La interpretació de l’oratori La Creació, (1798) de Franz Joseph Haydn (1732-1809), és, sempre, una festa musical. Si a la interpretació afegim la presència del cor i l’orquestra de Les Arts Florissants de William Christie, la festa s’engrandeix fins a graus superlatius. I això és el que es va poder viure al Palau de la Música, dilluns, en el darrer concert de la residència dels esmentats equips musicals de Christie, que, en anteriors temporades, havien portat a la sala modernista potents versions de la Missa en si menor BWV 232, de J.S.Bach, i El Messies, de G.F.Händel.

Amb molt bon criteri, William Christie i Víctor Garcia de Gomar, artífex de la programació al Palau, van triar, per a aquest darrer concert de la residència, l’esmentat títol haydnià, que, tanmateix, cal comprendre com la resposta de Papà Haydn a l’audició realitzada, durant la seva estada a Anglaterra, d’alguns oratoris händelians. A partir d’aquí, la història és prou coneguda. Haydn, després d’una prodigiosa i reconeguda carrera compositiva, va signar, al final d’aquesta, una de les pàgines referencials de la història de la música occidental.

Escoltar aquesta obra amb instruments originals i criteris històrics ens permet d’escoltar-la amb colors tímbrics pròxims als que van sonar en les estrenes vieneses de 1798 (privada) i 1799 (pública), però també conèixer la visió i els enfocaments interpretatius del director nord-americà.

Christie en va realitzar una versió lluminosa, exultant, en què va permetre fer brillar les forces corals i orquestrals i, a la vegada, fer-nos adonar de les esmentades arrels i influència händelianes de l’obra. Un reeixit trio de solistes, en què va sobresortir la sublim soprano Sandrine Piau, va acabar de formalitzar la festa musical que, segons el mateix Haydn, no havia estat composta per ell sinó per una potència superior. Encara avui, versions com la de dilluns de Les Arts Florissants ens porten al territori de l’inefable.