Cerca de notícies

Enquesta

Viva l'opera!

25/10/2020 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/viva-opera-129748

Celebrem el dia mundial d’aquest gènere amb autors que aposten per la nova creació.

L’any 1607 s’estrenava L’Orfeo, favola in musica de Monteverdi, una de les primeres obres d’un gènere que, amb els seus inicis al nord d’Itàlia, ha revolucionat la història social i artística de tota la humanitat: l’òpera. Fa dos anys, a propòsit d’organitzacions operístiques d’arreu del món, es va establir el 25 d’octubre com el dia mundial de l’òpera, just el dia en què van néixer Georges Bizet i Johann Strauss II. I és que podem coincidir en què no existeix un gènere tan complet, tan magnificient, tan impetuós, tan significatiu. Instrumentació, cant, dramatúrgia, moda, escenografia, literatura…s’uneixen en un sol espai, en un sol moment culminant que és la posada en escena d’una producció operística.

Amb l’arribada del segle XXI l’òpera també segueix tenint un paper molt important en les vides de la societat contemporània. Es creen noves obres que conviden a la reflexió, que tracten els aspectes més remots de la psique humana, que reflecteixen els canvis de valors dels nostres temps. En una data tan oportuna volem posar en valor compositors del país que aposten per l’òpera de nova creació, oferir una breu explicació biogràfica i estilística i proposar una de llurs darreres creacions.

Benet Casablancas, nascut a Sabadell el 1956 és, sens dubte, un dels compositors més inspiradors de la seva generació. Format a Viena amb Friedrich Cerha, va aprofundir en el serialisme, molt present en la seva més jovenívola creació, i l’atonalitat, que encara l’acompanya avui. El seu llenguatge ha anat evolucionant, esdevenint cada vegada més obert pel que fa a l’harmonia, la tímbrica, el ritme, etc. Un camí compositiu que el porta de Viena a Londres i a l’empirisme del mon anglosaxó, als colors francesos, a la llum, a l’esperit i gestualitat més mediterrània. Casablancas ha sabut trobar la independència creativa a través d’una veu crítica i cultivada des de la curiositat en allò perpètuament nou i humanitzador en una època buida de sentit. Casablancas, també s’endú la palma d’haver estat el primer compositor resident de L’Auditori.

L’enigma di Lea, estrenada el 9 de febrer de 2019, és la seva primera òpera. Narra una història d’amor, dolor, desig i passió, un cant a la capacitat de l’home per transcendir la seva condició humana i les seves limitacions, un reflex d’aquest impuls per acaronar l’absolut, per dir-ho en termes dels romàntics.
L’òpera, amb una marcada instrumentació cambrística, té com a protagonista Lea qui té un xoc en estar posseïda per un déu. Portador de l’immortal, el personatge central esdevé objecte de vigilància de dos éssers monstruosos, garants de la moral contra un ésser lliure. De l’interior de Lea sorgeix una visió, un impuls de transcendència, en entreveure la immortalitat; és el contacte d’allò humà amb allò diví com a força generatriu de la història.

Hèctor Parra // Les Bienveillantes
Nascut a Barcelona el 1976, des de 2002 és compositor resident a l’IRCAM-Centre Pompidou a París i del 2013 al 2017 ha estat el professor de composició del Curs Internacional de composició i d’informàtica musical del centre. La seva formació passa pel Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, on ha obtingut els Premis d’Honor de Composició, Piano i Harmonia. Ha rebut més de vuitanta encàrrecs procedents de diversos països, entre ells de França, Munic, l’Òpera de Flandes, Nuremberg i Teatre Real. A nivell artístic destaca per ser un compositor amb una especial dedicació al gènere dramàtic. La seva obra es caracteritza per un discurs compositiu basat en la indagació sonora per mitjà de recursos electrònics. Ha estrenat amb gran èxit de públic i de crítica sis òperes i projectes escènics, entre ells Les Bienveillantes (2019), que destaquem a continuació.

El protagonista és Max Aue, un oficial nazi d’un extrem narcisisme no resolt i greus problemes d’identitat sexual. L’eterna història d’amor amb la seva germana Una fa que ella visqui en una espècie de bogeria. Tots dos, que són bessons, engendren dos altres bessons, dels quals se’n fan càrrec la mare. Aue no només mata jueus, també elimina la seva progenitora i el seu padrastre en una escena tràgica. L’òpera està basada en l’obra de Jonathan Littell i aprofundeix en la misèria humana.

Raquel García-Tomás // Je suis Narcissiste

Raquel García Tomás, nascuda a Barcelona el 1984, representa un clar exemple de compositora multidisciplinar. Brilla per l’originalitat dels seus plantejaments i per la combinació del llenguatge compositiu amb llenguatges tecnològics i audiovisuals. Va finalitzar la seva tesi doctoral al Royal College of Music de Londres i ha treballat amb l’English National Ballet, la Royal British Society of Sculptors, la Royal Academy of Arts i el Dresdener Musikfestspiele, entre d’altres. Al llarg de la seva carrera, la seva música ha estat estrenada arreu dels Països Catalans: a L’Auditori, al Teatre Lliure, al Palau de la Música Catalana, al Palau de la Música de València, a Es Baluard de Palma de Mallorca. En aquesta darrera temporada 2019-2020, ha estat la compositora resident de la Pedrera.

El setembre de 2019 guanya el Premi Interdisciplina dels I Premis Alícia de l’Acadèmia Catalana de la Música amb l’òpera fuga Je suis narcissiste. Partint d’un humor negre sense concessions, l’obra ens presenta a una organitzadora d’esdeveniments culturals que viu cada dia com una cursa d’obstacles que s’interposen entre ella i la seva felicitat. Els esdeveniments la desborden i les persones la deixen sumida en una sensació de solitud. Davant d’un brou de cultiu tan saborós, n’hi haurà prou un desencadenant, en forma de gat mort, perquè arribi el col·lapse emocional. Aclaparada, arriba a la consulta d’un psiquiatre que abraça tota mena de teories tan excèntriques com ell. Tots dos viatjaran junts a través d’una experiència transformadora (o no) amb un leitmotiv al voltant del narcisisme.

Joan Magrané va iniciar la seva formació musical sota la tutela de Ramon Humet. Agustí Charles, Mauricio Sotelo i Jesús Torres han influït en el seu desenvolupament artístic i ha rebut classes magistrals dels compositors Pierre Boulez, Peter Eötvös, George Benjamin, Salvatore Sciarrino, Hèctor Parra, entre d’altres. Les seves obres han estat interpretades arreu d’Europa per conjunts instrumentals i solistes com l’Ensemble Intercontemporain, el Quatuor Diotima, el Quartet Gerhard, la BBC Scottish Symphony Orchestra, l’OBC i l’Orquestra de la RTVE. Fa poc, el compositor reusenc va estar al centre de l’actualitat en estar nominat als Grammy llatins d’enguany en la categoria de millor composició clàssica contemporània per les “Dues peces per a piano”. El 2018, Núvol també va premiar Magrané amb el Premi Núvol de música clàssica

Els Diàlegs de Tirant e Carmesina estrenats al festival de Peralada el 2019, suposen un madrigal escenificat amb un refinat llenguatge de segle XXI que, al seu torn, presenta aroma a música medieval i renaixentista. No és casualitat que esculli la temàtica de Joanot Martorell i la seva nuclear novel·la Tirant lo blanc, essencialitzada de manera magistral pel dramaturg Marc Rosich. Magrané és un amant de la música que va de Josquin des Prez a Monteverdi i les seves lectures sovint van encaminades a la poesia d’un Joan Roís de Corella o el mateix Joanot Martorell.

La temàtica de la creació es basa en la tensió amorosa entre Tirant i Carmesina, a la mercè, sovint, de la positiva figura de Plaerdemavida, que els vol junts, i la negativa de la Viuda Reposada, plena de gelosia perquè també estima a Tirant. La primera part es situa a la cort, amb el retorn de Tirant. Es fa la llum i els joves s’enamoren, però la seva relació és una tensió sexual resolta només a al final i de forma massa breu. Tots dos moriran, però abans, i després de diàlegs sensuals, jocs d’un erotisme subtil i un humor refinat proven el fruit prohibit.

Octavi Rumbau, Raquel García-Tomás, Joan Magrané & Xavier Bonfill // Go, Aeneas, Go
Nat a Barcelona el 1980, Octavi Rumbau Masgrau és un compositor que ha rebut encàrrecs de L’Auditori de Barcelona, la Fundació Tàpies, el Festival d’Òpera de Butxaca, l’Orquestra de Barcelona i el Festival Mixtur, entre d’altres. Els treballs més recents de Rumbau se centren en la recerca de nous espais sonors d’interacció entre l’instrument i l’electrònica, així com en aprofundir en la flexibilitat del temps musical i les seves paradoxes.

Go, Aeneas, Go! (2014) segueix el viatge d’un Enees modern, un funcionari que lluita utòpicament per la idea d’Europa en un ambient poc favorable. Per fer-ho s’endinsa en un periple pels països de la Unió tot lluitant contra l’escepticisme amb què reben les seves idees fins i tot els països que en són aparentment més adeptes. La proposta cerca equiparar els déus mitològics amb la nostra vulnerabilitat davant el món financer imperant en l’actualitat. Tot una figura que lluita per defensar una Europa que vagi més enllà de les fronteres i que integri tots els ciutadans.

Amb aquestes recomanacions matem dos pardals d’un tret. D’una banda, celebrem el gènere suprem, el que hipnotitza els melòmans i és com la metzina d’Isolda: quan te la beus li professes —a l’òpera— amor etern. I, a més, posem en valor alguns dels compositors catalans més rellevants en l’àmbit dramàtic sense ànim de ser exhaustius: només us volem posar la mel a la boca perquè quan tasteu la fruita prohibida sigueu pecadors, eternament, com tots nosaltres! 

Pau Requena
Núvol