Cerca de notícies

Enquesta

Guia per a piròmanes (IV)

29/8/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/guia-per-a-piromanes-iv-201055

Quarta part: com modernitzar la clàssica?

El quart i últim capítol piròman de l’estiu pretén recollir diverses idees incendiàries que s’han anat desplegant al llarg d’aquest mes d’agost, sense deixar d’aportar-ne de noves, en aquest cas, relacionades amb les possibles maneres de traslladar la clàssica a la contemporaneïtat.

Durant aquest estiu tan inspirat hem anat tractant temes com el bon feminisme, l’ús o el mal ús de les xarxes socials i el conflicte constant que emana dels privilegis; però com totes recordareu, hi ha hagut altres subtemes que han anat apareixent al llarg d’aquestes últimes setmanes, com ara la manca i urgència del relleu generacional, la problematització de l’academicisme, la feixuga convivència amb certs personatges del sector i les possibles solucions que se’ns han acudit al respecte.

Ara és moment de preparar-nos per l’enfrontament inevitable amb els grans tòtems clàssics, fent del nostre sector quelcom més agradable, acollidor, humà; en definitiva, intentarem descobrir com podem modernitzar la clàssica?

Aquesta qüestió sempre sembla caure en les mans equivocades i tristament acaba en un no-res. I és que com us anunciàvem en anteriors capítols piròmans, “si allò que atrau les millenials és la recuperació de l’espai per part de les persones que fins ara ocupaven els marges de la història, les programacions, els plans docents, les publicacions i els mitjans se n’han de fer ressò; només d’aquesta manera es convertiran en quelcom atraient”. Parlàvem d’atraure allò que s’ha batejat com a “nous públics”, un terme molt cobejat en l’àmbit de la cultura pública, però es podria aplicar tranquil·lament a les que ens dediquem al sector des de dins, que poc a poc anem perdent pistonada en qüestió d’ànims.

Cada vegada és més habitual sentir testimonis incòmodes amb la cúpula de poder que gestiona la clàssica, sovint a mans de personatges amb escassos estudis musicals o culturals que fomenten les dinàmiques bicentenàries de jerarquia, poder i endogàmia.

En aquesta afirmació hi entren en joc diversos aspectes, essent un d’ells el voluntariat, quelcom molt perillós en àmbits com el nostre, en què les fronteres entre l’oci i el negoci, la passió i la professió són tan fines, i inserides en una societat que és capaç de proferir sense miraments sentències com: “Com que t’agrada tant la teva feina no hauries de cobrar!”. És per això que, quan el voluntariat predomina en àmbits com la comunicació, la producció o l’administració, es fa difícil imaginar un sector modernitzat i professional. Encara més si admetem que, massa sovint, les persones voluntàries són persones de la generació boomer – essent generoses en termes d’edat- i que, per tant, el savoir faire és bàsicament d’una altra època. I algunes es preguntaran: quin problema hi ha? Cap, realment. Ara bé, si les joves professionals graduades, postgraduades, masteritzades i doctorades volen tenir feina i deixar la seva empremta en el món actual, és imprescindible que hi hagi un relleu generacional, d’una banda, i de l’altra, que el sector es professionalitzi. Com totes sabem, el voluntariat és insostenible quan s’ha de pagar el cost de la universitat, el lloguer o la subsistència mateixa, per la qual cosa el resultat de tot plegat pot dificultar realment dedicar-se a la clàssica si no es tenen els mitjans econòmics necessaris o el privilegi polític, social i cultural d’un senyor de mitjana o avançada edat amb propietats al seu nom o bé s’és una tieta de l’Eixample que reparteix samarretes del club de fans de Puccini que sustenta amb les rendes familiars o el sou del marit, potser ja pertanyent a la silent generation.

La modernització de la clàssica passa per la modernització de les seves estructures
Si fos possible superar aquests arquetips que, per molt arquetips que siguin, es basen en la realitat, arribaríem al quid de la qüestió, una qüestió que sembla tornar-se invisible als ulls de tanti, però que per a tantes altres està a tocar dels dits. La modernització de la clàssica passa inevitablement per la modernització de les estructures que la conformen: escoles, editorials, segells discogràfics, sales de concerts, conservatoris superiors i la premsa especialitzada. I si continuem estirant el fil, arribarem a la següent qüestió: com podem modernitzar totes aquestes institucions? Farem ús de la meravellosa Lizzo i el seu últim hit, perquè no sigui dit que a les dones clàssiques no ens agrada res més que la clàssica: “Spendin’ all your time tryna break a woman down – Realer shit is goin’ on, baby, take a look around”.

Aquest inspirat aforisme podria aplicar-se, tranquil·lament, al nostre sector: l’artista nord-americana diu que hi ha coses més importants que destruir la reputació de les dones, i seria fàcil intuir que aquestes coses són les que mouen el món actual, les que fan que la joventut es mobilitzi, les que emocionen a la gent i fan que l’art tingui sentit. Si algú es parés a escoltar i entendre el que es diu a les xarxes, el que les joves reclamen sense descans en els seus espais i altaveus, aleshores es faria palesa la urgència del relleu generacional.

Cal un canvi de paradigma i capgirar l’espai simbòlic per renovar el sector
Sense un canvi de paradigma és impossible la renovació del sector, cal capgirar l’espai simbòlic per a arribar a una transformació profunda i poderosa de la clàssica, convertint-la en quelcom accessible, viu, contemporani i comprensible per a totes aquelles persones que triïn acostar-s’hi i apreciar-la com quelcom vivent i per tant dinàmic i en constant transformació.

Se’ns fa ben difícil de concebre la clàssica com quelcom viu quan la gran majoria del sector es posiciona contràriament a qualsevol canvi que es pugui arribar a produir, ja sigui en forma d’escenografia inesperada, en la manera de vestir del públic més jove, en l’ús dels mòbils a les sales de concerts, en les diferents versions que es puguin fer d’obres escrites fa 200 anys o en els intents de cancel·lar concerts i gravacions de certs prominents agressors sexuals. Com a bones piròmanes us assegurem que entre totes podem arribar a crear una xarxa de suport emocional, conceptual i físic, si es dóna el cas, per a enfrontar-nos als abusos de poder, a les jerarquies tòxiques, al síndrome de la impostora que massa sovint ens atrapa, i aconseguir fer, de la nostra professió, quelcom habitable i bonic. 

Mar Medinyà
Núvol