ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Albert Recasens: “Una Europa que promou la internacionalitat busca, alhora, l'essencialitat local”

10/7/2019 |

 

Els propers dies 12, 13 i 14 de juliol, La Grande Chapelle actua a Sort, Organyà i Ripoll amb un repertori format pel Parnàs Espanyol de Pedro Ruimonte i madrigals i nadales de Peeter Cornet i Peter Philips en el marc de l’agermanament entre Catalunya i Flandes que inaugura el Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP). Parlem amb el director de la formació flamenca, el català Albert Recasens, músic i musicòleg.

Què n’opines que el FeMAP encapçali l’aliança entre Flandes i Catalunya promoguda per la Generalitat?

Són fenòmens paral.lels. Flandes i Catalunya són dos regions d’Europa amb moltes similituds que, per la seva història, han hagut d’incidir molt en la cultura des del punt de vista de la llengua perquè han estat al costat d’altres cultures molt potents. Ja hi havia molts punts de connexió a l’Edat mitjana, amb la Corona Catalano-aragonesa, d’una banda, i el floriment amb la casa de Borgonya a Flandes, on es va desenvolupar la polifonia, era una època daurada abans del s. XV, amb la unió amb els Habsburg. La meva percepció com a musicòleg que ha viscut a Flandes és que la gent del carrer té molta preocupació pel fet lingüístic. No hem d’oblidar que al segle XIX la llengua hegemònica era el francès, però amb les guerres mundials, el moviment del 68, la separació de Lovaina en el sud i el nord, hi va haver un despertar de la consciència. A banda de l’interès lingüístic són regions que han viatjat molt, amb un marcat esperit comercial. Nosaltres som el nord del sud d’Europa i ells són el nord de la cultura francesa, dues regions de transició. És molt important que des de l’àmbit públic es reconeguin aquestes afinitats. No conec cap iniciativa així, i és molt lloable que la primera manifestació de l’agermanament sigui amb la música, en un festival descentralitzat que es troba en una regió deprimida, amb males comunicacions. Un dels grans assoliments del Josep Maria Dutrèn i el FeMAP és que sigui un festival que reuneix petites poblacions amb un gran esforç i èxit en l’organització.
Com es tradueix en la música?

Flandes és un país amb molta riquesa urbana i molta força política dels burgesos, en contraposició amb els nobles. Els compositors van a les ciutats on hi ha diners i mecenes, i eren ciutats molt riques. Com passava a Itàlia al segle XVII, que no és un gran regne hegemònic, sinó que hi ha una competència entre centres culturals. I Catalunya és la Flandes del Sud, tal i com escrivia Ramon Fabregat a Flandes, la Catalunya del Nord, un llibre editat per Emporium Catalonia als anys de la República i que vaig llegir amb 14 anys. Cinc anys després vaig anar-hi a estudiar.

 

La Grande Chapelle difon el patrimoni hispànic del Renaixement i Barroc amb músics majoritàriament de Flandes però amb un director català. On es troba identitàriament?

El grup va ser cofundat pel meu pare, Àngel Recasens i jo. El meu pare va ser promotor d’escoles de música, conservatoris i cors. L’objectiu era interessar-nos pel patrimoni. Jo m’acabava de llicenciar a la universitat de Lovaina i vam fer equip, ell n’era director i jo responsable de la investigació. La Grande Chapelle és com s’anomenava la capella reial de Borgonya a mans de Joana, filla d’Isabel, i Felip el Bell. Aquest nom té vocació europea. Ara al FeMAP fem grups ad hoc amb repertori molt ampli, des del Renaixement al Classicisme de tota Europa. Volem establir un diàleg entre cultures com passava als segles XV i XVI, que eren molt internacionals, i avui dia cal ser encara més internacionals perquè tenim els recursos. Curiosament, despertem certa desconfiança a l’estranger, per què no som un grup 100% català, i els programadors diuen que “busquen l’essència, una sonoritat més pura”, quan mai a la història de la música hi ha hagut essències. Em trobo amb moltes discussions a REMA, on veig que hi ha dues vares de mesurar, en països centrals (Bèlgica, Anglaterra, Holanda, Suïssa) ningú fa menció de l’origen dels músics i, en canvi, aquí, quan presentes un dossier per una subvenció et pregunten per què no sou tots “X”, i a Itàlia i Àustria passa el mateix. Estem obligats a ser perifèria, i ens conceben una cosa molt exòtica. Una Europa que promou la internacionalitat amb la cultura i l’educació vol ser, d’altra banda, molt essencial. És una assignatura pendent que tenim i cal un esforç del públic per fer conèixer el repertori.

 

Heu actuat enmig de les muntanyes alguna vegada? Què significa actuar al festival dels Pirineus icònic?

Als Pirineus ja hi hem actuat en l’àmbit del FeMAP amb repertoris preciosos, en els ambients més bells, amb un marc imponent, en un dels llocs d’Europa amb més romànic, fantàstica gastronomia, gent amb molta força… aquesta és una de les iniciatives més originals i creatives d’Europa. Busca enriquir el territori, que el patrimoni arribi a comarques llunyanes en un món de festivals on no es fa l’esforç de pensar més enllà. És un honor treballar amb ells no només perquè és un marc meravellós, sinó per l’equip humà, molt ben avingut. En un moment en què Europa està en crisi dona un exemple del model de gestió musical, especialment perquè es roden els programes. Els polítics no en són prou conscients d’aquest avantatge, abaratim costos i s’ofereix a diferents llocs.

 

Quines afinitats podem trobar entre el Renaixement espanyol i el flamenc?

Hi ha molts matisos, depèn del gènere, l’època… no s’adiu pas precisament a la idea romàntica de Felip Pedrell i Falla on s’estructuraven escoles nacionals. La musicologia en les últimes dècades ho ha anat desmentint, en realitat hi havia molta circulació de repertori. Els grans manuscrits del renaixement com el Cancionero de Palacio eren copiats per copistes que venien del nord. Felip el Bell ve amb músics com Pierre de la Rue o Alexander Agricola i l’estil que es cultivava a La Grande Chapelle era similar al d’aquí de Juan de Ancheta o Pedro de Escobar. Encara que val a dir que aquí, en el llenguatge del segle XVI, s’incideix més en el dramatisme. Els autors hispànics donen més importància a la lamentació, a la missa de difunts, al silenci. L’escola flamenca és polifonia contínua, un treball més arquitectònic. Aquí, en certs compositors i gèneres descobrim un gust pel pateitisme.
Què és el més rellevant musicològicament parlant del Parnàs Espanyol de Pedro Ruimonte?

El Parnaso Español és una de les col·leccions més importants de la Península Ibèrica del segle XVII, és un dels pocs llibres de madrigals a la forma italiana, amb la qual cosa, Ruimonte el 1614 fa un veritable tour-de-force. Són madrigals en llengua castellana, cosa única que, a més, inclou el vilancet, gènere religiós que substitueix els responsoris de les matines. No tenim gaires exemples de vilancets i madrigals al segle XVI a excepció d’Alonso Lobo. Per tant, el de Ruimonte és un llibre únic a la península perquè el poder econòmic i les impremtes són a França, Alemanya, Italià -especialment a Venècia- i Flandes. Els compositors busquen que la seva música es conegui arreu, però gran part del repertori hispànic s’ha conservat manuscrit a excepció de Morales, Victoria i Ruimonte, que van buscar impremtes de l’estranger.

 

Com influencià la cort de l’Arxiduc Albert d’Àustria i la seva esposa Isabel Clara Eugènia en la música del compositor Peeter Cornet?

La nostra proposta posa de manifest el programa de la cort dels Països Baixos del Sud d’Isabel Clara Eugènia, una dona molt intel.ligent i pacífica que donà molts drets als poders locals, en un moment de parèntesi de pau i floriment històric i de bona economia. Impulsa un programa catòlic en una zona de transició i fomenta la fe a través de la música i les arts. Mentre moltes corts d’aquell moment es miren el melic, a Flandes hi havia molta més obertura a causa d’Isabel, culta i sensible, gran mecenes de Rubens i Bruegel amb una mirada molt internacional. En aquest context es troba Peeter Cornet, artista molt creatiu que assimila moltes corrents a Brusel.les que es troba amb Peter Philips i Frescobaldi.

 

L’exili de Philips a Flandes representa una confluència de cultures: l’anglesa, la flamenca i la italiana. Com es manifesta això en la seva música?

No és ben bé exili, ha de marxar perquè rebutja l’anglicanisme i va a Roma en plena època de Victoria. Amb una mentalitat oberta i intel.ligent assimila el coneixement de la música italiana vocal profana i religiosa. Se sentia còmode en territori catòlic i va a Flandes, establint bona amistat i amb Peeter Cornet, amb qui va treballar colze a colze. Quant al repertori, presenta influències de la tradició instrumental anglesa, publicant també a Anglaterra la seva gran música per a tecla sense abandonar la polifonia flamenca.

 

Com convidaries els catalans a anar a escoltar el concert de La Grande Chapelle?

Li diria a qualsevol melòman català que a banda de gaudir del marc gastronòmic i la bellesa del paisatge pugui conèixer un dels autors del Barroc més importants com Ruimonte. Això mereix el viatge, com escoltar La Grande Chapelle, que actuem arreu d’Europa però rarament venim a Catalunya. Volem que els catalans que no ens coneguin que ens posin en el mapa, escoltin música única d’un conjunt que no es prodiga.

Aina Vega i Rofes
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet