Cerca de crítiques

Enquesta

El gran comiat de William Christie

21/5/2018 |

 

Programa: William Christie, amb Les Arts Florissants

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

William Christie, al capdavant de Les Arts Florissants, ha realitzat el darrer concert del cicle a quatre anys en col·laboració amb el Palau de la Música. Val a dir que el mestre Christie se’n va per la porta gran, havent interpretat una Creació de Haydn incommensurable. L’enyorarem perquè, sens dubte, és un dels més grans de la música antiga.

Al llarg d’aquests quatre anys li hem pogut sentir obres de gran envergadura com la Missa en si menor, Il re pastore i El Messies. En el darrer concert ha tornat a bascular cap al classicisme i s’ha decantat per La creació, de Haydn, una obra que darrerament s’ha recuperat bastant. Recordem la interpretació que en va fer fa tres anys René Jacobs a L’Auditori o, ja més anys enrere, va ser una obra present en una de les primeres temporades del Liceu reinaugurat.

El primer que cal destacar és l’orquestra de Les Arts Florissants. Segons com, les formacions amb instruments d’època tenen una sonoritat massa austera i dura per al repertori clàssic, però William Christie va saber fer sonar la seva orquestra amb brillantor i delicadesa, sense ni un bri d’aspror. Les frases sonaven perfectament definides i plenes de matisos, en un estil totalment clàssic, allunyat del barroc. És especialment remarcable l’adequació perfecta del so de l’orquestra al text de l’obra. Així, en el moment en què es fa la llum, l’explosió de so va ser titànica i diàfana, i en els passatges en què el text parlava de rierols, de vents o de trons, la traducció instrumental era directa i molt vívida.

Els solistes vocals van resultar de qualitat desigual. Sandrine Piau és una soprano lleugera de primer nivell, que va executar les dues difícils àries de Gabriel amb gran facilitat. Sembla que amb els anys la veu li ha agafat una mica més de cos, i va fer gala d’una gran elegància vocal i d’un legato molt refinat. No cal dir que la seva competència tècnica és magistral. Però precisament el seu altíssim nivell va fer empal·lidir els altres dos solistes, el tenor Hugo Hymas i el baix Alex Rosen. Hymas és un tenor de timbre rossinià amb una veu bonica, però que no passa bé els aguts. Rosen és un baix de debò, amb més greus que aguts, però encara és molt jove per tenir la veu prou feta per a aquesta corda, que implica maduresa. Massa vegades li costava controlar la veu i definir bé les frases.

Un fet un xic estrany va ser el desequilibri entre l’orquestra i el cor de Les Arts Florissants. Si bé l’orquestra va sonar de manera impecable, el cor va resultar insuficient en els moments crucials de l’obra, com els tres cors finals de cadascuna de les parts. Incomprensiblement, se sentien de manera molt preponderant les veus femenines per sobre de les masculines i el conjunt resultava insuficient en els punts culminants de l’oratori. Però també cal dir que la conjunció entre solistes i cor va ser del tot satisfactòria.

En definitiva, William Christie ha aconseguit gairebé la quadratura del cercle: interpretar una peça clàssica de 1798 amb cànons clàssics, però amb una orquestra més predisposada al barroc. El mestre Christie, sens dubte, se’n va del Palau per la porta gran, la mateixa per la qual va entrar ara fa quatre anys.

Elsa Álvarez Forges
Núvol