ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

L'OSV i la seva Bohème al Palau

5/5/2019 |

 

Enmig de les representacions de La bohème amb els Amics de l’Òpera de Sabadell arreu de Catalunya (l’equip viatja per Sabadell, Manresa, Sant Cugat, Granollers, Reus, Viladecans i Girona), l’Orquestra Simfònica del Vallès fa, el dia 18 de maig, parada al Palau de la Música Catalana per presentar-nos l’òpera de Puccini en versió concert, amb Maite Alberola com a Mimì i Enrique Ferrer com a Rodolfo, sota la direcció de Daniel Gil de Tejada.

El 1898, arribava al Liceu la “Comèdia lírica” en quatre actes de Giacomo Puccini, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica. La bohème havia begut del doll de Wagner, però també de Verdi. Així, Puccini adopta del geni de Bayreuth el Leitmotiv, que es desplega amb total efectivitat com a mètode al final del quart acte, un mosaic de records que consta pràcticament de reminiscències musicals ja anotades al llarg de l’òpera; i del Verdi tardà, aprèn els comentaris orquestrals aforístics i una manipulació de la melodia cantada que s’ajustava a la funció escènica de la paraula i de la situació. La música de La bohème s’inscriu al verisme, però també és una òpera romàntica, pel sentimentalisme de les relacions amoroses –això la diferencia clarament de Wagner, en què hi ha sentiments entre els personatges però no sentimentalisme-, l’erotisme de Musetta, la nostàlgia de la Mimì moribunda, que ens aboca al melodrama de l’amor entre ella i Rodolfo. Al mateix temps, és l’òpera més impressionista del compositor, pels colors i els matisos orquestrals, i l’atmosfera poc definida, que es va desgranant amb suavitat per la partitura, així com una línia melòdica que és gairebé com un cant parlat. De fet, Puccini era un músic atent a les innovacions del seu temps, i no va ser indiferent a Debussy, Richard Strauss o, més endavant, Schönberg.

Malgrat que el llibret indica que l’obra se situa vers 1830, aquesta és una xifra darrere la qual s’amaga el sentiment vital d’aquest italià del nord que, en aquesta obra, ret homenatge a la seva vida d’estudiant bohemi a Milà. L’ambient parisenc que descriu Puccini només es pot entendre a partir de dos fenòmens claus del segle XIX: la Revolució de 1848 i l’expansió de la Revolució Industrial. Despés del fracàs polític del 48, al qual hi reacciona un Wagner que troba recer en l’esteticisme de Schopenhauer, i un Courbet que comença a pintar la vida tal i com és, introduint “la gent” als seus quadres (pensem en L’enterrament d’Ornans, 1849), el desencís que assola Europa abocarà la classe proletària a la taverna o a les noves formes del socialisme radical, el marxisme i l’anarquisme, mentre que els esperits selectes vagaregen per l’idealisme. L’evolució del realisme –o el naturalisme- de Courbet serà l’impressionisme. En efecte, la societat que pinten els hereus impressionistes de Courbet és la de la misèria, la prostitució, l’alcoholisme i la malaltia, allò de què parla el naturalisme de Zola, un ferm defensor del corrent pictòric. Però Puccini tamisa aquesta realitat i retrata només la misèria, la gana i el fred de la mansarda dels protagonistes i la malaltia –la tisi de Mimì-, d’una banda, però també presenta un mosaic colorista tant de gent humil com de burgesos al Segon Quadre; és l’aparició de la massa, un fenomen social de la segona meitat del segle XIX, que l’intel·lectual percep amb un sentiment ambivalent d’atracció i repulsió, precisament, perquè aquesta es convertirà en el seu públic.

El naturalisme en pintura i literatura i el verisme en òpera són el correlat artístic del positivisme d’August Comte. El seu Curs de filosofia positiva, publicat el 1842, és la filosofia de la Revolució Industrial, de la fascinació pel triomf de la tècnica, pel ferrocarril, pel vaixell de vapor i pel telègraf, que han estat capaços de canviar el món. El positivisme és la prova fefaent que l’únic discurs possible és la ciència i, per tant, Comte carrega contra la religió i la metafísica, que considera un conjunt de ximpleries i supersticions. Afirma que la història de la humanitat ha passat per tres estadis, el religiós o teològic, on tot gira al voltant dels déus i dels miracles, l’estadi metafísic, on les creences religioses són desplaçades per les abstraccions filosòfiques, i, finalment, l’estadi positiu o científic, que ell inaugura i defensa que només són vàlides les proposicions de la ciència perquè es poden demostrar a priori o comprovar empíricament.

Si, amb les seves posades en escena sempre realistes, La bohème és l’òpera del verisme, el naturalisme i el positivisme, paradoxalment també ho és de l’idealisme romàntic. Perquè, d’una banda, ens trobem amb una Mimì tísica -la malaltia de l’època- que és brodadora i no pot defugir el seu destí doblement proletari: és una treballadora fins a l’extenuació, que està al servei de l’elegància de les grans senyores. També hi ha una Musetta que encarna el llibertinatge propi de les nits parisenques, a més dels taverners alcohòlics del segon i tercer quadre, o les dificultats per pagar el lloguer de la mansarda, el fred i la misèria. Però, per altra banda, on queden els artistes, Rodolfo, el poeta, Marcello, el pintor, Colline, el filòsof, i Schaunard, el músic?

El 1891, Rusiñol pinta El bohemi. Erik Satie, al seu estudi, una obra que retrata el compositor arraulit al costat del foc de l’estança on composa, una imatge que podríem trobar a La Bohème de Puccini. La solitud de l’artista ens pot commoure però, al capdavall, és la solitud del creador, que en aquells anys ja ha assolit la categoria d’heroica. En efecte, el 1841, Thomas Carlyle publicava Els herois, una visió aristocratitzant de la història, segons la qual les societats progressen gràcies a l’aparició de grans individualitats, els herois, que marquen l’esdevenidor de la política, de la religió o de l’art. Els artistes que retrata Puccini haurien d’acompanyar Dant i Shakespeare en la categoria d’”herois com a poetes”. Unes individualitats que s’han de situar en un lloc concret: la ciutat. Perquè la fundació de la Modernitat se situa a la gran orb del segle XIX, amb les masses proletàries, amb les prostitutes i els burgesos, amb els carruatges i les ambicions, les fortunes, els fracassos, les intrigues, les passions, la misèria i els plaers prohibits hipòcritament. Aquest és el París que envolta les vides dels personatges de Puccini, perquè més enllà del Barri Llatí i la Barrière d’Enfer, els adinerats van a comprar dolços a la Fauchon de la Place de la Madeleine i es passegen per la Avenue de l’Opéra. Com Walter Benjamin (1892-1940) evocava el 1935, “amb Baudelaire, París es converteix per primera vegada en objecte de la poesia lírica”.

Els amics de Rodolfo són aquests herois de Carlyle, aquests que expressen el seu Jo a través de l’art, però també són els artistes moderns, urbans, cosmopolites, que no fan concessions als gustos imperants. Anant més enllà, podríem dir que són personatges que, enmig de la massa, emergeixen com a éssers únics i es distingeixen dels altres per ser superiors moralment i intel·lectual. Finalment, individus que, com Zaratustra, han passat per la transformació del camell en lleó i del lleó en infant, el creador de nous valors, el Superhome nietzscheà que, justament, reacciona contra el positivisme que intenta reformar la societat. Se senten superiors a la massa, amb la qual es barregen, però accepten la seva misèria material des de l’elitisme intel·lectual. Perquè Puccini ens retrata la vida quotidiana humil, però amb una evident aspiració al món ideal de la poesia i la felicitat.

Abans ens hem referit als personatges femenins com a exemples paradigmàtics del verisme, però, en una lectura més profunda, ens trobem amb dos figures romàntiques oposades. Mimì, en realitat, és la perfecta heroïna dels sentiments. Una Violetta proletària, una criatura delicada colpejada per la vida i lliurada al sacrifici, l’ombra perenne de la mort. És víctima de la covardia –i d’una solitud egoista, finalment- de Rodolfo, que té por de la seva malaltia i, per disfressar-ho, vesteix el seu rebuig amb gelosia. Tanmateix, quan aquest ésser sofrent està a punt de morir, ho vol fer al costat del seu estimat.

A l’altra banda del pèndol ens trobem Musetta, l’encarnació de la femme fatale. Marcello, al Quadre Segon, ho diu ben clar: “Es diu Musetta…/el seu cognom és Temptació (…)/És com una òliba, un ocell sanguinari./ El seu menjar de cada dia/ és el cor”. Musetta és una dona atrapada per la força del seu propi erotisme. D’una banda, gaudeix de la provocació, però, per l’altra, és una dona amb remordiments que funciona dramàticament com a contrapunt de l’estimada de Rodolfo. Quan Mimì està a punt de morir, s’entendreix.

El substrat de l’òpera de Puccini és aquesta societat industrial, la víctima del capitalisme perpetrat per una burgesia selecta i elitista que, d’una banda, menysprea un proletariat radicalitzat i, de l’altra, uns artistes que seran abocats al Salon des Refusés, el 1863. Una societat que August Comte considera que ha de ser reformada des de les idees positivistes, que miren la realitat de forma crua i realista, com el naturalisme i el verisme. Però, com hem vist, els personatges de l’obra encara estan atrapats per la força torrencial del Romanticisme idealista que encara embolcallaria l’ambient artístic fin de siècle.

Els Amics de l’Òpera de Sabadell, amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, presenten un repartiment que recolza les veus de casa. Maite Alberola serà Mimì, Enrique Ferrer el seu amant, Rodolfo, Maria Miró la seductora Musetta, Enric Martínez-Castignani serà Marcello, mentre Pablo López encarnarà el bohemi Schaunard i Gerard Farreras el seu company, Colline. Benôit i Alcindoro ho seran Dalmau González, mentre Daniel Gil de Tejada s’encarregarà de la direcció musical. Producte 100% de la terra, amb resultats excepcionals. 

Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet