Cerca de notícies

Enquesta

Guia per a piròmanes (II)

11/8/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/guia-per-a-piromanes-ii-199174

Segona part: com parlar de privilegi.

Massa sovint, la manca de relleu generacional a la clàssica, que veiem, en realitat, com una manca d’adaptació al canvi i a l’avui, és la culpable de tots els nostres mals; en aquest cas concret, la incapacitat d’entendre o digerir els discursos i debats que inunden les xarxes socials fa que, massa sovint, ens trobem amb un tap que no deixa que el sector es transformi.

I és que no és possible parlar de privilegi, el tema que abordem avui, sense fer un reciclatge complet i profund de les nostres pròpies conviccions, de la nostra situació geogràfica, històrica, social i política, en definitiva, sense qüestionar la nostra pròpia identitat. Hi ha certs agosarats que s’atreveixen a opinar sobre les experiències de persones racialitzades, que gosen comparar la seva experiència amb la de persones sense recursos, que fins i tot s’arrisquen a descriure la nostra cultura (musical) com quelcom neutral, hermètic i intocable, i és per aquest motiu que despleguem un seguit de reflexions que us poden servir per a coure els vostres privilegis a la brasa. Però, com podem parlar de privilegi?

Abans d’intentar respondre aquesta pregunta de magnitud estratosfèrica, caldria fer un petit exercici d’autoconsciència i mirar de col·locar-nos en l’espai i el temps que ens pertoquen, contemplant totes aquelles realitats que ens envolten i donant-los espai per ser visibilitzades, reconegudes i apreciades.

Un cop col·locades allà on ens trobem còmodes, hem d’assumir que dins del sector de la clàssica és difícil conèixer i valorades altres tradicions que no siguin la blanca, masculina i occidental; en definitiva, la canònica. La causa d’aquest biaix rau, sobretot, en la relació entre el cànon i l’acadèmia.

El cànon és, sens dubte, una estructura de poder que té la capacitat de reflectir, instigar i perpetuar sistemes de valors concrets, i sens dubte tendeix a resistir els canvis. L’academicisme, d’altra banda, és quelcom que exerceix una força terrible sobre la creació del cànon, és qui decideix quines figures i peces s’han d’estudiar, és qui influencia les futures publicacions i per tant també els plans docents, i a la llarga, també les programacions musicals, els repertoris i un llarg etcètera.

En paraules de la teòrica Griselda Pollock, el cànon pot prendre forma com a estructura d’exclusió, de dominació i subordinació o bé com a estratègia discursiva. En tots els casos, però, si provem de posar-nos en la pell d’una persona racialitzada, amb diversitat funcional, trans, amb pocs recursos econòmics, amb una orientació sexual que difereixi de la nostra o que simplement pertanyi a una de les minories que ens envolten, veurem que qualsevol d’aquestes facetes del cànon l’exclou per complet.

És en aquest punt on hi entra el poder de la representació, de la interpretació (musical) i de la recuperació d’obres i autores que s’escapen del nostre prisma occidental i masculinitzat. Es fa impossible despullar d’importància el significat dels currículums acadèmics, dels programes de les sales de concert, d’allò que coneixem a base de la repetició ad infinitum, i la visible exclusió d’altres realitats dins d’aquests. La tasca imprescindible i més urgent és la de revisar el per què de tot plegat, posant en qüestió perquè l’alumnat de parvulari coneix Beethoven o Mozart d’oïda, però la gran majoria de musicòlogues graduades desconeixen la figura de Florence Price.

Ara bé, què podem fer quan la crítica musical es planta davant l’opció de revisar-se? O bé quan membres de l’Acadèmia es neguen a incloure discursos i experiències fins ara excloses del cànon? Quines eines tenim per a centrar el debat en la història colonial europea, totalment intrínseca en el relat de la clàssica més canònica?

Cal partir de la base que la canonicitat de la clàssica es fonamenta en la cultura musical del centre-nord d’Europa i que per tant és difícil separar-ne la història colonial. És per aquest motiu que cal entendre, callar i escoltar la diversitat de realitats que conformen la nostra història passada i present, donant-los espais i altaveus des dels quals els seus relats puguin arribar a la resta, fora de les violències discursives que massa sovint les persegueixen. Segons la musicòloga Julia Gerlach, separar l’etnomusicologia de la resta d’estudis musicològics és una pràctica colonialista. I és que, segons ella, tot allò que s’estudia des de l’Acadèmia es fa des d’un punt de vista blanc, europeu i masculí, obviant les tradicions musicals i les genealogies creatives, acostant-s’hi des del paternalisme, transcrivint allò que troba interessant i emmagatzemant-ho en arxius.

Recuperem la pregunta que encetava aquest capítol: com podem parlar de privilegi – i caldria afegir – les persones privilegiades? Perquè en quedi constància, jo mateixa us parlo des del privilegi de la blanquitud, dels estudis universitaris, del refugi d’una llar, de l’accés il·limitat a internet i sobretot, des del privilegi de tenir a l’abast un altaveu virtual com aquest. És des d’aquí que s’ha de fer un esforç per a parlar amb respecte, cedint sempre l’espai que ocupem a aquelles que tinguin la necessitat d’usar-lo, d’entendre que els espais que coneixem com a nostres no són permanents ni, sovint, legítims, que la nostra manera d’entendre el món no és única i que la clàssica no és només nostra. Obrim mires?  

Mar Medinyà
Núvol