Cerca de notícies

Enquesta

Núria Rial: “Els concerts són ara mostres de voler tornar a la vida”

8/7/2020 |

 

Xavier Sabata interioritza molt tot allò que canta. N’aprenc molt, jo, de col·legues com ell
La soprano bagenca Núria Rial , una de les veus cata­la­nes més inter­na­ci­o­nals, pro­ta­go­nitza avui amb el con­tra­te­nor Xavier Sabata un dels reci­tals més des­ta­cats del cicle d’estiu del Palau de la Música. Amb el títol, tan adi­ent per aquests temps, d’Io t’abbrac­cio, que és com s’ano­mena un dels duets de Rode­linda, els dos can­tants inter­pre­ta­ran aquest i altres duets d’òpera i àries de Händel amb l’acom­pa­nya­ment de l’orques­tra bar­roca Ves­pres d’Arnadí, diri­gida per Dani Espasa. Par­lem amb Rial amb motiu d’aquest con­cert, pre­vist ini­ci­al­ment per al mes de març i repro­gra­mat, ara, amb l’impuls també del Grec, així com del llançament, fa tot just tres set­ma­nes, de Venice’s fra­grance (Sony Clas­si­cal), el seu segon disc amb el con­junt Arte­man­do­line.

Quina relació manté amb Xavier Sabata i Ves­pres d’Arnadí?
Amb en Xavier ens conei­xem des de fa molts anys. Fa nou o deu anys vam fer un pri­mer con­cert tots dos junts a Tor­ro­e­lla de Montgrí i, després, el 2018, vam fer Rinaldo a Pera­lada. En Xavier és un can­tant que m’ins­pira molt. És super­te­a­tral i inte­ri­o­ritza molt tot allò que canta. N’aprenc molt, jo, de col·legues com ell. Amb Ves­pres d’Arnadí també fa anys que ens conei­xem, i sem­pre diem que hem de fer més coses junts. Ara que fa tres anys que torno a viure a Cata­lu­nya, pot­ser en tin­drem més opor­tu­ni­tats. És una orques­tra amb molt bon nivell que hau­ria de poder sor­tir més a tocar a l’estran­ger i demos­trar la gran qua­li­tat de les orques­tres bar­ro­ques d’aquí, que no tenen res a enve­jar a les de fora.

El de Händel és un dels reper­to­ris que més ha can­tat, vostè.
Sí, té àries molt expres­si­ves i melancòliques que t’exi­gei­xen un legato abso­lu­ta­ment fluid. I en té d’altres que són més bri­llants i que són fruit d’un Händel més fes­tiu. La música de Händel, però, està tan ben escrita que, per a un can­tant, resulta molt còmoda. Així com amb Bach sovint t’hi has de tren­car molt el cap, can­tar Händel sem­pre és un plaer.

Titu­len el con­cert amb una acció, la d’abraçar-se, que, en els temps que cor­ren, malau­ra­da­ment, no és reco­ma­na­ble.
Sí, ens hem tro­bat ara tots en els assa­jos desit­jant fer-nos una abraçada... i no podem. Abraçar-se és una cosa que tots ple­gats tro­bem molt a fal­tar…

El reci­tal, com tots els del Palau aquests dies, serà sense pausa per qüesti­ons de segu­re­tat.
Sí, i això, en canvi, és una cosa que m’agrada moltíssim. Abans, de fet, ja ho dema­nava, sem­pre que fos pos­si­ble. Una can­tant, a vega­des, si fa una pausa, pot pro­vo­car que es tren­qui una mica l’ener­gia. I tor­nar a fer pujar la màquina, després, pot resul­tar com­pli­cat. El que sí que trobo que és difícil, en canvi, és man­te­nir la distància [les mesu­res de segu­re­tat obli­guen a man­te­nir un metre i mig de distància entre els músics], ja que és més com­pli­cat escol­tar-se. Suposo que ens hi aca­ba­rem acos­tu­mant.

L’afo­ra­ment, d’altra banda, és reduït.
Sí, però segur que ho farà espe­cial. El públic fa un gran esforç per venir. Els con­certs són ara mos­tres de voler tor­nar a la vida.

Té un nou disc amb Arte­man­do­line, con­junt de músics man­xecs i cata­lans esta­blerts a Luxem­burg, amb àries per a soprano, man­do­lina i ins­tru­ments de corda d’ora­to­ris i òperes de com­po­si­tors de la Venècia del segle XVII. Què en des­ta­ca­ria?
Són peces que encara no havien estat gra­va­des i que en Juan Car­los Muñoz [man­do­li­nista del quar­tet] ha tro­bat viat­jant molt i bus­cant en bibli­o­te­ques. Amb Arte­man­do­line vam fer un disc l’any 2015 [Sos­piri d’amanti] i ens vam que­dar amb mol­tes ganes de tor­nar a tre­ba­llar ple­gats. El so de la man­do­lina és tan eteri i cris­tal·lí que fa que jo, que no tinc una veu espe­ci­al­ment volu­mi­nosa, m’hi senti bé des del pri­mer moment.

Ha publi­cat més d’una tren­tena de tre­balls, és artista de Sony en exclu­siva i ha rebut pre­mis com l’Orphée d’Or i els Opus Klas­sik Awards. Què defi­neix el moment de la seva tra­jectòria en què es troba actu­al­ment?
Estic en un moment bonic, ja que, vocal­ment, em sento millor i més segura que fa deu anys, per exem­ple. Faig coses, com el paper de Pamina l’any que ve al Liceu [Rial debu­tarà al tea­tre líric de la Ram­bla amb aquest paper de La flauta màgica], que m’allu­nyen del que acos­tumo a fer i que m’aju­den a man­te­nir la veu més fle­xi­ble. Con­ti­nuo esti­mant-me moltíssim el bar­roc, però! 

GUILLEM VIDAL
El Punt/Avui