Cerca de notícies

Enquesta

El Palau celebra la vida en primera persona

7/6/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-palau-celebra-la-vida-en-primera-persona-184578

En la temporada 2021-22 hi regnen l’excel·lència, l’optimisme, les lliçons apreses i la cura pels qui sempre hi són

Just començar la presentació de la temporada 2021-22 del Palau de la Música Catalana, la gran pregunta. La presidenta Mariona Carulla se’m posa a la butxaca quan entona: Què hem après?: “Hem mostrat fortalesa; davant la crisi hem sabut trobar oportunitats i ens hem reinventat, ens hem obert al món digitalment. Hem improvisat i hem resistit. I hem mantingut el compromís amb els artistes sense parar de buscar l’excel·lència, amb els cors al centre del projecte. El Palau és un símbol de vida, i celebrem la vida amb la música”.

I una de les darreres idees claus que ha apuntat és que “hem après a viure i treballar en la incertesa”. Just, un element clau que apuntava el director general, Joan Oller, que tot seguit confessava que no es podia haver imaginat que el lema de la temporada passada, Perspectives, hagués estat just el que s’ha assolit en “un any d’emocions molt fortes”, on “hem tingut la sensació que cada concert era un miracle”. La directora artística adjunta, Mercedes Conde, reforçava aquesta idea qualitativa quan afirmava que, efectivament, “els concerts s’han viscut molt carregats d’emocions”. Aquests parlaments inicials, tan institucionals com sincers, reivindicaven el Palau com “un temple i un lloc segur” -entenem que no només covid-free, sinó un on hi podem trobar recer-, amb la centralitat de l’Orfeó i amb el ferm compromís de donar cada cop més oportunitats al talent local.

El Palau professa optimisme -no només amb una programació estel·lar com les d’abans, farcides de noms estratosfèrics, sinó també, per exemple, posant a la venda el 100% de l’aforament-, però també prudència: Joan Oller reconeixia que, malgrat que es tenen molt bones vibracions per als propers mesos, “hem après a improvisar i, si cal, ho tornarem a fer”, i per començar, el director de públics obre la venda d’abonaments sense assignar seient, només zona, i no es confirmaran les localitats exactes fins que no es tinguin més clars els condicionants de l’aforament, en un curs en què el departament de Darío Fernández no només serà un “gestor d’incidències”, sinó una “experiència personalitzada” per al fidel o nouvingut melòman, que no només paga per una experiència estètica, sinó guaridora, i això requereix de professionals amb empatia i paciència. Gone are the days en què els de màrqueting es dedicaven a fer campanyes de publicitat innovadores, noves polítiques de preus i atenció a l’usuari, només. El Palau està “a punt per trobar formes imaginatives” sense parar, perquè es tracta d’un acte de “responsabilitat”, remarcava Oller, on atendre el públic de forma personalitzada és només el final d’un viatge que rau en tenir la ment oberta i oferir la millor temporada possible, amb discurs, imaginació i recuperant projectes que no es van poder fer quan tocava. El públic, la gent de la casa, els cantaires dels cors i els artistes són la raó de ser del Palau i aquest compromís és ja evident.

D’aquesta manera, cal posar molt èmfasi en dos aspectes factuals. En primer lloc, en l’austeritat de la performance de la roda de premsa. Cadires, micros i una pantalla petita. Els diners han d’anar cap als artistes, no al bombo i plateret. El segon a remarcar és el -magnífic- vídeo promocional de la temporada, que és tan poètic com efectiu, sensible i factual, i apel·la al cor i a la raó. Queda molt clar per què ens cal anar al Palau: perquè no és una fàbrica de fer concerts. És una entitat que, malgrat viure essencialment de fons privats, té un gran compromís social i se serveix de l’art per millorar la vida de les persones, començant per homenatjar els treballadors i persones de l’entorn, alguns dels quals podem identificar en el vídeo. Cantaires de l’Orfeó, el director de públics, la directora artística adjunta, el director general (que siguem capaços de reconèixer amb noms i cognoms), però, no us sembla un detall, també, que la directora de comunicació, Judith Pi, hagi presentat l’acte? A l’Oller i la Carulla no els cal pas que els condueixi ningú. Però és bonic veure com la voluntat és posar noms i cares als autèntics protagonistes que fan bategar el cor de la sala i fan vibrar cada vitrall.

El que ens va presentar fa uns dies el Palau és el més espectacular. Segurament, costa captar tots els matisos que hem intentat esbossar si mirem la proposta des de les grans obres i els grans compositors, figures i primeres espases de Palau 100. I és que presentant Palau Cambra, Palau Piano, Palau Bach o Grans Veus i el nou cicle d’òpera, en realitat, no en sabem res del Palau -més enllà de l’intens i lloable anhel que el públic torni massivament als seus seients. La seva essència s’acabarà de trobar en el Palau Fronteres, La Casa dels Cants, el Primer Palau, el cicle de lied o l’estimat Hivernacle, on els artistes que entraran en dansa renoven fitxatge per justícia, perquè amb les dues temporades que hem sobreviscut, es mereixen revalidar el títol: Jörg Widmann, Kaija Saariaho, Joan Magrané i Marc Timón tornen a ser artistes convidats per poder cloure els seus compromisos i adquirir-ne algun més, i Alba G. Corral ha agradat tant a la casa que també la tornarem a tenir. La novetat és la parella de poetes Jaume C. Pons Alorda i Anna Gual que, amb el text del vídeo promocional, han marcat un inici especialment prometedor.

La programació que s’ha presentat, fora de context, és una -potentíssima- programació més de primeríssim nivell europeu. Però és com les d’abans i no és com les d’abans, perquè el Palau és el mateix i no és el mateix: ha matisat enormement el relat. Per això, més enllà que ens congratuli especialment que Sir John Eliot -i més després de la lectura pandèmica del seu revelador Bach: Music in the castle of heaven, on demostra una erudició i una profunditat excepcionals que pocs músics assoleixen mai- i les seves supremes formacions (l’English Baroque Soloists, el Monteverdi Choir i l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique) siguin el pal de paller de Palau 100, o que el compositor de la temporada sigui Johannes Brahms, més enllà de generar titulars, aquestes fites són una manera de ser fidels als objectius principals de la institució: ser atractius tant per al públic local i internacional (perquè es vol posar Barcelona al mapa però també perquè hi ha el gens menyspreable caprici de sobreviure), de continuar oferint els talents bregats i amb carisma, però també fomentar la descoberta de noves veus i visions artístiques, mantenir el compromís amb la nova creació, sense oblidar la tasca feta amb el Km 0 o la gent jove, com comprovem, per exemple, amb la residència de Cosmos Quartet que se centra en Palau Cambra, on hi ha molt talent d’aquí, així com a Palau Piano hi ha dos noms catalans en el conjunt d’estrelles del firmament: Ignasi Cambra i Daniel Ligorio. I tot això ho veurem, encara més, de ben segur, en totes les programacions que es presentaran al setembre.

En els grans hits manifestos d’Oller s’entreveu una predilecció per les tres “B” del cànon, amb una gran presència de Bach, Beethoven i Brahms. L’aposta per Brahms s’entén des de l’òptica d’un compositor tan ric en matisos que ens dona una visió de la celebració de la vida absolutament autèntica i que va de la llum i ja joia a la foscor i el sentit tràgic de l’existència. Perquè celebrar la vida és, com deia Conde, acceptar que a l’altre costat hi ha el dolor i la mort. Així, la gran fita serà la integral de simfonies de la tercera “B”, com ja s’ha fet amb Schumann o Beethoven, amb una intensitat que aporta molts més significats i riquesa de percepcions tant pel públic com pels propis artistes que, sota la batuta de Daniel Harding, ho han de donar tot a cada obra per oferir una totalitat significativa. El plantejament i l’actitud davant una integral fuig essencialment de l’anècdota que es pot trobar en tocar una obra sola al costat d’altres propostes, i aconsegueix esprémer tota la potencialitat conceptual del corpus de l’autor. I és totalment pertinent, tenint en compte que el nou enfocament de Palau 100, a petició del públic, és essencialment simfònic. Noms que ens trobarem en aquest espai són el d’Alondra de la Parra -també convidada a L’Auditori-, amb Ginastera, Prokófiev i Dvorák, el fenomen Lise Davidsen, amb un vestit fet a mida, Maria João Pires, Sol Gabetta o les noves visions de la tradició de François Xavier Roth. A més, és remarcable la introducció d’una obra de celebració fresca i vivaç com la Messa di Gloria, de Puccini dins del cicle gloriós, amb Gustavo Gimeno al capdavant de la Filharmònica de Luxemburg. A les gran orquestres cal sumar-hi la Simfònica de la Ràdio de Berlín amb Jurowski, la Filharmònica de la Scala amb Riccardo Chailly o l’Accademia Nazionale di Santa Cecilia, dirigida per Antonio Pappano.

L’altre compositor que brillarà, a banda de Brahms, serà Henry Purcell, que és un dels màxims protagonistes del nou cicle Palau Òpera, enguany centrat en el Barroc de Purcell, Händel i Monteverdi, dels quals sentirem Radamsito, amb Jaroussky i Il Pomo d’Oro, L’Orfeo, amb Ian Bostridge, Europa Galante i Fabio Biondi, Giulio Cesare, amb Forma Antiqva i Aaron Zapico i, finalment, el doble compromís de Vox Luminis i Lionel Meunier per oferir-nos King Arthur i The Fairy Queen del celebrat Purcell. D’aquesta manera, s’inicia el relat amb els fonaments del gènere i, a més, s’aprofita l’avinentesa per justificar el format semiescenificat tan ad-hoc per al Palau quan sabem que les òperes del segle XVII no estaven pensades per un teatre, sinó per a sales de concert, sovint els propis palaus. I el palau musical dels catalans és el modernista.

A la secció veus s’ha revelat una epifania compartida entre Joyce DiDonato, que va debutar al Palau al gener, i la direcció, i per això s’ha iniciat un idil·li que durarà, com a mínim, tres anys, amb l’objectiu d’arribar a fer un projecte amb l’Orfeó Català. A Palau Piano podrem gaudir d’Igor Levit, Rudolf Buchbinder, Ignasi Cambra, Daniel Ligorio, Benjamin Grosvenor, Grigory Sokolov, Alexandra Dvogan, Lang Lang, Yuja Wang i Arcadi Volodos. El que de ben segur que no ens podem perdre, segons Oller, és la seva estimadíssima Missa en si menor de Bach, que el 29 de gener de 2022 ens oferiran Balthasar Neumann Chor & Ensemble i Thomas Hengelbrock a Palau Bach. A banda, una de les grans fites de la temporada serà la integral de concerts per a piano i orquestra de Beethoven, de la mà de Paul Lewis i l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, amb el mestre Tomàs Grau al capdavant d’aquest repte intens i majúscul de dos dies. I a les efemèrides, enguany celebrem tres catalans i un etern: els 150 anys del naixement d’Amadeu Vives, autor essencialment coral, el cinquantenari de la mort d’Igor Stravinsky, els 60 anys del traspàs d’Eduard Toldrà o el doble aniversari de Xavier Montsalvatge: els 110 anys del naixement i els 20 anys de la desaparició.

Tot plegat, en el marc d’una programació -la que sabem fins ara- d’altíssim nivell i molt ambiciosa, on s’ha fet un esforç majúscul, essencialment, de confiança i compromís, però que caldrà veure si el que ens explicaran més endavant matisa l’excessiu segell masculí, i els grans noms i els grans reclams per al públic general, en el seu esperat retorn massiu, es complementen amb les delicioses perles a les quals ens té acostumada la casa i que són, per a nosaltres, el veritable aliment per a l’esperit.

De moment, ens quedem amb dos idees clau: el Palau ha fet els deures per oferir cap enfora plats suculents, però amb una recepta revisada i molt conscient no només que calia aprendre d’aquest enorme esforç que ha fet tota la casa, que ha situat l’espai modernista més cèlebre del mon en un exemple absolut de resiliència, compromís i valentia en el darrer any. A banda de preguntar-se “què hem après”, fa el seu sincer agraïment a tots els que han fet possible que ara es pugui presentar la temporada, dedicada a celebrar la vida en totes les seves vessants, totes de manera vivencial i amb un ull posat a cuidar què és el que necessiten avui les nostres ànimes per sentir-se vives una vegada més, amb plenitud i celebració del món que se’ns obre com a oportunitat per ser millors. 

Aina Vega i Rofes
Núvol