ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

La utilitat de la inutilitat

Santos recrea fragments de l'obra de Brossa amb expressives referències musicals

10/5/2008 |

 

Programa: Brossalobrossotdebrossat de Carles Santos

Lloc i dia:Teatre Lliure

Només un creador de la potència i autenticitat de Carles Santos podia empescar-se un homenatge tan àlgid i enlluernador a Joan Brossa. Sense proposar-s'ho, Brossa va ser el detonador del Santos com a artista polifacètic, que d'intèrpret virtuós del piano passaria a l'experiència escènica més transgressora i agosarada. I ara el deixeble ret un fervorós reconeixement envers un mestre tan avançat que només avui comença a ser apreciat, quan fins i tot se li ha donat entrada al teatre que ell anomenava "Naci... onal", on no volgué posar mai els peus.

Ara bé, Santos recupera Brossa en tots els seus polièdrics valors i l'allibera de la carcassa amable i l'embolcall de tòpics amb què sovint l'han disfressat. El rescata d'aquella perifèria de confeti i serpentina i ens el situa al bell mig del seu batec creatiu més genuí. Per això l'espectacle fa un recorregut trepidant per les diferents etapes del Brossa escènic, espigolant el bo i millor d'entre les 323 peces que va escriure per al teatre i combinant-ho amb projeccions i expressives referències musicals. Comença amb un tribut a les neoavantguardes en les quals s'inscriu l'obra brossiana: la singular audició de les Variacions per a una porta i un sospir de Pierre Henry, una peça que reprenia el revulsiu dadaista que el soroll també és música. S'engalzen passatges del Concert irregular (1967), primera col·laboració entre el Santos compositor i el Brossa escènic, amb projeccions cinematogràfiques d'algunes dèries brossianes.

Santos destil·la el sentit que Brossa atorgava al teatre, "la tercera dimensió de la poesia", i recrea un veritable poema corpori amb el piano-escala que alhora és biblioteca farcida de llibres, amb els graons embotits de papers, o taller d'ataconador en els fragments d'El sabater (1957). En la tria s'inclou alguna de les primeres peces sintètiques de Brossa, com Sord-mut (1947), amb un escenari buit i blanc (teló de fons, cametes i arlequins), dos minuts de silenci i no acció en què el públic fa alguna rialleta nerviosa i es regira a la butaca, i en això precedia les experiències que John Cage duria a Europa als anys 50.

L'espectacle ofereix un encaix perfecte entre la pulsió creativa de Santos i l'obra de Brossa. Els textos representats es plantegen com a partitures musicals en un muntatge perfectament equilibrat, rodó, bé que amb totes les arestes que caracteritzen un artista i l'altre. Santos ens mostra el Brossa demolidor que va conèixer, un dels principals motors de la renovació artística del país, que mai no va cedir a la complaença. Un creador que tenia tan clar el sentit del seu art que va renunciar a tot allò que pogués desviar el timó del seu rumb. Aliè als cants de sirena de l'èxit i del reconeixement, sempre va tirar pel dret, confiant en la seva intuïció i sensibilitat, fent bandera del que la societat considerava inútil: "Conec la utilitat de la inutilitat i tinc la riquesa de no voler ser ric", com diu l'epíleg a La memòria encesa. D'aquí la tria de la seqüència del film dels Germans Marx on Harpo està repenjat en una columna i quan el policia el commina a circular, la casa cau. És l'aparent ineficàcia del gest allò que sostenia l'edifici, de la mateixa manera que l'art del poeta aparentment inútil sosté els fonaments d'una cultura i els valors essencials d'un col·lectiu.


Francesc Massip
Avui

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet Amb el suport de