ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

De l'equilibri entre veritats musicals diferents

29/6/2020 |

 

“Alguna cosa en el geni de Beethoven, probablement allò més profund, es resistia a conciliar en l’art el que no està conciliat en la realitat” Theodor Adorno

Un oient que s’enfronta als quartets de Beethoven s’hi troba amb una sèrie d’impossibilitats, un conjunt de situacions de profunditat emocional i amplitud dramàtica pràcticament inigualades en la tradició clàssica. Des del començament del quartet que va decidir publicar com a primer, l’opus 18 n. 1, Beethoven llança el guant: és aquest ornament, el gruppeto, realment un motiu? O es tracta d’una broma elevada, com tants inicis enginyosos del seu mentor Joseph Haydn? O és un cop d’efecte, un gest de significat retòric? Ara sabem, gràcies als estudiosos que han examinat els quaderns de composició de Beethoven, que darrere d’aquesta simple floritura hi ha una feina meticulosa; Beethoven descartà nombroses formulacions d’aquest tema abans de decidir la seva versió final. Podria la necessitat de Beethoven de perfeccionar de manera obsessiva un gest tan “senzill” tenir a veure amb la seva capacitat de contenir tants significats emocionals aparentment incompatibles o fins i tot contradictoris? En el transcurs del moviment (com a tantes de les seves obres), aquest grupe(o innocent és sotmès a la invenció de Beethoven; és presentat amb innombrables matisos harmònics, esquinçat, distorsionat i desplaçat mètricament i, no obstant això, quan el moviment arriba al seu clímax, quina resolució ofereix Beethoven? Eludint qualsevol responsabilitat pel seu desti, un pianissimo enigmàtic que s’esmuny en la distància.

Quan sentim un quartet que toca bé, sembla fàcil i evident, com si un sol ésser respirés i es mogués amb vuit braços. Però fins i tot darrera del gest més evidentment senzill hi ha anys de treball i desacords i una història compartida. Què ha de passar, per exemple, perquè aquestes quatre persones puguin pinçar la mateixa nota al mateix temps de la mateixa manera? Quatre individus han de respirar junts; no només alhora, sinó amb la mateixa intensitat, suggerint el mateix moviment. Però no hi ha dues persones, encara menys quatre, que tinguin el mateix metabolisme, i les instruccions verbals arriben fins a on arriben: el que per a una persona és “ràpid” pot semblar-li extremadament “lent” a una altra. La inspiració es correspon amb un gest preparatori dels braços i les mans que també s’ha de coordinar; però aquí, també, cada membre té els seus propis hàbits individuals, una memòria muscular de la tècnica desenvolupada durant anys de pràctica. I encara més: aquesta nota aparentment idèntica ha de ser produïda en quatre instruments diferents (deixant de banda les contundents diferències entre un violoncel i un violí, no hi ha dos violins iguals) i fins i tot la mateixa nota tocada en dues cordes diferents del mateix instrument requereix d’una lleugera modificació per produir un resultat similar. Aquesta és la feina d’un quartet de corda: anys de prova i error perquè ni el més “senzill” dels gestos desveli a l’oient la seva complexa història.

I quins nivell de significat ocults pot haver inclús en un motiu aparentment directe en la música de Beethoven? El passatge inicial de l’adagio de l’opus 18/2 conclou amb un sospir, una figura de quatre notes en estil recitatiu; aquesta cadència a penes ha acabat quan el motiu és recollit pel primer violí, convertit en una dansa vertiginosa, i intercanviat entre els quatre instruments. Cap realitat és sacrosanta en el món de Beethoven, cap affekt és complet fins que no ha revelat dins seu la llavor del seu pol oposat. Músics del cercle de Beethoven van descriure la seva inigualada capacitat d’improvisació, recordant com podia partir del material més banal, transformar-lo en una cosa sublim i, tan bon punt els seus oients es commovien fins a les llàgrimes, tallar bruscament les variacions amb un convencional finale fortissimo, com dient “mireu- vos, només era una broma, després de tot.”

A mesura que un quartet creix, els seus membres s’adonen que no hi ha una realitat objectiva, només punts de vista diferents en una experiència comuna. En els assajos parlem perquè les paraules són el principal mitjà que tenim per comunicar-nos, però està demostrat que sempre són insuficients. Com ha estat l’equilibri entre les veus?, ens preguntem després d’un concert. Però, quin equilibri? Segons quina idea subjectiva sobre el que s’hauria de sentir de manera més destacada? I des de quin seient a l’auditori? I en quina secció de quina peça? Els membres d’un jove quartet, necessàriament ambiciosos, normalment defensen idees absolutes, insistint en la veritat irrefutable d’un principi musical sobre un altre, discutint amb vehemència i inventant sistemes enrevessats per resoldre disputes. Només amb el temps podem adonar-nos que, si bé cadascuna de les nostres idees pot ser certa en determinat sentit, les aportacions en altre sentit poden ser igualment vàlides i importants. L’estructura harmònica suggerida per la línia del baix pot posar en dubte el que li havia semblat una veritat absoluta a qui toca una línia melòdica ascendent; el nítid marc harmònic d’un tema (especialment en Beethoven!) pot ser pertorbat per figures rítmiques sincopades en les veus intermèdies. Una interpretació no és una defensa de principis abstractes, sinó més aviat una cerca constant d’un equilibri entre diferents veritats musicals igualment vàlides. 

Jonathan Brown
Sonograma

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet