Cerca de notícies

Enquesta

Lux Aeterna

23/11/2023 |

 

https://www.nosolocine.net/lux-aeterna-por-oriol-perez-trevino/

Ja he escrit, en alguna altra ocasió, que el cronista acostuma a escriure només sobre allò que li interessa. Que li interessa o que li desperta alguna regió adormida de la seva ànima. Poques vegades això m’ha passat en tractar-se d’una primera novel·la com l’és Llum eterna (Editorial Letra Minúscula, 2023) d’Enric Vilalta (Berga, 1968). Es tracta d’una primera novel·la, però, amb reserves perquè aquest escriptor berguedà és un professional de cap a peus en això tan estrany i fascinant com és la redacció de guions com a professional de Televisió de Catalunya. Després d’haver obtingut, ja fa molts anys, el concurs literari «Elefant torrat» i d’haver estat finalista del concurs de narrativa breu Víctor Mora de l’any 2003, ara s’ha decantat per elaborar una novel·la que, directament, pot tocar-nos la fibra. I no pas per les seves qüestions exògenes, per entendre’ns la història d’un reconegut director de música antiga de nom Tomàs Porta que iniciarà un descens als inferns, sinó per la seva aproximació al mite i a una peculiar recepció de la música.

Era un dels germans Schlegel que estava convençut que «escrivim perquè llegim». Escriure no és, en absolut, una experiència creadora sorgida del no-res, sinó que es genera en una anterior fase, anomenem-la receptiva, on són d’allò més importants les experiències estètiques ja viscudes. No hi fa res, pel que sembla, que un no en sigui plenament conscient perquè moltes vegades aquestes romanen en l’inconscient. I és en l’inconscient on també romanen les grans construccions arquetípiques del mite i del seu relat.

El mite, a diferència del que el sentit comú creu, no és un relat que va succeir en el passat, sinó que és un patró psíquic que roman i viu en el nostre inconscient. És per això que la gran tragèdia de l’esmentat Tomàs Porta no serà la desgràcia de l’accident de la seva estimada, la reconefuda soprano nord-americana Louise Mayer, o la drogodependència, sinó la seva conversió en el mateix mite d’Orfeu. I ja sabem que Orfeu va poder iniciar el seu camí d’autoconeixement a través del seu descens als inferns. Aquesta, a fi de comptes, és la paradoxa que palpita des d’un punt de vista epifenomènic dimensionat en la seva complicada relació amb el seu pare, la desaparició de la mare, el seu matrimoni fracassat amb Hope Grosjean, el món dels somnis…

Estem, possiblement, al davant d’un exercici literari estructurat en forma de novel·la no exempt de dosi terapèutica, sense que l’ús d’aquest mot tingui res a veure amb la maleïda literatura d’autoajuda que, massa em temo, s’està convertint en una de les directrius de la literatura catalana dels darrers anys. Aquesta voluntat terapèutica és la que porta a l’autor a deixar-nos, abans de cada capítol, la possibilitat d’escoltar algunes músiques, majoritàriament de l’època barroca d’autors com Claudio Monteverdi, Francesco Cavalli, Antonio Vivaldi, Georg Frideric Händel, però també d’altres com Edward Elgar, George Gershwin i, fins i tot, de més estranyes com els grups musicals Fresno, DO RE MI FA FRED o de l’artista LP….

Lluny de la voluntat d’assaig musical o de la musicografia, estem al davant d’una molt bona història que, perfectament, atesa la professió de l’autor, seria un magnífic guió per a un film que mostrés el nostre i comú anhel de Llum eterna. 

Oriol Pérez Treviño
No Sólo Cine