el tema en termes descriptius, o quasi analítics, seria tornar a llocs comuns i a revisitar referències molt a la mà de tots nosaltres, com la capacitat de Beethoven de fer avançar l’organisme orquestral, la introducció –com d’alguna manera s’havia fet en temps del Barroc- del vocal de forma rellevant en una forma tradicionalment instrumental, o la dimensió amb què es tracten alguns instruments des que la simfonia va regnar en el Classicisme de Haydn i de Mozart, o la personalitat i potència dels seus temes.

Beethoven eixampla la base operativa de l’orquestra, com havia fet amb el piano, dialogant amb els constructors que avançaven la tècnica del forte-piano al pianoforte actual. Símbols tots, primer, d’una burgesia del segle XVIII incipient que començava a dir la seva paraula davant el poder d’aristocràcia i Església; i representant, a més, del desvetllament de la indústria en ésser un dels primers instruments que es fabriquen en sèrie. I pel que fa a l’orquestra, un organisme que, si bé en el Classicisme era signe d’ordre i organització –Mannheim, per exemple-, a partir de les transgressions del Romanticisme que representa ja Beethoven, comença a ser part de les referències de la burgesia. No oblidem que la Novena Simfonia va ser un encàrrec, i no dels que feien els nobles, sinó de la Philharmonic Society de Londres, una ciutat que va obrir el mercat de la música al món molt concretament des de Haydn, encara que també abans.

Però la seva significació social va continuar in crescendo fins arribar a aquella recordada sessió dirigida per Fürtwangler en ple III Reich, en què indústria i orquestra es fusionaven pel que fa a significat simbòlic. O poc abans, quan Pau Casals intentava començar l’assaig general de la Novena que havia d’inaugurar les Olimpíades Populars de Barcelona, clarament crítiques amb les de Hitler, i va ser informat per un agitat emissari que havia tingut lloc l’alçament de Franco i havien de desallotjar la sala, al començament de la Guerra Civil.

No casualment la Unió Europea va triar l’”Oda a l’Alegria” com el seu himne, una paraula de llibertat davant tants atemptats recents, una cosa que sens dubte va patir el mateix Beethoven, quan va constatar que la seva idea de “llibertat” no coincidia amb l’actitud imperial de Napoleó, mentre componia amb el so dels bombardejos; i quan la sordesa el va recloure al seu interior, va incrementar aquella lluita expressionista davant l’opressió. D’allà la seva semblança amb Goya, no en el literal, sinó fonamentalment en la mirada crítica, la veu d’alerta que sorgeix de les entranyes de l’artístic per alertar l’home de l’opressió. Des d’aquell abisme en què no se sentien sinó les músiques interiors, o els crits en la foscor de la pintura de Goya, serà significativa la llum que s’exposa en Fidelio, la petita besllum que la llibertat és possible per a la societat. 

Jorge de Persia
Núvol