Cerca de notícies

Enquesta

Qui té por de la música contemporània?

2/12/2019 |

 

En una entrevista publicada l’any 2012 a The Guardian, el gran compositor britànic Sir George Benjamin sentenciava que, per a un gran nombre de persones, semblava que la música contemporània simplement hagués arribat a un final. No era que hi hagués, pròpiament parlant, una oposició ferma per part del públic, com sí que havia existit en altres moments del passat (encara avui ressona l’escàndol de l’estrena a París, el 1913, de La Consagració de la Primavera); es tractaria més aviat, segons Benjamin, d’una desafecció generalitzada que sumiria els compositors i les seves obres en un silenci profund del qual és molt difícil sortir. Calia culpar-ne potser –es preguntava el músic– les institucions, per haver reduït l’espai atorgat a la nova música? O calia per contra fer-ne responsables als propis compositors, per haver-se allunyat del públic amb propostes excessivament experimentals i poc intuïtives? Benjamin, certament, no defugia l’autocrítica, però per sobre de tot subratllava que, fos com fos, aquesta desafecció havia passat a ser un tret característic de la nostra època que havíem de tenir en compte.

En una entrevista publicada l’any 2012 a The Guardian, el gran compositor britànic Sir George Benjamin sentenciava que, per a un gran nombre de persones, semblava que la música contemporània simplement hagués arribat a un final. No era que hi hagués, pròpiament parlant, una oposició ferma per part del públic, com sí que havia existit en altres moments del passat (encara avui ressona l’escàndol de l’estrena a París, el 1913, de La Consagració de la Primavera); es tractaria més aviat, segons Benjamin, d’una desafecció generalitzada que sumiria els compositors i les seves obres en un silenci profund del qual és molt difícil sortir. Calia culpar-ne potser –es preguntava el músic– les institucions, per haver reduït l’espai atorgat a la nova música? O calia per contra fer-ne responsables als propis compositors, per haver-se allunyat del públic amb propostes excessivament experimentals i poc intuïtives? Benjamin, certament, no defugia l’autocrítica, però per sobre de tot subratllava que, fos com fos, aquesta desafecció havia passat a ser un tret característic de la nostra època que havíem de tenir en compte.

Si ens aturem en el cas de Catalunya, l’anàlisi de Benjamin sembla bastant acurat: deixant de banda la recent estrena al Liceu de L’Enigma di Lea, òpera de Benet Casablancas amb llibret de Rafael Argullol que va gaudir d’un ample èxit de crítica i de públic, la música contemporània més recent acostuma a passar sempre una mica de puntetes per les nostres sales de concert. Una consulta ràpida a la programació simfònica de dues de les principals institucions musicals barcelonines, l’Auditori i el Palau de la Música, ens permeten sumar amb prou feines, entre compositors d’aquí i estrangers, una desena d’obres, la majoria d’elles força breus, a les quals podem afegir la representació, el pròxim febrer, d’una òpera de Joan Magrané al Gran Teatre del Liceu (Diàlegs de Tirant e Carmesina). Els nous creadors troben més espai, és veritat, a les programacions de cambra i coral, però tot i així no deixa de ser una presència merament simbòlica que sovint queda empetitida al costat dels Beethovens, Mozarts i Brahms que omplen els llibrets d’obres.

Ara bé, reflecteix aquest panorama la situació real de la creació musical a Catalunya? Ens manquen potser compositors? «Tot al contrari», afirma el reusenc Josep Maria Guix, «a Catalunya tenim molt bons compositors, així com també intèrprets». Tanmateix, i tot i reconèixer que «a Barcelona s’estan activant coses», Guix es mostra molt crític amb el tracte que la música contemporània rep a Catalunya: «Mai no s’anuncia gaire si als concerts hi ha compositors nous, no fos cas que la gent s’espantés. No és un problema d’ara: tot ve d’inèrcies que s’arrosseguen des de fa molt de temps. És evident que alguna cosa falla, però cal preguntar-se què és el que falla». Per la seva banda, Joan Magrané, Premi Reina Sofia de composició i llorejat de l’Acadèmia Francesa a Roma, contempla la situació actual amb un cert optimisme: «El panorama va canviant poc a poc i a millor. Les institucions musicals del país, cadascuna al seu ritme, van normalitzant la presència de la nova música en la seva programació i això fa que el públic general la pugui ana assimilant». «A més», continua Magrané, que enguany ha estat nomenat Compositor Resident pel Palau de la Música, «les noves generacions ja no carreguen el pes de l’academicisme que tant i tant ens ha allunyat del públic. Ara cada creador se sent lliure per emprendre el seu camí».

Tant Guix com Magrané coincideixen en la importància d’acostar les noves obres a l’audiència d’una manera adequada. «És molt important fer pedagogia, no tenir por d’explicar l’obra», argumenta Guix, qui té el costum de parlar breument sobre les seves peces quan aquestes s’interpreten. «I no només explicar la música contemporània, sinó també la música anterior, per poder fer connexions», afegeix. Un punt de vista bastant pròxim al de Joan Magrané, qui assenyala que «és clau delimitar bé en quins contextos és més adequada de presentar la música de cada compositor i fer-la conviure amb aquelles altres obres que en poden enriquir l’escolta», no arraconant-la «com un mer tràmit» ni relegant-la a «entorns massa especialitzats». Des de l’Auditori, tanmateix, assenyalen les dificultats que existeixen a l’hora de difondre la música contemporània entre el públic, especialment entre aquell que assisteix als concerts simfònics, «amb una mitjana d’edat bastant alta i poca inquietud en general per al nova creació». Per aquest motiu, en aquesta institució es prefereix fomentar la presència dels compositors actuals en el marc d’altres cicles, sobretot dins la línia de programació Sampler Sèries, en el qual la recepció, expliquen, és molt més bona, ja que «el públic assistent és més jove, inquiet i coneixedor en general del context d’experimentació d’aquesta programació específica».

Marc Migó és un jove i guardonat compositor, amb un bon feix d’estrenes a les seves espatlles, que actualment es troba cursant un doctorat a la prestigiosa Escola Juillard de Nova York. Preguntat sobre l’estat de la música contemporània a Catalunya, Migó es mostra rotund: «És bastant depriment: hi ha molt poques coses, malgrat que hi ha noves generacions que ho volen fer molt bé i que hi ha moltes ganes de millorar les coses». Comparant la situació amb els Estats Units, on resideix, considera que allà, tot i que tampoc no hi ha gaire finançament públic, hi ha moltes més iniciatives privades que fomenten la creació musical, i que el públic, més jove en general que aquí, està més obert a coses noves. Per a aquestes noves generacions de compositors que tot just comencen, la gran dificultat és, evidentment, entrar en el circuit i estrenar les seves primeres obres. «La veritat és que és bastant complicat », explica Migó; «si té molta sort, el jove compositor trobarà gent del món de la música que li doni suport i podrà veure d’aquesta manera algunes de les seves obres interpretades. Però és molt difícil». Per a Magrané, és fonamental anar a l’estranger per tal «d’obrir mires i també per treure’s prejudicis i complexos de sobre». Idea que comparteix també Migó: «això no vol dir que no s’hagi de tornar després. Però hi ha moltes més oportunitats a fora que a dins». D’altra banda, afegeix, sembla que en el nostre país, quan un compositor ve de fora «gaudeix de certa aureola de prestigi que, si no, no té».

Actualment, les principals iniciatives pel que fa a la música contemporània a Catalunya, i més concretament a Barcelona, giren al voltant d’uns pocs festivals, com ara el Festival Mixtur, que duen a terme una tasca de promoció d’obres de nova creació. Ara bé, per a Diego Civilotti, doctor en filosofia de la música i crític musical, el problema d’aquests festivals és que «tenen una perspectiva ideològica molt reduïda sobre el que ha de ser la música contemporània», i per tant són insuficients si no compten amb altres iniciatives que els complementin. D’altra banda, més enllà d’aquests festivals, lamenta Civilotti, «la presència de la nova música és anecdòtica: el panorama musical a Catalunya s’ha reduït a dos o tres noms, i s’han deixat de costat compositors excel·lents. I com a oient, jo sento que no sé molt bé quin és el criteri que s’aplica per decidir quins artistes entren a la programació i quins no». Com a exemple d’aquesta tendència, Civilotti posa l’exemple dels compositors invitats, iniciativa que proposen institucions com l’Auditori o el Palau de la Música: «Veig necessària la figura del compositor resident, però al mateix temps crec que a les sales de concerts haurien de tenir una presència més gran altres compositors», explica. Josep Maria Guix i Marc Migó també comparteixen aquesta crítica. Segons Guix, qui l’any passat va ser ell mateix compositor convidat al Palau de la Música Catalana, «la conseqüència lateral d’aquesta mena d’iniciatives és que s’invisibilitzen els altres compositors: sembla que quan apareix el compositor resident, desapareixen tots els altres».

Migó, per la seva banda, assenyala la falta de diversitat entre els seleccionats, que exclou d’entrada a tots aquells que no comparteixen certes premisses estètiques «molt particulars». «Cal valentia, que les institucions no tinguin por», assevera Guix. «Es fan passos endavant, però no n’hi ha prou, s’ha de ser més valent. Per què no hi ha més risc, més voluntat de provar coses noves?», es pregunta. En aquest sentit, subratlla que «cal una política compromesa d’encàrrecs remunerats», i apunta també la necessitat de «reivindicar per a la música contemporània espais alternatius que ofereixen una acústica privilegiada», com ara l’auditori de la Fundació Tàpies.

També Civilotti alerta del fet que «la vida musical a Barcelona és molt pobra», fins i tot si la comparem amb Madrid: «A Madrid es fan iniciatives més arriscades, i tenen èxit. Aquí veig petites iniciatives, però no iniciatives fortes que rebin el recolzament de les institucions». Marc Migó coincideix a dir que «és molt difícil aconseguir ajudes, i la política de mecenatge és quasi inexistent»; tanmateix, assenyala també la necessitat de fer autocrítica: «Crec que a Catalunya no hi ha un sentit molt cohesionat de col·lectiu musical. No com a Nova York, per exemple. Als Estats Units fan pinya, hi ha molt de suport, moltes oportunitats, moltes associacions que busquen compositors nous. A Catalunya és completament diferent». Quin és, doncs, el diagnòstic? Joan Magrané ho té clar: «Crec que el nostre principal problema és la falta d’autoestima i de valentia a l’hora de programar la nostra música». La mateixa idea la comparteix Josep Maria Guix, qui remarca que caldria «tenir cura del patrimoni» i considera «que el problema no és només la música contemporània, sinó que és més ampli».

Diego Civilotti, al seu torn, afegeix en aquest sentit que «és una vergonya que a Catalunya amb prou feines s’interpreti l’obra de compositors de la talla de Joan Manén o Josep Soler, o que a les grans sales de concerts no es programi cap obra important de Robert Gerhard per l’any 2020», quan farà 50 anys de la seva mort. I aquest oblit, insisteix, és encara més notori quan es tracta de la música actual: «És una llàstima, perquè en el futur, quan mirem cap enrere, jo no sé quin llegat veurem», conclou. Com Guix i Civilotti, Magrané insisteix en què per omplir aquest buit cal sobretot perdre la por. Motius, explica, no en falten: «Hi ha tradició, i hi ha una bona fornada recent de bons intèrprets i compositors. Però és primordial no menystenir el treball dels músics locals i reconèixer-los», avisa, fent referència al desplegament publicitari desigual que reben els artistes d’aquí i els de fora. Si ho aconseguim, haurem superat el principal obstacle. Al cap i a la fi, afirma Magrané, «les coses funcionen quan la música és el centre de tot». 

Ferran Benito
Núvol