ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Novetats

Tria un apartat:

Cerca de novetats

Paraules:
Tema:
Tipus:
Ajuda

la mà de guido
 

NOVETAT

Suite retrospectiva sobre Granados
Suite retrospectiva sobre Granados
Suite retrospectiva sobre Granados
Suite retrospectiva sobre Granados

Suite retrospectiva sobre Granados

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental


Tritó, La mà de Guido, Columna Música, IBS Classical

Al marge del publicat en aquest portal sobre algunes novetats discogràfiques amb l’obra de Granados en la llarga trajectòria d’aquest mitjà de comunicació, aquesta ressenya pretén comentar quatre discs destacables del mercat. No es tracta ni de primers enregistraments mundials ni de referències imprescindibles tot i que sí són qualitatives dins el camp fonogràfic dedicat al compositor lleidetà. Els quatre discs mantenen guarden algun al·licient ja sigui per l’ interès de les obres, per la qualitat de la interpretació o per ambdues. Com a clausura del ja passat bienni commemoratiu del compositor, les recordem a tall de suggeriment. 

Obra de cambra

Després d’enregistraments gravacions de segells com Discobi, Columna Música i CPO l’obra de cambra d'Enric Granados disposa de diverses referències: unes centrades en el seu Trio amb piano en Do major i altres en el Quintet Op. 49 en sol menor. Aquest disc de Tritó (TD 0076 DDD 2010 50:27) inclou totes dues, estrenades a Madrid l’any 1895, i ho fa amb l’al·licient de presentar les dues versions del quintet, la de Madrid i la de Barcelona. L’original és la de Barcelona i consta de dos moviments per manca de la part pianística del tercer. La madrilenya és una revisió posterior a l’estrena que destaca per la condensació en el desenvolupament del primer moviment i lleus modificacions en el segon moviment. La lectura de les notes de carpeta de Douglas Riva és imprescindible. Tant el Quintet com el Trio són hereves del romanticisme germànic i francès després de l’estada de Granados a París. Però també hi ha un cert exotisme o orientalisme que passa per hispànic en passatges modals. Aquesta amalgama, més rica que la de Breton i Chapí, marcarà el discórrer de Gaspar Cassadó. La interpretació a càrrec de quatre solistes de l’Orquestra de Cadaqués i Jean Bernard Pommiere al piano és referencial tècnica i expressivament i se situa a l’alçada de l’ enregistrada el 1994 pel Trio Salzburg per CPO. El compacte inclou l’ albeniciana Azulejos completada per Granados i que Pommiere interpreta amb exquisidesa melòdica i atmosferes de colorit velat. El pianista la concep amb una filiació raveliana, sense artifici, senzilla i balsàmica.

Un Granados menys freqüent

No importa si pianistes com Alícia de Larrocha, Esteban Sánchez o Rosa Sabater van signar la càtedra en els enregistraments de Granados -igual que amb els d’Albéniz-. No importa perquè això estableix referents per a intèrprets com Emili Blasco que s’atreveixen a abordar-ne les obres i a oferir lectures entranyables. El seu enfocament transita per aromes populars que l’aproximen a l’oient cap a un flux comunicatiu lluminós i càlid en obres com Aparición, la Serenata Amparo o el Capricho español. El seu Granados és suggerent, animós amb una significativa cura rítmic, envoltat d’èmfasi i soltesa com a la Rapsodia aragonesa que respira i transpira l’aire d’allò propi. Hi ha inflexions, notes i frases secundàries, retencions i articulacions en un bon treball interpretatiu, sense extravagàncies, especialment als Valsos romàntics, els Valsos poètics i en les dues sèries de les Escenes poètiques. Són obres on la poesia és portada a un lloable grau de depuració, amb pinzellades de jovialitat i que fluctua entre la transcendència i el bagatelisme oferint un plus per evitar que cada peça caigui en la nimietat. Les resultants són unes execucions molt correctes, amb dosis de transparència, digitació ben articulada i, en definitiva, les qualitats de domini tècnic i expressiu mínims per a aquest repertori ple de canvis estètics interns i de caràcter evocatiu. L’edició compta amb breus notes de carpeta en tres idiomes i l’estètica habitual del segell català La mà de Guido (LMG 2100 DDD 2010 78:50), un dels que ha inscrit el seu nom en la recuperació patrimonial catalana i hispànica de la darrera dècada. 

Les Goyescas d’ Atenelle

 

Abordar Goyescas és un repte que s’acompanya d’un respecte i exigència paral·lels que ens recorda l’absència d’un nombre elevat de referències discogràfiques però sí de qualitat. Entre aquestes hi podem comptar la que Columna Música ha editat (1CM0349 DDD 2016 54 minuts) amb Albert Giménez Attenelle qui, fidel al seu estil auster i precís, defuig els desbocats apassionaments i el caràcter flemàtic d’altres pianistes. És una lectura elegant, analítica, prou sensitiva, molt ritmada (especialment a El fandango del candil) que convenç pel mestratge deutor de qui ha begut de la font directe. En aquest cas de l’Escola Frank Marshall de la qual és un dels màxims representants actuals. Especialment en el domini de la tècnica de pedal entesa com a mètode fonamentat en l’obtenció d’una sonoritat que permeti desenvolupar diversos estrats de plans sonors que actuen a mode de pilars harmònics per a sostenir els arcs de la línia melòdica. Uns arcs que en Granados no es pot trencar perquè ha de fluir constantment en l’agògica que dóna forma a les obres. En aquest sentit Atenelle és molt expeditiu i es percep l’esforç de treballar la polifonia de les peces per a fer escoltar notes i frases secundàries, retencions i articulacions poc freqüents, amb una versatilitat de toc en que destaca la subtilesa característica i la pulcritud del pianista en els atacs de dits i la diferenciació de veus i registres. No obstant, aquest interès desnereix la fluïdesa del discurs i la construcció d’un fraseig més lligat i un grau majúscul de sofisticació en els matisos com assolia De Larrocha o l’estilització d’Achúcarro.  

 

No s’ha inclòs cap altra obra com l’entreacte de l’òpera homònima ni El pelele també connectada amb les pintures de Goya. Un fet que desaprofita el minutatge del compacte i l’oportunitat d’oferir un ventall més ample sobre el compositor. L’edició en dijipack és austera i conté unes didàctiques notes de carpeta d’Àlex Susanna.

El Granados pedagògic

IBS Classical (IBS-72017 DDD 2017 60:22) va ampliar el ventall de novetats de Granados amb l’enregistrament protagonitzat pel pianista sorià Emilio González Sanz, de qui les notes de carpeta no exposen cap informació excepte les notes signades per ell mateix a l’entorn de Granados com a professor. Aquestes, tot i la seva correcció i punts d’interès, no són una bona guia d’audició de les cinc obres aplegades. Amb una interpretació curosa i idiomàtica, configuren un mostrari de pianisme refinat i nítid alè romàntic temperat.  Sobre elles s’estén una gamma expressiva que va des de la melancolia a la contemplació en un cantabile del qual els suggeriments programàtics dels títols són un estímul abstracte o una mera evocació més que una voluntat descriptiva. Algunes, com l’ Andantino espressivo que obre el disc, presenta una estructura poliseccional mentre que altres, com Cuentos de la juventud, tendeixen a formes simples en un clar homenatge a Schumann. D’altra banda, l’ombra de Chopin sembla projectar-se als sis Estudios expresivos igual que Bocetos reuneix un compendi d’influències centreeuropees que configuren un dels punts en comú d’aquest repertori, juntament a l’herència de la música de saló i la marcada voluntat acadèmica del Granados pedagog. Potser per això, la integració de veus secundàries queda poc realçada atès que es tracta d’obres pensades per a treballar el fraseig i l’expressivitat més que la digitació, el joc contrapuntístic i la densitat textural o altres aspectes tècnics característics del darrer Granados. L’edició se presenta en un dijipack amb la pulcritud de disseny que caracteritza al jove i molt actiu segell andalús.



Albert Ferrer Flamarich

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de