Cerca de crítiques

Enquesta

Evgeni Koroliov, l’alquimista del piano al servei de Bach

23/2/2016 |

 

Programa: Evgeni Koroliov, piano

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Dos anys després del recital estel·lar en què va interpretar les Variacions Goldberg, Evgeni Koroliov ha tornat a la temporada de Palau 100, aquesta vegada per interpretar una altra gran obra del Kantor de Leipzig: L’art de la fuga, BWV 1080, que el compositor va deixar inacabada. Koroliov és un nom consolidat del piano que fa unes interpretacions de Bach que deixen sense alè. Es poden comentar, però no criticar perquè són senzillament perfectes.

Koroliov sap trobar un equilibri idoni entre les possibilitats del clavecí i les del piano. La seva execució de l’obra de Bach té alhora la racionalitat desapassionada del clavecí i la riquesa tímbrica del piano. El seu so és pur i diàfan i cada nota, cada subjecte, se sent amb una gran claredat i nitidesa. Això l’acosta a l’esperit de Bach, que componia pensant en el clavecí, però Koroliov sap anar més enllà del pur mimetisme i fer-nos sentir el so del piano d’una manera arrodonida, gens freda o mecànica.

L’art de la fuga és una obra de gran complexitat, un dels cims de Bach en què el compositor explora totes les possibilitats del cànon i la fuga. Koroliov en va fer una interpretació del tot ajustada a l’estil barroc, amb senzillesa, puresa i claredat expositiva, sense cap concessió al romanticisme; gairebé cap dinàmica d’intensitat o de tempo, en les quals seria molt fàcil de caure tocant un piano. Koroliov va fer una execució cerebral, marcada per la racionalitat, però sense ser en cap cas maquinal o quadriculada. La percussió de les tecles, dolça i arrodonida, va convertir L’art de la fuga en una obra diàfana i fins i tot d’aparença senzilla.

Evgeni Koroliov sap aconseguir una proesa a l’abast de pocs: tocar amb piano la música per a teclat de Bach sense trair gens ni mica l’esperit del clavecí, però no pas fent-ne una mimesi ensopida i sense ànima. Va tocar amb una gran sobrietat, fent un ús molt minso del pedal, però amb dolçor i sensibilitat, com si volgués llimar les estridències del so del clavecí, però sense que el piano agafés protagonisme propi. L’articulació perfecta de les notes permetia distingir amb claredat cada entrada del subjecte i de cop, una obra tan complexa quedava completament desvelada.

Es pot afirmar sense gaires reticències que actualment Evgeni Koroliov és el millor intèrpret de la música per a teclat de Bach. És un home d’aspecte i formes sobris que sembla que s’hagi de poder comunicar directament amb el compositor a través de la interpretació de la seva música. Aconseguir arribar a l’essència de Bach amb un instrument que no era el seu és la transmutació del so. És alquímia pura.

Elsa Álvarez Forges
Núvol