Cerca de notícies

Enquesta

Bill Viola escalfarà la tardor

8/9/2019 |

 

El mestre del videoart és el gran nom del nou cartell expositiu, que també ha programat mostres de videojocs, art sonor i excel·lent fotografia

L’artista Bill Viola (Nova York, 1951) va rebre fa deu anys el Premi Inter­na­ci­o­nal Cata­lu­nya, el guardó més impor­tant de la Gene­ra­li­tat. Aquí se l’estima, però també aquí fa temps que s’espera una gran expo­sició seva. I ara la tindrà. Serà aquesta tar­dor a la Pedrera. El monu­ment de Gaudí ofe­rirà un recor­re­gut per tota la tra­jectòria d’aquest mes­tre del vide­o­art. Però la mos­tra, amb el títol Miralls de l’invi­si­ble (del 4 d’octu­bre al 5 de gener), no resi­dirà només a l’icònic edi­fici moder­nista del pas­seig de Gràcia, sinó que s’estendrà a altres ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals tant de la capi­tal (Palau de la Música i Liceu) com d’arreu del país (cen­tre d’art Bòlit de Girona, Museu Epis­co­pal de Vic i Museu de Mont­ser­rat). Cata­lu­nya sen­cera que­darà envaïda de les cèlebres vide­o­cre­a­ci­ons d’aquest geni, que malau­ra­da­ment en els dar­rers anys es troba en un estat de salut deli­cat.

Bill Viola és la pro­posta més potent de la nova tem­po­rada d’expo­si­ci­ons. De teca artística, però, n’hi haurà molta més. La pan­ta­lla serà la pro­ta­go­nista d’una altra mos­tra, però de regis­tre molt dife­rent, al CCCB. Vide­o­jocs (del 18 de desem­bre al 3 de maig) és un cara­mel per a un públic de diver­ses gene­ra­ci­ons, ja que anirà fins als orígens d’aquest feno­men cul­tu­ral, als anys setanta, i en res­se­guirà l’evo­lució fins avui.

El Picasso poeta

A Bill Viola és difícil fer-li ombra. En aquest cicle expo­si­tiu, pot­ser Picasso és l’únic que en serà capaç. El seu museu del car­rer Mont­cada pro­posa dues expo­si­ci­ons simultànies (del 8 de novem­bre al 15 de març) que no rein­ci­di­ran en els dis­cur­sos cone­guts, sinó que abor­da­ran una de les seves face­tes menys explo­ra­des: la de poeta i amic dels poe­tes. En una de les mos­tres, Picasso es retro­barà amb l’escrip­tor sur­re­a­lista Paul Éluard, amb qui va com­par­tir una amis­tat molt espe­cial –i una admi­ració mútua: “A par­tir de Picasso, els murs cauen”, el va lloar el que va ser el pri­mer marit de Gala–. En l’altra mos­tra a can Picasso s’impo­sa­ran les lle­tres pròpia­ment picas­si­a­nes, ínti­ma­ment lli­ga­des a la seva obra plàstica.

Les expo­si­ci­ons seran visu­als o no seran. Però en aquesta tar­dor artística el so no que­darà rele­gat. A la Fun­dació Miró, hi tindrà un paper prin­ci­pal a Art sonor? (del 24 d’octu­bre al 23 de febrer), en la qual es vol fer evi­dent l’empremta de l’ele­ment sonor en les arts plàsti­ques del segle XX. Kupka, Delau­nay, Kan­dinski, Klee... De fir­mes, no en fal­ta­ran.

Al Macba, la sono­rit­zació de l’objecte artístic també hi tindrà coses a dir. Les hau­ria dit en per­sona l’artista grec Pana­gi­o­tis Vas­si­lakis, més cone­gut com a Takis, però ha mort aquest agost. Nas­cut el 1925, va fer del so, però també de la llum i de l’ener­gia elec­tro­magnètica, estímuls per expe­ri­men­tar amb el llen­guatge artístic. La seva impre­vista pri­mera expo­sició pòstuma al Macba tindrà lloc del 22 de novem­bre al 19 d’abril. Al museu de la plaça dels Àngels hi haurà una nove­tat expo­si­tiva més aviat, a par­tir del 18 d’octu­bre i fins al 8 de març, dedi­cada a Char­lotte Pose­nenske (1930-1985), artista jueva ale­ma­nya que als anys cin­quanta i sei­xanta va des­a­fiar els interes­sos espe­cu­la­dors del mer­cat de l’art amb unes obres mani­pu­la­bles al gust de l’espec­ta­dor, el comis­sari o el pro­pi­e­tari que venia pel preu que li havien cos­tat els mate­ri­als.

Com ja és habi­tual, la cre­ació artística cata­lana tindrà una presència més aviat minsa als grans museus del país. Excepte al MNAC, on dar­re­ra­ment tenen ben clara la seva missió. I els seus deu­res. A Aurèlia Muñoz (1926-2011), el país tenia l’obli­gació de fer-li un reco­nei­xe­ment explícit pel seu immens tre­ball en el camp de l’art tèxtil. La seva família ha aju­dat a des­en­ca­llar-lo amb una donació impor­tant del seu lle­gat al museu de capçalera de l’art català. La mos­tra que farà lluir aquest con­junt, del 24 d’octu­bre a l’abril.

Al MNAC con­ti­nuen con­fi­ant als artis­tes actu­als relec­tu­res de les seves col·lec­ci­ons. Oriol Vila­puig serà el pròxim a fer-hi una inter­venció, For­mes d’oli i aigua (del 28 de novem­bre al 26 d’abril), con­cre­ta­ment a les sales del romànic.

La Fun­dació Vila Casas no gira mai l’esquena als artis­tes cata­lans. La pri­mera cita als seus Espais Volart és tri­ple (del 26 de setem­bre al 5 de desem­bre). Una, amb l’escul­tor Arísti­des Mai­llol. Farà dia­lo­gar les seves ter­ra­co­tes amb les imat­ges d’aques­tes cap­ta­des pel fotògraf Frank Hor­vat. Una altra, amb Lídia Mas­llo­rens. I una ter­cera, amb la col·lecció pri­vada valen­ci­ana Ars Cite­rior. A Can Fra­mis, el 7 d’octu­bre s’inau­gu­rarà la reno­vació de la col·lecció per­ma­nent (ínte­gra­ment de pin­tura cata­lana).

El Tàpies tea­tral

A Tàpies, la seva fun­dació l’abor­darà també des d’una pers­pec­tiva poc trac­tada: la tea­tral. El cen­tre d’art del car­rer Aragó recu­pe­rarà el mate­rial super­vi­vent de les cinc esce­no­gra­fies que va ges­tar entre el 1961 i el 1989, així com el d’un pro­jecte fallit d’òpera per al Liceu del 1992. Pro­gra­mat del 24 d’octu­bre al 19 d’abril. Durant aques­tes matei­xes dates, la Fun­dació Tàpies donarà cabuda a un tre­ball de la inves­ti­ga­dora de la foto­gra­fia isra­e­li­ana Ari­e­lla Azou­lay, amb veu pròpia, i dis­cor­dant, en els relats històrics hegemònics, entre els quals hi ha el del colo­ni­a­lisme.

De militància anti­co­lo­ni­a­lista, també en fa Dani­ela Ortiz, que a par­tir del 9 de novem­bre (i fins al 2 de febrer) ins­tal·larà a La Vir­reina Cen­tre de la Imatge Aquesta terra mai serà fèrtil per haver parit colons. A l’espai de la Ram­bla, durant aques­tes matei­xes dates, recor­da­ran en una mos­tra la Sala Aixelà, emblemàtica en la difusió de la foto­gra­fia als anys sei­xanta i setanta. I encara una ter­cera expo­sició defen­sarà l’obra de la fotògrafa grega Voula Papa­io­an­nou (1898-1990).

Els amants de la foto­gra­fia tin­dran l’agenda ben plena aquest dar­rer tri­mes­tre de l’any. Al tem­ple bar­ce­loní d’aquest mitjà, la Fun­dació Foto Colec­ta­nia, hi entrarà la Movida madri­le­nya retra­tada per qua­tre fotògrafs: Alberto García-Alix, Ouka Leele, Pablo Pérez-Mínguez i Miguel Tri­llo. La movida. Crònica d’una agi­tació 1978-1988 (del 18 d’octu­bre al 16 de febrer) s’ha vist prèvia­ment aquest estiu al fes­ti­val Les Ren­con­tres d’Arles.

Cita impres­cin­di­ble amb la foto­gra­fia també a Cai­xa­Fo­rum: Càmera i ciu­tat. Esce­nes de la moder­ni­tat (del 31 d’octu­bre al 8 de març), la pri­mera mos­tra que ha engen­drat la fun­dació de l’enti­tat finan­cera ali­ada amb el cen­tre Pom­pi­dou de París, que apor­tarà una selecció dels seus fons de foto­gra­fia urbana de tot el segle XX.

A Cai­xa­Fo­rum tenen pressa per obrir la tem­po­rada. Òpera. Passió, poder i política, un viatge pels 400 anys d’història d’aquest gènere, ja estarà en car­tell el dia 19 de setem­bre. La mos­tra, pen­sada pel Vic­to­ria and Albert Museum de Lon­dres, es podrà visi­tar fins al 26 de gener.

Per con­tra, la Fun­dació Map­fre, que ens té massa ben acos­tu­mats a veure a la seva seu, la Casa Gar­riga Nogués, llu­mi­no­ses mos­tres fotogràfiques, en aquesta arren­cada de tem­po­rada s’ha pas­sat al pas­tel. Farà una mirada a aquesta tècnica pictòrica d’aire difu­mi­nat a Tocar el color. La reno­vació del pas­tel (del 3 d’octu­bre al 5 de gener), amb un cen­te­nar d’obres de pri­me­res espa­ses: Degas, Picasso, Miró...

En el camp del dis­seny, una feliç coin­cidència. Tant el Museu del Dis­seny com el cen­tre d’art de la Fabra i Coats dona­ran claus per avançar cap a un dis­seny soci­al­ment i ecològica­ment res­pon­sa­ble. Al museu de la plaça de les Glòries, amb una mos­tra (del 31 d’octu­bre al 2 de febrer) del lle­gat d’un pio­ner d’aquest enfo­ca­ment, el vienès Vic­tor Papa­nek (1923-1998). Al cen­tre que ini­cia etapa amb Joana Hur­tado a la direcció, el col·lec­tiu Makea tu Vida pro­posa Reho­gar +. Dis­po­si­tius en obert (del 19 de setem­bre al 27 d’octu­bre), sota aquest para­digma d’un dis­seny ètic i sen­si­ble amb l’entorn.

Història d’un frau

El 2016 es van sub­has­tar a Madrid els frag­ments d’un retaule del pin­tor renai­xen­tista Pere Mates que el Museu d’Art de Girona lluïa a les seves sales pràcti­ca­ment idèntics. El mis­teri estava ser­vit. Quin dels dos jocs de tau­les era l’autèntic? El museu diri­git per Carme Clu­se­llas va ini­ciar una inves­ti­gació que va con­cloure que el con­junt bo era el que es posava a la venda a la capi­tal espa­nyola. La Gene­ra­li­tat el va adqui­rir. La recerca per arri­bar al fons d’aquest cas tan inau­dit de fal­si­fi­cació va con­ti­nuar per orga­nit­zar una expo­sició que es veurà aquesta tar­dor: Fal­sos ver­da­ders, l’art de l’engany (del 24 d’octu­bre al 29 d’abril). Imper­di­ble.

Al Museu d’Art de Girona, s’hi haurà d’anar i s’hi haurà de tor­nar aquesta tem­po­rada. El 14 de desem­bre, s’hi inau­gu­rarà l’expo­sició cen­tral de l’Any Modest Urgell, Més enllà de l’horitzó. Més enllà dels grans museus de Bar­ce­lona, hi ha molta vida artística. 

MARIA PALAU
El Punt/Avui