ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

Liceu, “posmo à la page”

3/7/2020 |

 

La nova temporada es presentava sota el fil conductor de l'obsessió

El Gran Teatre del Liceu presentava la seva Temporada 2020-2021 el proppassat 17 de juny. Ho feia quatre mesos després de la data prevista per l’ocasió, quatre mesos en els quals, igual que la resta del país i del planeta, els gestors de la institució han fet mans i mànigues per adaptar l’exercici artístic i econòmic del curs vinent en un entorn de màxima incertesa. Les restriccions imposades per l’actual conjuntura són notables i diverses: oscil·len des de la reducció del dotze per cent en el pressupost, fins al límit d’artistes presents a l’escenari i a la fossa de l’orquestra durant, almenys, els primers mesos de curs. Per tot això, quedi clar per endavant en aquesta peça que a l’hora de jutjar la proposta artística dels responsables del Liceu ens corresponem i solidaritzem amb la delicada situació que travessen aquesta i la resta d’institucions culturals del país.

El director artístic, Víctor García de Gomar, començava la presentació eximint-se parcialment de la creació, informant que la nova temporada és, en bona part, el llegat de la seva predecessora, Christina Scheppelmann. A mesura que anava desgranant la programació hom prenia consciència que aquesta puntualització inicial era, més enllà d’una forma de cortesia, una manera de prendre-hi distància. I és que, ben segurament, el mateix García de Gomar és el primer sabedor que la proposta resta lluny de resultar equilibrada.

En primer lloc, sorprèn que totes les òperes programades pel curs vinent són títols ja representats al Teatre al llarg de l’última dècada, descomptant la notable excepció de l’estrena absoluta al Liceu de l’òpera contemporània Lessons in Love and Violence. A més, dues propostes tardorenques que constituïen més aviat una raresa en la programació de la casa (Eugeni Oneguin i Les Dialogues des Carmélites) van caure víctimes de la pandèmia. Més enllà d’aquesta desafortunada coincidència, la relació de títols programats de desembre a juliol és exactament idèntica a la prevista inicialment, abans de la propagació mundial del virus. La major part de la temporada no es deu, per tant, ni a l’emergència sanitària, ni a les minses expectatives econòmiques. Més enllà d’esbrinar a qui corresponia cada decisió, la qüestió és que el Gran Teatre porta ja molts anys, massa, instal·lat en un tedi rutinari gens engrescador pels assidus melòmans.

Malgrat tot, els gestors han actuat amb rapidesa aprofitant les oportunitats que oferien les cancel·lacions estrangeres —en especial, les del Met novaiorquès— per afegir al cartell un parell de concerts d’estrena amb solistes de primeríssim ordre, alguns d’ells adorats pel públic liceista, d’aquells que prometen una més que feliç vesprada, qui sap si inoblidable. A qui correspongui aquest encert se li ha de reconèixer l’audàcia alhora que recordar, també, que el nostre públic ja està massa acostumat a flors que no fan primavera.

La nova temporada es presentava sota el fil conductor de l’obsessió —em represento que en els nostres dies ja no es pot programar sense relligar les obres a conceptes—, s’il·lustrava amb nombrosos suports audiovisuals, es promocionava a través d’eslògans potents i s’imprimia en costosos dissenys gràfics. A més, van posar l’accent en un Winterreise schubertià que, aquesta volta, dialogarà amb una instal·lació —el postmodernisme plàstic té especial predilecció per les instal·lacions— que envairà el Saló dels Miralls. Amb tot això, no ha mancat imaginació per honrar el biocè en un recent concert per a més de dos milers de plantes in situ, sota el testimoni virtual de tota Catalunya i de mig món. Aquestes activitats, evidentment, han vingut i vindran de la mà de les seves corresponents factures.

Que no se’m malinterpreti; aspirar convertir el Liceu en un centre global per a les arts és una idea valenta i pot arribar a ser una bona causa. Fins i tot, obrir la porta a les noves manifestacions del postmodernisme artístic –i obrir-la oportunament, sense oportunismes— a servidor li sembla perfectament assumible. L’assumpte de fons és, com sempre, que l’economia és tossuda i la política consisteix en escollir les prioritats. En aquesta mateixa presentació de què us parlo, el Director General, Valentí Oviedo, confessava amb la boca petita que es congelava la contractació dels cossos estables del Teatre. El cor, envellit, es troba en una situació especialment crítica tal com els seus responsables artístics lamenten. El nombe d’efectius de l’orquestra (setanta-vuit) es troba considerablement per sota de la mitjana de les grans orquestres europees i del que requereixen les partitures més exigents del repertori. D’altra banda, com veiem, tampoc s’aposten per títols menys populars per por a que generin un dèficit excessiu.

Sembla que es pretén fer del Liceu un panteó de les arts abans de procurar consolidar-lo com a referent operístic. Falten encara assentar els pilars de la lírica i de la música per poder bastir altars a d’altres deïtats artístiques. Per fer-ho, és més prudent cuidar l’ànima del Gran Teatre que no pas invertir en elements accessoris o recursos efectistes. Al cap i a la fi, l’òpera ja és en si mateixa un espectacle immens, on la música, la literatura i la plàstica han pogut entrellaçar-se, simbiòticament, en un llenguatge artístic genuí i absolut. Tant els gestors artístics com els econòmics insisteixen que comença una nova etapa pel vell coliseu. De moment, ho estarem esguardant amb prudent entusiasme.  

Ferran Vila Riera
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet