ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

Tres simfonies sobre les Metamorfosis d'Ovidi

Tres simfonies sobre les Metamorfosis d'Ovidi

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental


Carl Ditters von Dittersdorf (1739-1799): Tres sonates per a piano a 4 mans “Ovidi” (Ajax et Ulysse, Hercule change en Dieu i Jason, qui emporte la toison d’or).

James Tibbles y Michael Tsalka, fortepiano.

NAXOS 8.573740 56 minuts. DDD Enregistrament de 2014.

Naxos

Recomanat per Catclassics

Carl Ditters von Dittersdorf (1739-1799) pertany a la categoria d’aquells compositors “desconeguts per a descobrir”. Violinista, crític, compositor i autor d’escrits teòrics (amb una biografia pòstuma), va ser el típic exponent del segle XVIII austríac tardà. Va escriure amb un estil elegant, influït operísticament pel model italià (conèixer La serva padrona de Pergolesi va ser una experiència que el va marcar) i per Gluck en el llenguatge orquestral, sobre tot en la il·lustració d’un concepte programàtic i referències extramusicals en algunes simfonies. Autor de composicions peculiars com la Simfonía al gusto de cinco naciones (1767) en cinc moviments amb referències a cinc escoles europees, el 1781 Dittersdorf va projectar una sèrie de simfonies agrupades de cinc en cinc i basades en les Metamorfosis d’Ovidi. D’aquestes només en va completar les sis primeres (enregistrades per Naxos) i en va deixar unes altres tres en versió per a piano a quatre mans, que són les presentades en aquest disc.

La seva idea inicial era acompanyar aquestes simfonies d’unes traduccions de l’obra original, un prefaci per a cada moviment precedit per un gravat d’un artista de l’època, i d’una cita en llatí suggerint -segurament per primer cop- una experiència sinestèsica. Però, tot això va esdevenir un projecte fallit perquè Artaria no va acceptar l’oferta. Va ser un competidor d’aquesta editorial vienesa que anys desprès va publicar les primeres series de simfonies. Segurament es varen donar a conèixer el maig de 1786 gràcies a la intervenció de l’apòstol musical que va ser el Baró van Swieten. Un segon concert va oferir-se el juliol, aparentment amb altres simfonies inspirades en Ovidi, tot i que es desconeix si varen ser les mateixes, segons ens indiquen les completes notes de carpeta signades per Allan Bradley. Unes notes que, per cert, inclouen els resums dels capítols de les Metamorfosis en les quals s’inspiren, i una breu relació programàtica entre la música i el text, tot i que resulten molt escasses en l’anàlisi musical. I és que aquestes simfonies participen de la fascinació per l’Antiguitat que va impregnar els àmbits cultes europeus durant la segona meitat del segle  XVIII, especialment germànics i britànics, després del descobriment de les ruïnes de Pompeia, Herculà i Paestum i que va ser canalitzada per les investigacions de figures com Winckelmann. Des de llavors es va anar formant un neoclassicisme que va tractar l’antiguitat no només com una font d’inspiració si no també com a model i norma del credo artístic. 

Una part del material sobre el qual es basen aquestes simfonies de Dittersdorf va ser escrit abans del 1781 i modelat per a configurar aquestes tres obres acolorides, amb molt de contrast dins del sinfonisme canònic però amb aspectes d’un cert progressisme. Per una banda, Dittersdorf construeix a partir de la forma sonata (amb introducció lenta o sense) i el principi compositiu de repetició, contrast i divergència temàtica, a més d’integrar el minuet amb formes desfasades per a l’època com la chacona que tanca la Simfonia “Jason, que es va endur el velló d’or” amb la que recrea el suggeriment programàtic pertinent. D’altra banda, i per motius semblants, resol amb una secció en Adagio l’últim moviment de la Sinfonía “Ajax et Ulysse” i la dedicada a Heracles. També juga amb el passatges contrapuntístics elaborats i estableix una dialèctica entre tutti en fortíssim davant les línees solistes, ús de sforzandi i contrastos de textures sense desmarcar-se de l’estètica del sentiment en voga i de l’influx del Sturm und Drang. Igualment interessant és la Simfonia Heracles amb el proteic Allegro vivace inicial i un moviment conclusiu en el que l’inici juga amb una construcció fugada com a símil del verí mortal circulant pel cos de l’heroi. Per a la conclusió, Dittersdorf torna a escollir un Adagio de reminiscències gluckianes com en el segon moviment de la simfonia dedicada a Ajax i Ulisses.

Amb un fortepiano Walter de 1801, els pianistes James Tibbles i Michael Tsalka, arrodoneixen la proposta artística amb molt bona captació de so: riquesa tímbric, claredat de textures, intensitat en el fraseig i encaix dels accents rítmics, contrastos acusat sense paroxisme, indubtable musicalitat, varietat idiomàtica i un entusiasme i frescor que validen a Dittersforf com un compositor suggerent i creatiu, l'obra del qual mereix molta més difusió que la rebuda fins ara. Sens dubte, és un dels molts bons discs comercialitzats pel segell Naxos aquest 2017. 



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de