ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Goerne canvia Schubert per Bach

6/5/2018 |

 

 

Sempre és un esdeveniment notori la visita de Matthias Goerne a Barcelona, però aquesta vegada ho ha estat més pel fet que no ha vingut a interpretar Lied, sinó cantates de Bach. Goerne, un habitual de la Schubertíada de Vilabertran, és un baríton d’excepció que, al costat de la Freiburger Barockorchester, van oferir al Palau de la Música un programa integrat per cantates de Bach i concerts de Händel. Millor impossible.

Matthias Goerne

Matthias Goerne

Goerne va interpretar dues de les tres cantates que Bach va escriure per a baix: les BWV 56 i 82. Val a dir que en la primera, Goerne no va estar en plena forma. El fraseig, tan excels en ell, va trontollar, les paraules no sonaven prou nítides, es confonien. Malgrat exhibir una veu poderosa, ampla i bonica, va tenir mancances en el registre greu. No sabem si perquè el concert va començar en una hora inhabitual —a dos quarts de sis, en comptes de nou—, però Goerne es notava una mica decandit, mancat de la seva sensibilitat característica que tant enamora quan canta Schubert.

La Freiburger Barockorchester, en canvi, va demostrar en tot moment un nivell esplèndid, amb una execució molt precisa tant de Bach com de Händel. En la primera simfonia de la Cantata BWV 35 ja vam poder sentir l’organista Juan de la Rubia fent unes parts solistes que infonien vitalitat a la peça. De la Rubia, organista titular de la basílica de la Sagrada Família, es va revelar com un músic magnífic i va poder desplegar tot el seu art sobretot en la darrera obra del programa, el Concert per a orgue HWV 295 de Händel, on va exhibir tot d’artificis de virtuosisme que li van permetre recollir una sentida ovació per part del públic.

A la segona part del programa, per fi, vam sentir el Matthias Goerne al qual estem acostumats, el meravellós baríton dotat d’una veu vellutada, un fraseig impol·lut i una sensibilitat sublim. És curiós que la Cantata BWV 82 en els darrers anys l’han interpretat, també al Palau, dos contratenors com Philippe Jaroussky i Bejun Mehta. Es tracta d’una peça amb una gran dimensió espiritual, especialment la primera ària, “Ich habe genug”, que dona títol a la cantata, “No em falta res”. Goerne va superar amb escreix l’enorme dificultat d’aquesta cantata, que té tres àries ben diferents. Especialment en la segona, “Schlummert ein”, una mena de cançó de bressol, Goerne va fer un recital d’elegància vocal amb una interpretació plena de matisos.

Cal fer també esment del paper preponderant de l’oboè de Katarina Arfken, que en unes quantes àries va compartir protagonisme amb Goerne, amb qui es va compenetrar de manera diàfana. L’orquestra va ser un puntal imprescindible d’aquest concert. Dirigida pel concertino, Gottfried von der Goltz, va sonar en tot moment amb diligència i exactitud, i sobretot, va acompanyar magníficament tant Matthias Goerne com Juan de la Rubia, aquest en el concert de Händel. Finalment, una petita menció molt meritòria per als tres cantants que van fer de cor en la part final de la Cantatata BWV 56, juntament amb Goerne.

Va ser un Goerne diferent del que estem acostumats, i celebrem entusiàsticament l’actuació de tots els intèrprets en un concert fabulós.


Elsa Álvarez Forges
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet